I més trobades

Seguint amb la idea de la darrera entrada d’aquest bloc, avui us proposo de fer una ullada a una nova tanda de fotografies que ens presenten vells escriptors reunits, ja per sempre, davant la càmara. (Què voleu: aquesta és la darrera entrada que faig per cobrir-me les vacances i ja no tinc idees noves.)

Comencem amb tres poetes de primera: Vicente Aleixandre, Luis Cernuda i Federico García Lorca, posant tots tres de cara a un futur què no se’ls presenta gens amable. No he trobat la data en què es va prendre aquesta foto, però no devia de faltar gaire per l’estiu de 1936. Tot i l’intent de somriure que s’endevina als seus llavis, els ulls de Lorca semblen com enfosquits per una horrible intuició.

*   *   *

Aquesta foto va ser presa l’any 1967, el mateix any en què van publicar-se Los cachorros i Cien años de soledad. Mario Vargas Llosa mira a càmara (o gairebé) amb posat d’artista del Hollywood daurat, amb una mà a la butxaca i l’altra ocupada per la cigarreta reglamentària. Al seu costat, en canvi,  Gabriel García Márquez es veu molt més casual. Ell sosté a la mà un got d’algun tipus de beguda pressumiblement alcohòlica, i sembla defugir la companyia del peruà pel procediment de mirar ostentosament cap a la seva dreta. Tots dos escriptors són encara amics, però ja es veu que les coses entre ells no trigaran en espatllar-se. 

*   *   *

En aquesta altra foto, només un dels dos protagonistes és un escriptor; però no m’he pogut estar de posar-la. L’home més gran (en tots els sentits de la paraula), segur que el reconeixeu: és Sir Arthur Conan Doyle. I l’altre? Doncs és, ni més ni menys, Harry Houdini: el sant patró de tots els presos escapistes del món. Si voleu llegir una mica sobre aquesta trobada tan original, mireu aquí. 

*   *   *

Aquests dos d’aquí sota són una de les parelles més mitològiques de la literatura gamberra del segle XX. A l’esquerra de la foto, Neal Cassady sembla que l’acabin de penjar per algun dels molts delictes que (suposo) va cometre als seus anys de carretera; no se li veuen gaire bé els ulls, però sospito que no miren tots dos en la mateixa direcció. Al seu costat, Jack Kerouac sembla fins i tot un home seriós i assenyat.  No us ho creieu: pura façana. El seu és un somriure d’home treballat per la vida.

*   *   *

I acabem amb un matrimoni d’artistes amb un destí ben estrany. En el moment en què es va prendre la fotografia, ell, Ted Hugues, era un poeta prestigiós i unànimement admirat al seu Regne Unit natal; ella, Sylvia Plath, era una poetisa i novel·lista gairebé secreta que no trigaria a suïcidar-se. Avui, ella és una de les grans escriptores de la segona meitat del segle XX i ell, l’home que amb els seus menyspreus va obrir la clau de pas del gas que va matar l’autora de La campana de vidre. La foto, ben mirada, fa una mica de por: Hugues estirat, llegint un llibre, abstret en ell mateix, i al seu costat la Sylvia Plath mirant-se’l en silenci.

Ametlles amargues

“Era inevitable: el olor de las almendras amargas le recordaba siempre el destino de los amores contrariados. El doctor Juvenal Urbino lo percibió desde que entró en la casa todavía en penumbras, adonde había acudido de urgencia a ocuparse de un caso que para él había dejado de ser urgente desde hacía muchos años. El refugiado antillano Jeremiah de Saint-Amour, inválido de guerra, fotógrafo de niños y su adversario de ajedrez más compasivo, se había puesto a salvo de los tormentos de la memoria con un sahumerio de cianuro de oro.”

El amor en los tiempos del cólera. Un dels darrers grans llibres de Gabriel García Márquez i, potser, la seva millor primera frase. El trobareu a Mondadori.

García Márquez torna a Macondo

Aquest 2007 està sent un any de commemoracions per a Gabriel García Márquez: si el 6 de març celebrava el seu vuitanté aniversari, només vint dies després el “IV Congreso de la Lengua Española” l’homenatjava amb motiu dels quaranta anys de la publicació de la seva obra mestra Cien años de soledad i els vint-i-cinc de la concessió del premi Nobel de Literatura al conjunt de la seva obra. El amor en los tiempos del cólera, Crónica de una muerte anunciada, El otoño del patriarca o La hojarasca són alguns dels llibres de referència dins l’extensa obra de l’escriptor colombià; precisament en aquest darrer, una novel·la breu publicada l’any 1955, se’ns presenta per primera vegada el petit poble que, amb el pas del temps i les novel·les, acabaria convertint-se en un dels espais literaris més famosos de tota la literatura en llengua espanyola: Macondo.

Llegim ara als diaris que Gabriel García Márquez ha tornat al lloc real que va inspirar Macondo, el seu poble natal d’Aracataca, després d’una absència de vint-i-cinc anys. I ho ha fet de la manera més literària possible: viatjant durant gairebé quatre hores a bord d’un tren de color groc rèplica dels trens dels anys quaranta en què viatjaven cap a Macondo alguns dels personatges de les seves històries. Trobareu la crònica d’aquest viatge en aquest article de La Vanguardia i en aquest altre de El País. Aquí us posem unes quantes fotos de Elpais.com que il·lustren l’ambient festiu de l’acte:

En definitiva, un altre merescut homenatge a un dels novel·listes més grans i influents de tot el segle XX.