Enrique Vila-Matas, Dietario voluble. Barcelona: Anagrama.
Fa uns dies, comentant una anotació sobre l’ètica de la modernitat extreta del darrer llibre d’Enrique Vila-Matas, comentava que, a mi, aquest Dietario voluble m’havia servit per reconciliar-me amb un autor a qui després d’uns quants anys d’afició, i per moments fins i tot de devoció, havia decidit no tornar a llegir. La culpa d’aquesta (incomplida) decisió la tenien Doctor Pasavento i Exploradores del abismo, els dos darrers llibres de ficció de Vila-Matas, que en el seu moment m’havien semblat: a) derivatius dels seus germans grans Bartleby y compañía i El mal de Montano, b) epigonals d’un subgènere de moda a la literatura espanyola, la metaficció, que al meu parer comença a estar no sé si ja esgotat, però sí al menys gastat per sobreexplotació, i c) culpables d’un vici, o potser una mancança, que jo sempre havia procurat ignorar en llibres anteriors de Vila-Matas, però que ara em semblava amplificat fins més enllà dels límits de la meva tolerància lectora: el seu estil desmanegat, poc curós, en consonància massa sovint amb unes estructures novel·lístiques que, de tant atzaroses, acabaven resultant gairebé inexistents.
Continuo pensant el mateix d’aquests darrers llibres de Vila-Matas, i de l’ombra que les seves imperfeccions projecten de forma retrospectiva sobre les seves novel·les i els seus llibres de relats anteriors. Però ara, en redescobrir en aquest molt recomenable Dietario voluble les virtuts que van captivar-me fa uns anys en llibres com Bartleby y compañía o París no se acaba nunca, crec trobar una possible explicació a aquest progressiu decensís que alguns dels seus lectors fidels hem experimentat darrerament amb la seva obra de ficció. Es tracta només d’una sospita, però una sospita que m’agradaria provar de raonar.
La sospita és tan senzilla com aquesta: potser és que Vila-Matas, simplement, no és un novel·lista. O si més no, no ho és de forma natural.
Vagi per endevant que hi ha tantes formes de fer novel·les com novel·listes hi ha al món. Això tots ho sabem. Novel·la, al cap i a la fi, és tot allò que un consens general (autor, editor, lectors) decideix que és novel·la: ni més ni menys. Com a gènere, la novel·la es defineix precisament per la seva impossibilitat de ser reduïda a cap mena de definició més o menys satisfactòria. Només l’èxit continuat del model de narració decimonònica consistent en la conjunció d’una trama unitària i uns personatges ben perfilats ha fet que, per a molta gent, això sigui precisament una novel·la: un argument desenvolupat al llarg d’un nombre determinat de pàgines amb el protagonisme d’un nombre determinat de personatges ben treballats.
La llista de novel·les que no encaixen en absolut dins aquest model, no cal dir-ho, pot ser tan llarga com nosaltres volguem fer-la. Penseu en Rayuela, en La broma infinita, en Foc pàlid, en Nocilla Dream: només el ventall limitat d’opcions narratives que ofereixen aquests llibres ja basta per concloure que, simplement, no hi ha un model de novel·la a partir del qual podem jutjar qué és novel·la i que no ho és. I, tot i així, crec que tots, com a lectors, sentim d’alguna manera quan un llibre és una novel·la. De la mateixa manera que també sentim quan aquesta novel·la funciona com a tal. I amb les novel·les d’Enrique Vila-Matas jo, personalment, sento que alguna cosa falla. Alguna cosa relacionada no amb la seva qualitat, sinó amb l’elecció de gènere que ha dut a terme el seu autor.
Les novel·les d’Enrique Vila-Matas estan pensades i construïdes a partir de la hibridació genèrica total: són novel·les que són assaigs que són diaris que són memòries que són… Ara bé, potser per la natura mateixa dels temes escollits (un tema central i gairebé únic: la literatura com a forma de vida: el que la literatura fa amb les persones que s’hi dediquen en cos i ànima), en aquesta barreja el que acaba predominant és sempre la part assatgística. Les trames de Vila-Matas acostumen a ser tan tènues com els disfraços que vesteixen els seus narradors, encarnacions molt lleugerament disimulades/distorsionades del propi autor. Vila-Matas juga a confondre realitat i ficció dins la literatura, però el pes del seu instrument, la pròpia literatura, escora sense remei els seus llibres cap a l’assaig, el dietari, la no ficció.
