Un comiat a Ernesto Sábato

Aquest passat dissabte, quan vaig sentir la notícia de la mort d’Ernesto Sábato a la tele, la primera cosa que em va venir al cap va ser el record d’una tarda de finals de primavera d’ara fa tretze anys. Jo en tenia dinou, i acabava d’agafar el tren a l’estació del Clot de Barcelona. Era una tarda de divendres; jo anava a passar el cap de setmana a Pineda de Mar, i a la bossa, al costat del banyador, duia un parell de llibres que haviem de llegir a classe. Abans que sortíssim del túnel, vaig treure un dels llibres (un volum gruixut i blanc, de butxaca) i vaig començar a llegir-ne la primera pàgina. I quan vaig tornar a aixecar el cap, vaig descobrir que havia passat una hora sencera, i que el tren ja estava entrant a l’estació de Pineda, i que jo no volia fer res més que baixar-me del tren, seure en un banc de l’estació i continuar llegint fins al final aquell llibre, que es deia Sobre héroes y tumbas i era el llibre més fosc i dur, més inquietant i també més fantàstic que jo havia llegit a la vida.

Quan dissabte vaig sentir la notícia de la mort d’Ernesto Sábato, vaig recordar aquella tarda i vaig recuperar, tot d’una, l’estrany sentiment de gratitut que llavors vaig sentir cap a un home a qui jo no coneixia, a qui segurament mai no coneixeria, però que m’havia fet un regal extraordinari. I després vaig recordar una altra cosa. Vaig recordar un poema; un poema escrit fa molts i molts anys per un altre home argentí que també m’ha fet, al llarg del temps, uns quants regals extraordinaris. Aquest segon home, Jorge Luis Borges, no s’estimava gens a Ernesto Sábato; i Sábato tampoc se l’estimava a ell. Els seus lectors, per sort, podem passar per alt aquestes males relacions, que avui res signifiquen. Avui, un poema de Borges pot servir perfectament com a comiat per a Ernesto Sábato, que s’ha mort a tocar dels cent anys i que deixa enrera una obra, una vida i un exemple humà que molts encara li agraïm.

El poema de Borges es diu «Poema conjetural». El seu tema és la mort d’un home vista des de dins: allò que succeeix dins el cap d’un home que sap que és a punt de morir. Però també és una variació sobre un tema llargament tractat, per motius ben tristos i evidents, a la literatura hispanoamericana del segle XX: la lluita entre la civilització i la barbàrie, entre la cultura i el fusell. Aquí us el deixo, a manera de petit homenatge a un home que ens uns anys difícils també va plantar cara, com el protagonista del poema, al seu «destino sudamericano».

El doctor Francisco Laprida, asesinado el día 23 de septiembre de 1829 por los montoneros de Aldao, piensa antes de morir:

Zumban las balas en la tarde última.

Hay viento y hay cenizas en el viento,

se dispersan el día y la batalla

deforme, y la victoria es de los otros.

Vencen los bárbaros, los gauchos vencen.

Yo que estudié las leyes y los cánones,

yo, Francisco Narciso de Laprida,

cuya voz declaró la independencia

de estas crueles provincias, derrotado,

de sangre y de sudor manchado el rostro,

sin esperanza ni temor, perdido

huyo hacia el sur por arrabales últimos.

Como aquel capitán del Purgatorio

que huyendo a pie y ensangrentando el llano,

fue cegado y tumbado por la muerte

donde un oscuro río pierde el nombre,

así habré de caer. Hoy es el término.

La noche lateral de los pantanos

me acecha y me demora. Oigo los cascos

de mi caliente muerte que me busca

con jinetes, con belfos y con lanzas.

Yo que anhelé ser otro, ser un hombre

de sentencias, de libros, de dictámenes,

a cielo abierto yaceré entre ciénagas;

pero me endiosa el pecho inexplicable

un júbilo secreto. Al fin me encuentro

con mi destino sudamericano.

A esta ruinosa tarde me llevaba

el laberinto múltiple de pasos

que mis días tejieron desde un día

de la niñez. Al fin he descubierto

la recóndita clave de mis años,

la suerte de Francisco de Laprida,

la letra que faltaba, la perfecta

forma que supo Dios desde el principio.

En el espejo de esta noche alcanzó

mi insospechado rostro eterno. El círculo

se va a cerrar. Yo aguardo que así sea.

Pisan mis pies la sombra de las lanzas

que me buscan. Las befas de mi muerte,

los jinetes, las crines, los caballos,

se ciernen sobre mí… Ya el primer golpe

ya el duro hierro que me raja el pecho,

el íntimo cuchillo en la garganta.

