A l’Espai de llibres mirem de no fer un ús gaire excessiu del corta-y-pega, aquest recurs tan socoregut i llaminer; però avui no m’he pogut estar de caure en la temptació. La culpa ha estat de Jordi Puntí, i d’un article seu que va apareixer dissabte a El Periódico, justament aquí. El meu coneixement directe de l’obra de Francisco Casavella és tan lleuger que no em veia amb cor d’escriure res de mínimament interessant sobre ell; però ara s’apropa el primer aniversari de la seva mort, i jo no volia deixar passar aquest fet sense recordar d’alguna manera aquest autor: un home que, amb les seves pròpies armes i a la seva manera, va heretar la Barcelona de Juan Marsé i la va enriquir amb tota una mitologia adaptada als nous temps.
La nota de Jordi Puntí es diu «Francisco Casavella, l’home que balla», i fa referència al llibre pòstum de Casavella Elevación, elegancia y entusiasmo. Aquí la teniu:
D’aquí un parell de setmanes, el 17 de desembre, farà un any que va morir l’escriptor Francisco Casavella, però jo ja no puc esperar més… Fa una colla de dies que estic submergit en la seva obra periodística, com un caçador de coralls que ha trobat una reserva increïblement intacta, i ara ho vull explicar. Llegir els seus textos és la millor manera de recordar-lo i en pocs mesos les editorials s’han posat les piles per actualitzar i assegurar la presència de Casavella a les llibreries. Destino ha reeditat en un sol volum El día del Watusi. A Galaxia Gutenberg han preparat un volum impressionant –Elevación, elegancia y entusiasmo– que reuneix les col·laboracions en premsa i els assajos que Casavella va escriure entre el 1984 i el 2008, pocs dies abans de morir. Tela per tallar. Carn per mastegar. Són mil pàgines, mil, que testimonien la presència pausada i brillant de l’escriptor als mitjans, i que reunides ara donen fe de la gran coherència literària de la seva obra. Casavella escriu ressenyes de llibres, cròniques musicals, articles sobre cine, assajos sobre la cultura alternativa, els escriptors que li agraden o els ídols televisius… És igual, el que compta és la seva mirada, el punt de vista. Portat per una curiositat sense límits, reflexiona amb ironia, perspicàcia i mala llet. Va al fons de la qüestió, sempre decidit a fer un altre pas de rosca. El seu primer article, per exemple. El va escriure per a la revista de còmic Cairo i era un repàs a l’escena musical de Barcelona el 1984. Parlant d’un grup sense sort, Liquid Car, els despatxa amb una frase tan implacable com generosa: «La falta de aplausos acabó con su vida profesional».
Una de les màximes virtuts de Casavella és que sempre connecta, tot està connectat amb tot, per això Elevación, elegancia y entusiasmo –un títol que surt del disc A Love Supreme, de John Coltrane– és un festival de la intuïció. Al pròleg del volum, Jordi Costa compara Casavella amb un home que balla: «Bailar con el ímpetu de quien quiere ensanchar la pista de baile», escriu. Per mi aquest home que balla té l’aspecte de Christopher Walken en aquell videoclip que es deia Weapon of Choice, la cançó de Fatboy Slim. Francisco Casavella va ser el Christopher Walken de la seva generació: elevació, elegància i entusiasme. I xuleria.
Any de notícies terribles, aquest 2008. Si fa uns mesos era David Foster Wallacequi ens deixava amb només 46 anys, ara acabem de conéixer la mort, als 45, de Francisco Casavella. Un atac de cor se l’ha emportat en el millor moment de la seva carrera, quan el darrer premi Nadal concedit a Lo que sé de los vampiros havia atret finalment sobre la seva persona tota l’atenció que ja mereixien obres seves anteriors com Un enano español se suicida en Las Vegas, El triunfo i, sobretot, la monumental El día del Watusi. Barcelona perd un dels seus narradors més personals, un cronista de la marginalitat de la gran ciutat que, llibre rere llibre, havia anat configurant una mena de versió no autoritzada d’un temps i un espai (la Barcelona prèvia al 92) tan reconeixible, i tan valuosa també, com la versió que el seu mestre Marsé ens ha deixat de la mateixa ciutat durant els anys mitjans i finals del franquisme.
Com en el cas de DFW, ara només ens queda lamentar-nos pels llibres que ja no podrà escriure i continuar gaudint, potser amb una nova perspectiva, de l’obra esplèndida i ja tancada que ens ha deixat.
“Aún no ha empezado la batalla y la nieve huele a sangre. Al frente de su caballería, muy derecho en la montura, el rey admira lo que en breve será campo de fuego. Desenvaina el sable, vira grupa hacia sus filas para ordenar una carga y sólo entonces descubre lo imperdonable más allá de tricornios, banderas y capotes relucientes. El monarca pica espuela y cabalga entre el vapor de cien alientos hasta alcanzar al oficial que recula y tiembla. La mirada del rey es Desdén Luminoso; su voz, la Voz del Destino; sus palabras, el Martillo del Tiempo:
-¿Te crees que vas a vivir eternamente, soperro?”
[Lo que sé de los vampiros, de Francisco Casavella. Barcelona: Destino, 2008.]
El Premi Nadal ha anat a parar aquest any a mans de Francisco Casavella, un dels novel·listes que més i millor ha escrit sobre la Barcelona del canvi de mil·leni. El triunfo, Un enano español se suicida en Las Vegas i, sobretot, la monumental El día del Watusi, amb les seves més de mil pàgines repartides en tres volums, són algunes de les novel·les que han anat consolidant el prestigi de Casavella com una de les veus més sòlides i ambicioses de la narrativa espanyola actual.
Per anar obrint boca fins que poguem llegir l’obra premiada aquesta nit amb el Nadal, Lo que sé de los vampiros,a l’Espai us proposem la lectura d’un article molt interessant del propi Francisco Casavella que hem rescatat de la revista digital The Barcelona Review. El seu títol és “Guías mestizos, dioses antiguos y novelistas inútiles“, i en ell l’autor s’interroga sobre el sentit d’escriure i llegir novel·les en aquest món nostre actual. Us copiem aquí els seus dos primers paràgrafs, i us invitem a llegir-lo sencer al seu context original:
“Cómo sabrán, uno de los debates que ocupa a los hombres de letras y a sus circunstancias editoriales y periodísticas versa sobre la muerte de la novela. En una realidad tejida de ficciones, dominada por la influencia de la televisión, de la información, del cine ¿qué necesidad hay de expresar los conflictos del ser humano por medio de la prosa en un género caduco? Es más ¿por qué hacerlo en su forma jurásica? ¿Escribir mamotretos de quinientas, de ochocientas, de mil páginas?
A eso podría responder que, a lo largo de mi vida, uno de los mayores placeres, no sólo intelectuales, sino también sensuales y emotivos, surge de la lectura de largas novelas que construyen un mundo al que me he entregado durante semanas, víctima entusiasta de su poder de seducción, más vivo al fin que en la vida. Porque esas novelas consiguen que un artificio parezca más real que la realidad misma, dominada como nunca por productos bastardos, por viscosas apariencias, por tramposos fantasmas.”
