D’un parell de setmanes ençà, Jonathan Franzen s’ha convertit en l’home (de lletres) de moda als Estats Units. Després de nou anys de silenci dins l’àmbit de la ficció, Franzen va publicar fa tot just deu dies la seva nova novel·la i tothom, des del crítics fins als seus col·legues i al públic lector en general, sembla haver embogit d’excitació davant la magnitud del seu assoliment. La revista Time li va dedicar fa uns dies la seva portada, un fet gairebé miraculós: feia deu anys que cap escriptor no gaudia d’aquest privilegi, i l’anterior havia estat, l’any 2000, el nostre amic Stephen King. Freedom, ens diuen des de l’altra banda de l’Atlàntic, seria la primera gran novel·la americana del segle XXI, una obra mestra que pren el pols al nostre temps i a la nostra societat i que ens ofereix, si no respostes, sí un diagnòstic implacable i necessari de tots els mals polítics, econòmics, socials, psicològics i religiosos que defineixen la nostra vida de ciutadans d’un món en crisi. En un article publicat fa uns dies al diari El País, Eduardo Lago escrivia:
Freedom (Libertad), título de la cuarta novela de Jonathan Franzen, es una obra maestra en cuyas páginas se resume la angustia de la situación por la que atraviesa en la actualidad el país, y en un contexto más general, el ciudadano de hoy. Tras décadas de búsqueda obsesiva, por fin alguien era acreedor al título de Gran novelista americano (palabras exactas del titular de Time), alguien capaz de explicar, por medio de una obra de ficción, la raíz del malestar que aqueja a la sociedad más poderosa de la Tierra. Franzen traza un retrato certero de la psicología de sus conciudadanos, calibrando las consecuencias que las acciones de la élite política y económica estadounidense tienen sobre el resto del planeta. Freedom, conforme al veredicto extrañamente unánime de los críticos, es la primera “gran novela americana” del siglo XXI. En este sentido es adecuado hablar de obsesión: en Estados Unidos, cuya literatura es una de las más vitales de nuestro tiempo, se cree firmemente en el poder de la novela como modo de sopesar el estado de la nación. Menos de una semana después de la publicación de Freedom, los críticos más exigentes del país le han otorgado a Franzen el derecho a pertenecer a un exclusivo club del que forman parte Herman Melville, Mark Twain, William Faulkner, Francis Scott Fitzgerald, Ernest Hemingway, Norman Mailer, Don DeLillo o Philip Roth.
Aquesta no és, però, la primera vegada que una novel·la de Jonathan Franzen rep aquesta mena de tractament per part de la crítica. El seu anterior llibre, aquest Las correcciones que avui us recomano, ja va ser guardonat amb el National Book Award l’any 2002, i va resultar també finalista del premi Pulitzer. I de retruc va fer famós el seu autor per un curiós incident amb Oprah Winfrey, la famosa presentadora de televisió americana, que va sentir-se molt ofesa quan el llavors jove Franzen va cometre la pública gosadia de no entusiasmar-se quan Oprah va escollir el llibre per al club de lectura del seu programa. (Sembla ser que als Estats Units, que Oprah esculli el teu llibre per al seu club equival a que aquí et donin el Planeta: no gaire prestigi, però moltíssims diners.) Franzen va acabar vetat de per vida al programa, pero el seu llibre, amb Oprah o sense, va acabar venent-se en quantitats industrials arreu del món; i la veritat és que s’ho mereix.
Segons la contraportada de l’edició de Seix Barral que tenim a la nostra biblioteca,
Ésta es la historia de los Lambert, una familia normal: Alfred, un ingeniero retirado al borde del caos mental y físico de un Parkinson terminal; Enid, su mujer, obesionada con reunir en casa a sus tres hijos durante una última cena de Navidad; Chip, un ex profesor despedido por acostarse con una alumna, que emprende negocios turbios en Lituania; Denise, fría y juiciosa chef en un restaurante de moda ligada sentimentalmente a su jefe, y Gary, un banquero snob y paranoico atrapado en un matrimonio de pesadilla. El prodigio de esta novela es la secreta conexión entre el universo de los Lambert y el resto del mundo, la Norteamérica de los últimos noventa, un país irascible que se tambalea hacia un nuevo milenio.
Las correcciones ens explica moltes històries: ens explica la història del declivi físic i mental d’un home i de totes les conseqüències que això comporta per a la seva família immediata; ens explica la història de tot un seguit d’il·lusions perdudes, frustrades o traïcionades a mans de la realitat; ens explica una història de (suposats) guanyadors que es converteixen en perdedors, i de perdedors que saben o intueixen que mai no arribaran a guanyar; i ens explica també la història d’una generació crescuda i educada en uns valors, els dels seus pares, que ja no semblen tenir cap utilitat real. Amb humor, amb ironia, amb una estranya barreja de tendresa i crueltat, Jonathan Franzen se serveix d’un entranyable grupet de personatges maltractats per la vida per tal de bastir una gran història que s’estén, amb agilitat i amb aparent lleugeresa, al llarg de més de 700 pàgines, i que un cop finalitzada la lectura continua bullint-nos dins el cap durant uns quants dies.