  

Ernesto Sábato, pensatiu

El proper dia 24 de juny, Ernesto Sábato farà 99 anys i es convertirà, si és que no ho és ja, en l’escriptor més longeu de tota la història de les lletres argentines. Sábato va néixer a la ciutat de Rojas, província de Buenos Aires, el 24 de juny de 1911: tres anys abans que ho fes Julio Cortázar, i sis abans que Juan Rulfo, i vint-i-un que Manuel Puig. (Aquell mateix dia, per cert, també va néixer un altre argentí il·lustre: el pilot de carreres Juan Manuel Fangio. I un altre 24 de juny, aquest de 1935, va morir Carlos Gardel. Les coses que ens ensenya la wikipedia.) La cronologia, amb Ernesto Sábato, ens fa girar la vista molt enrere. De fet, quan ell va néixer, Adolf Hitler es guanyava la vida fent de pintor i Ernest Hemingway encara no havia tastat el seu primer got de whisky.

En aquests 99 anys de vida, Sábato només ha publicat tres novel·les, un llibre de memòries i alguns volums d’articles i assaigs. Dues d’aquestes tres novel·les han esdevingut clàssics del gènere: El túnel, una novel·la breu i molt intensa sobre les desventures d’un pintor obsessiu i enamorat que s’esdevé un assassí, i Sobre héroes y tumbas, un llibre increïble (en el bon sentit de la paraula) que ja vam comentar aquí fa uns quants mesos. La tercera novel·la es diu Abbadón el exterminador, i només convé llegir-la si abans heu llegit les altres dues i n’heu quedat enganxats.   

Igual que aquesta foto que avui ens mirem, els llibres de Sábato ens transmeten la imatge d’un home seriós, pensatiu i força trist. Els seus temes són els grans temes de sempre: l’amor, la mort i el pas del temps, el sentit ètic de la vida, els paranys del poder i la política, la covardia i l’heroïsme quotidians, l’aïllament, la soledat i les formes tan diverses de la infelicitat humana. Intel·lectualment, Sábato prové del comunisme, de la física universitària i del surrealisme de línia dura, i això és nota. Els seus llibres no us faran riure; però, a la seva manera, potser sí que us faran sentir una mica millor. Són llibres foscos i molt durs (les coses que els passen als seus personatges, mai no voldriem que ens passessin a  nosaltres) però, alhora, transmeten una profunda convicció en la nostra capacitat, com a individus, de fer front a qualsevol adversitat i superar-la.

I després està Antes del fin. Si voleu començar a descobrir la literatura d’Ernesto Sábato i us fan una mica de respecte les seves novel·les, jo us recomanaria que agafeu aquest llibre de memòries. És una meravella. I no només perquè la vida d’aquest home sigui prou variada i interessant, que ho és, sinó també, o sobretot, per la forma en què l’escriptor s’enfronta al seu propi passat. Hi ha moments d’autocrítica que resulten esfereïdors: les veritats que Sábato s’atreveix a dir-se a ell mateix, molt poca gent estaria disposada a ficar-les per escrit. Però també hi ha moments d’una tendressa que et fa caure rodó, com quan parla dels darrers anys de convivència amb la seva dona, malalta d’Alzheimer.

Un dels grans, sense cap mena de dubte.

Lectures d’estiu: «Sobre héroes y tumbas»

Ernesto Sábato, Sobre héroes y tumbas. Barcelona: Seix Barral.

Hi ha llibres que un té la sensació d’haver-los llegit just en el moment exacte en què tocava llegir-los. Llibres que, d’una manera o una altra, han sigut importants en les nostres vides, que ens han fet feliços i ens han ajudat, o que simplement s’han creuat en el nostre camí justament quan millor podiem gaudir de la seva companyia. Cada lector té la seva llista privada d’aquests llibres especials, que molt sovint ho són sense que hi tingui res a veure el seu valor «objectiu». Segur que vosaltres mateixos teniu, igual que jo, tres o quatre llibres que mai no gosarieu recomanar a ningú, però que tot i així recordeu amb un afecte molt particular.

Doncs bé: com ja haureu endevinat, un dels primers llocs de la meva «llista de llibres especials» l’ocupa aquest Sobre héroes y tumbas.

Quan vaig llegir aquesta novel·la, jo tenia dinou anyets: justament l’edat dels seus dos protagonistes, l’aturmentat Martín i la complicadíssima Alejandra. Però és que, a sobre, Sobre héroes y tumbas em va caure a les mans quan jo tot just acabava de descobrir que a Hispanoamérica (i molt específicament a l’ Argentina) hi havia tot un grup d’escriptors que feien una literatura que no s’assemblava en res a tot el que jo havia llegit abans en espanyol. I després estava la tercera part del llibre, Informe sobre ciegos, que algú m’havia dit que era una bogeria més políticament incorrecta que els monigots de South Park, i que jo estava predisposadíssim a que m’agradés amb desmesura. 

El cas és que vaig agafar el llibre, vaig començar a llegir, i ja no vaig poder parar. I ho dic de forma literal: vaig obrir el llibre a l’estació de Sants, dins el vagó de butaques d’un talgo nocturn, i quan vaig aixecar el cap havien passat més de tres hores i tots els meus companys de classe turista dormien feliços i contracturats.