Quan l’esquelet novel·lístic escollit és lleuger ja de principi, com és el cas de Bartleby y compañía o de París no se acaba nunca, el resultat d’aquesta hibridació genèrica és, al meu parer, molt més satisfactori que quan l’autor juga amb un argument més o menys definit. El mal de Montano i Doctor Pasavento són dos bons exemples d’això. El tema del primer és “un escriptor que vol arribar fins els límits de la literatura, transformant-se ell mateix en literatura”; el del segon, “un escriptor que, seguint l’exemple del seu admirat Robert Walser, vol anul·lar-se i desaparèixer dins la literatura”. Dos temes interessants potser com a matèria d’un assaig, però que, convertits en la base d’una novel·la, se’ns presenten com a clarament insuficients. Bartleby y compañía funciona perquè el seu narrador és, simplement, un recopilador declarat de històries d’altres (no)escriptors; París no se acaba nunca funciona perquè és una autobiografia molt lleugerament disfressada dels anys de joventut del seu autor. El que menys recordem en acabar aquests dos llibres és que el narrador del primer és geperut i té problemes amb les dones, o que el del segon creu ser un doble exacte de Hemingway tot i no tenir barba ni estar gaire gras: el que ens queda d’aquests llibres són les anècdotes literàries o autobiogràfiques que aquests narradors han anat desgranant al llarg de tot el llibre. És a dir: el mateix que ens quedaria després de llegir un bon assaig o un diari de vivències i lectures.
El mateix que ens queda en llegir aquest nou Dietario voluble.
Alliberat de les exigències d’una trama, lliure per divagar al seu gust, Vila-Matas rendeix al cent per cent de si mateix. I en aquest terreny, el terreny de l’observació i la reflexió circumstancials que cristal·litzen en literatura, poquíssims autors actuals poden fer-li ombra. Les breus entrades que composen aquest dietari ens tornen a descobrir un escriptor àgil, interessant i amb una força lírica intacta, i funcionen com a concentrat d’un talent i una sabiduria literària que en les seves novel·les se’ns acostuma a servir de forma diluïda.
Anotacions com aquesta:
Busco el recogimiento, porque suele ser más interesante la literatura que la vida. No sé si es paradójico, pero me gusta muchísimo la vida porque, digan lo que digan, se parece a una gran novela.
o aquesta altra:
Leo con pena el artículo de opinión de un colega que durante años, en vista de que no tenía la recepción crítica que esperaba, buscó y logró la ayuda de grandes nombres de la literatura para que hablaran bien de sus libros. A leerlo, me doy cuenta de que han pasado los años y, a pesar de las frases elogiosas que le dedicaran esos grandes hombres literarios, la obra de mi colega sigue siendo mala, de baja intensidad. De nada le ha servido la protección de los grandes nombres. Ahora él mismo puede ver que le habría resultado más rentable emplear su tiempo en escribir mejor que en coleccionar frases rimbombantes de algunos figurones. Al reflexionar acerca de esto, me viene a la memoria algo que dijo Jules Renard en su impagable Diario: «Hay grandes escritores y escritores buenos. ¡Seamos de los buenos!»
o la que copiavem l’altre dia sobre l’ètica de la modernitat, poden servir d’invitació a redescobrir el millor Enrique Vila-Matas: l’escriptor que, filtrant la realitat a través del seu dipòsit aparentment ilimitat de referències culturals, la reconstrueix fins donar-li la textura exacta de la gran literatura.
No sé si Vila-Matas continuarà transitant pel camí obert amb aquest Dietario personal, o si aquest llibre es convertirà en una molt gaudible raresa dins la seva bibliografia. Aquest, penso jo, és el seu gènere ideal: aquell en el qual les seves virtuts brillen amb més facilitat. Sigui com sigui, val la pena llegir-lo i recuperar, encara que sigui per unes hores, el sabor de la literatura en estat pur d’un dels escriptors més personals de la narrativa europea actual.
Enrique Vila-Matas, París no se acaba nunca. Barcelona: Anagrama. 
