Dormir amb Truman Capote (i amb Hemingway, i amb Virginia Woolf)

Ernest Hemingway, masculí singular

Porto tota la tarda buscant una lletra per a la postal d’avui, i no me’n surto. Què podria dir que estigués a l’alçada d’aquesta foto? No sé què opinareu vosaltres del Papi Hemingway; a mi m’agrada (moderadament) com a escriptor i em repel·leix una mica com a personatge. Els toros, les armes, l’alcohol, la testosterona a flor de pell… Ara potser em passaré de llest, però jo diria que Nabokov, quan es va posar els guants per fer-se aquella foto famosa, es va sentir una mica pallasso; Hemingway, en canvi, té cara d’estar sentint-se molt home. Hemingway, de boxejador, s’agrada. O potser són coses meves.

Vaja, que avui millor li poseu vosaltres mateixos el text a la postal. 

Carson McCullers, rient per sempre

Per alguna raó mai no acabada d’aclarir del tot, trobar fotografies d’escriptors on aquests hi apareguin rient resulta una tasca força complicada. Els escriptors, a les fotos, són més de somriure sense gaire convicció, com si la presència de la càmara els imposés alhora el somriure i la seva contenció. Parlo, és clar, dels escriptors clàssics, els que ja no són aquí: els protagonistes de la nostra col·lecció de postals. Els escriptors d’ara són una altra cosa. Ells riuen amb més facilitat: coses, potser, de viure en un món on no sortir rient a les fotos és un signe de mala educació.

Mireu-vos ara aquesta foto de Dostoievsky, o aquesta altra de Baudelaire, o aquesta de Tolstoi. Us imagineu a cap d’aquests tres homes dient «Lluíiiiis» davant la càmara? Millor encara: us imagineu al fotògraf de torn recol·locant-los el serrell i demanant-los: «va, mestre, ara una somrient»?  (I vale que dos d’aquests tres homes eren russos; però ni que haguessin sigut italians. Mireu si no a Dino Buzzatti.) Els escriptors d’abans, quan es feien una foto, tenien molt clar quina era la imatge que volien trasmetre a la posteritat. I aquesta imatge, en la majoria dels casos, no era la d’algú que reia mirant un trasto de fusta i cristall.

I el cas és que la serenor, la dignitat, la intensitat reconcentrada que llueixen els protagonistes d’aquestes fotos antigues resulta interessant, i fins i tot agradable a la vista; però, de tant en tant, un somriure s’agraeix. Ni que sigui un de lleuger i gairebé involuntari, com aquest de John Steinbeck o aquest altre de Joseph Roth, imperceptible. O un com aquest d’Alejandra Pizarnik, tan íntim que sembla excloure la nostra mirada. I la cosa ja millora del tot quan apareixen les dents, com en aquesta foto tan maca de Papá Hemingway, que era un home que sabia com somriure, o en aquesta altra de Silvia Plath, estiuenca cent per cent.

Però, en matèria de riures i somriures, la foto de Carson McCullers que encapçala aquesta entrada juga en una lliga diferent a totes les anteriors. És d’aquestes fotos que les mires i penses: què li acabarien de dir a aquesta dona perquè rigui d’aquesta manera? Què acabaria de veure? Què li faria tanta gràcia? (En aquella època, recordem-lo, encara no feien els Simpsons per la tele.) Fos el que fos el que la feia riure, el cas és que Carson McCullers riu en aquesta foto d’una forma que encara avui resulta contagiosa. Això és el que la fa tan estranya. La foto de Baudelaire ens impressiona i ens retreu alhora, amb aquells ulls seus d’assidu del paradisos artificials; la foto de McCullers ens la fa tan viva i tan humana que sembla que hagi d’entrar ara mateix per la porta.  

No sabem si Carson McCullers es considerava a ella mateixa una dona feliç, tot i que alguna cosa intuim llegint els seus llibres. En aquell moment de la foto, però, de ben segur que ho era.

Els contes de Hemingway

Ara fa vuitanta anys, l’any 1927, Ernest Hemingway va protagonitzar un dels accesos de grafomania més memorables de la història de la literatura. Eren les festes de San Isidre a Madrid, i una repentina nevada havia fet suspendre la cursa de braus d’aquella tarda. Hemingway, obligat a romandre tancat a la seva petita habitació d’hotel, va escriure en una sola sessió els que avui són tres dels seus contes més famosos: “Avui és divendres”, “Deu indis” i, molt especialment, “Els assassins“, un dels relats imprescindibles de la narrativa contemporània.

En les menys de deu pàgines que ocupa, “Els assassins” recull totes les virtuts de la narrativa breu de l’escriptor estadounidenc. La concissió i l’ambigüitat de la seva prosa, el seu distanciament objectiu, l’elipsis i l’omissió com a tècniques recurrents… són alguns dels recursos utilitzats per Hemingway als seus contes que després han esdevingut gairebé regles d’obligat compliment per a generacions senceres de conreadors d’aquest gènere. De John Cheever a Truman Capote, de Raymond Carver als representants del dirty realism, cap autor de relats de la segona meitat del segle XX s’ha pogut mantindre aliè a la influència d’obres mestres com “Les neus del Kilimanjaro”, “La curta i feliç vida de Francis Macomber” o “Turons com elefants blancs”, relats tots ells (a l’igual que els abans citats) recollits l’any 1938 en la que ben aviat va esdevindre una de les coleccions de narrativa breu més influents del segle: The First Forty-Nine Stories.

La traducció catalana d’aquest volum, Els primers quaranta-nou contes, va ser publicada per Edicions 62 l’any 1989. I ara Lumen acaba de publicar-ne la primera edició completa en castellà. El seu títol és Cuentos; al darrer número de Babelia podeu llegir un article sobre aquest nou volum. D’aquest article provenen les declaracions de Hemingway que copiem per a finalitzar, una exposició de la seva feina com a escriptor de contes en relació amb la seva famosa “teoria de l’iceberg“:

“El témpano de hielo conserva siete octavas partes de su masa debajo del agua por cada parte que deja ver. Uno puede eliminar cualquier cosa que conozca, y eso sólo fortalece el témpano. He tratado de eliminar todo lo que sea innecesario para comunicarle una experiencia al lector.”