El que vull dir és que no estic gaire segur de si us podeu refiar gaire d’aquesta recomanació meva d’avui. Si la memòria no em falla, Sobre héroes y tumbas és una novel·la absolutament fascinadora: és fosca, és complexa, és emocionant, és profunda i, també, si val la paradoxa, és alhora humaníssima i molt, molt inhumana. El famós Informe sobre ciegos, del què ja he parlat aquí alguna vegada, és un d’aquests textos que es llegeixen amb el cor encongit i la respiració continguda. I la noia protagonista, l’Alejandra Vidal Olmos, és un dels millors personatges psicopàtics femenins que us podeu dur als vostres maltractats ulls de lectors…

Però potser la memòria sí que em falla, perquè aquest és un llibre que mai m’he atrevit a rellegir. Crec que ja m’enteneu: vaig gaudir tant de la seva lectura als meus dinou anyets, vaig quedar tan impressionat per tot aquest surrealisme i tota aquesta foscor faulkneriana, que ara tinc por de veure’m decebut per una relectura més adulta. No ho sé. Si algú de vosaltres ha llegit Sobre héroes y tumbas i en té una opinió formada, li agraïria que la compartís amb nosaltres. Sobretot si és bona: així, potser, gosaria finalment a reviure una de les experiències lectores més intenses de la meva vida.

 

Els morts, els cecs i Ernesto Sábato

Bastará decir que soy Juan Pablo Castel, el pintor que mató a María Iribarne; supongo que el proceso está en el recuerdo de todos y que no se necesitan mayores explicaciones sobre mi persona.

Així comença El túnel, una novel·la breu, intensa i desesperada de l’argentí Ernesto Sábato que, a més de ser  una lectura absolutament recomenable per ella mateixa, funciona també com a pròleg de luxe per a la monumental Sobre héroes i tumbas: una de les meves novel·les preferides de tots els temps i, segurament, la que més profundament em va impressionar en el moment de llegir-la per primer cop.

A banda de ser l’escriptor viu més important de la literatura argentina i, també, un referent moral per a unes quantes generacions de ciutadans del seu país, Ernesto Sábato és, sense cap mena de dubte, un dels quatre o cinc noms imprescindibles per comprendre el veritable abast d’allò que als anys 60 del segle passat se’n va dir el «boom» de la novel·la llatinoamericana: una veritable avalantxa d’obres i autors de primeríssima categoria que, sortides aparentment del no res, van inundar les llibreries de tot el món i van posar per sempre en el mapa literari un continent fins aleshores gairebé ignorat en qüestió de llibres. La part del lleó de les vendes i la fama se la van emportar en aquell moment els García Márquez, Cortázar, Fuentes, Vargas Llosa i fins i tot, en un altre nivell, el nostre admirat Borges, pare impensat i involuntari de tots ells, però si algú encarna en la seva persona totes les virtuts que van convertir en capdavantera mundial la literatura feta a Amèrica del Sud (originalitat, ambició, exigència formal, gust per la imaginació alliberada i un insobornable compromís moral i estètic), aquest és Ernesto Sábato.

Si us agraden alguns d’aquests escriptors que acabo de citar, no ho dubteu: llegiu El túnel. Llegiu Sobre héroes i tumbas, una novel·la que et manté perpetuament amb la boca oberta i el cor encongit, i disfruteu amb tota la calma del món de l’increïble capítol titulat «Informe sobre ciegos», que és una de les coses més esfereïdores (en tots els sentits de la paraula) que jo he llegit mai i el millor exemple de surrealisme pur que trobareu en tota la narrativa en llengua espanyola. Llegiu després El escritor y sus fantasmas si voleu aprendre un munt de coses noves sobre literatura, i llegiu Uno y el universo si voleu aprendre un munt de coses noves sobre vosaltres mateixos. I, quan ja sigueu lectors de Sábato per a tota la vida, llegiu el seu llibre de memòries Antes del fin. A mi, cap altra autobiografia d’escriptor m’ha transmés, ni de lluny, una sensació d’immediatesa humana comparable a la que m’ha transmés sempre aquest llibre. 

Per acabar, us copio el primer paràgraf de l’incorrectíssim «Informe sobre ciegos». Feu-me cas i doneu-li una oportunitat a Sobre héroes y tumbas: aquest és un d’aquells poquíssims llibres que, un cop llegits, t’acompanyen tota la vida.

¿Cuando empezó esto que ahora va a terminar con mi asesinato? Esta feroz lucidez que ahora tengo es como un faro y puedo aprovechar un intensísimo haz hacia vastas regiones de mi memoria: veo caras, ratas en un granero, calles de Buenos Aires o Argel, prostitutas o marineros; muevo el haz y veo cosas más lejanas: una fuente en la estancia, una bochornosa siesta, pájaros y ojos que pincho con un clavo. Tal vez ahí, pero quién sabe: puede ser mucho más atrás, en épocas que ahora no recuerdo, en períodos remotísimos de mi primera infancia. No sé. ¿Qué importa, además?