Contes d’antologia

Zadie Smith (Ed.), El libro de los otros. Barcelona: Salamandra.

Només que sigueu una mica habituals d’aquest bloc, potser ja haureu notat que aquí, a l’Espai de llibres, hi ha tres fets que ens defineixen com a lectors i també, possiblement, com a persones. I és que  aquí a) ens agrada molt la narrativa breu, ja siguin contes, nouvelles o microrrelats de tota mena; b) tenim molta tirada (potser massa) cap a les lletres anglosaxones actuals; i c) estem perdudament enamorats de Zadie Smith. Amb aquests antecedents, era poc menys que inevitable que avui, dia de Sant Jordi a Catalunya i St. George’s Day al Regne Unit, acabèssim parlant justament d’aquest llibre.  

I és que El libro de los otros ho té tot per agradar-nos: és una antologia de la millor narrativa breu que s’està fent avui dia, els representats són escriptors nord-americans i anglesos ben actuals, i l’editora del llibre és Zadie Smith. I no només això: al seu índex hi apareix gent tan habitual d’aquest bloc com George Saunders, Dave Eggers, Miranda July, A. M. Homes, David Mitchell, Jonathan Lethem o Jonathan Safran Foer. Massa bó per ser veritat? 

Això és el que diu la contraportada del llibre:

Invéntate un personaje. No importan el color, el sexo o la religión, ni tampoco la especie. Con esta única directriz, Zadie Smith invitó a los mejores escritores anglosajones  de su generación a crear un relato para una antología. El resultado es El libro de los otros, veintiuna historias asombrosas que suponen una excelente introducción a la  obra de un selecto grupo de autores de gran talento, provenientes de ambos lados del Atlántico, entre los que se encuentra la propia Zadie Smith. Los protagonistas de cada relato son, en su mayoría, humanos, pero también hay un monstruo con una crisis de identidad, un gigante que sufre por amor y un cachorro en busca de un hogar. Veintiuna voces que, como ocurre siempre en la buena literatura, no sólo hablan de sí mismas, sino de todos nosotros.

Com passa amb totes les antologies, l’encert de les peces que composen aquest volum és força desigual; però, en conjunt, el nivell està a l’alçada dels noms propis de l’índex. Hi ha alguna petita decepció, com el conte signat per la gairebé sempre genial A. M. Homes, però hi ha també unes quantes sorpreses molt agradables, com ara les peces que ens ofereixen dues escriptores a les què jo no coneixia, A. L. Kennedy i Edwige Danticat, o com la preciosa fantasia de Toby Litt sobre un monstre d’allò més malenconiós. Dave Eggers clava una història d’amor entre gegants, Zadie Smith torna al seu món predilecte de les històries familiars, George Saunders ens fica el dit a l’ull (i també al cor) amb el seu «Cachorro», i David Mitchell (què bo que és David Mitchell) ens fa riure i compadir-nos alhora amb un personatge femení que només ell podria haver-se inventat. I cap al final del llibre arriba el millor: dos contes que, per ells mateixos, ja justificarien qualsevol antologia en la que apareguessin. El primer és una història maquíssima d’iniciació a l’edat adulta signat per Vindela Vida, una jove escriptora dels Estats Units a la que caldrà seguir de ben a prop la pista a partir d’ara. I el segon pertany a Jonathan Lethem, i és un relat força llarg en el què hom sospita la llavor d’una novel·la; una novel·la que jo no dubtaria ni un segon en llegir.

Si us agrada la narrativa breu, val la pena que li doneu una oportunitat a aquesta col·lecció. I a sobre és un llibre solidari: els seus guanys van destinats a 826 NYC, un projecte de Dave Eggers destinat a millorar les habilitats de lectura i escriptura de nens i joves amb problemes.

Bon Sant Jordi a tothom!

Lectures d’estiu: «Pastoralia»

George Saunders, Pastoralia. Barcelona: Debolsillo.

Vivim en un món que és molt estrany. Només cal veure els diaris per comprovar-ho. A Centreamèrica, hi ha exercits que fan cops d’estat per evitar que presidents democràticament escollits facin un cop d’estat. A la Xina, l’eina més representativa de la nostra societat de la informació occidental serveix per no informar (=per incomunicar) a tot un poble d’acord als desitjos d’un Govern no gaire transparent. A casa nostra, els mateixos que a Sant Jordi es fan fotos envoltats de llibres a les Rambles volen fer-nos pagar per agafar llibres en préstec a les biblioteques. I després està Berlusconi. Vivim en un món que és ben estrany… però, per fortuna, també tenim uns quants escriptors i escriptores que, amb les seves ficcions igualment estranyes, han acceptat el repte d’ajudar-nos a comprendre una mica millor aquesta realitat nostra tan… tan… surreal?

L’estadounidenc George Saunders és un d’aquests escriptors. Les seves dues col·leccions de relats curts publicades a casa nostra, Pastoralia i Guerracivilandia en ruinas, són unes divertidíssimes antologies del disbarat que funcionen a la perfecció com a retrats lleugerament deformats (però no gaire) d’aquest món nostre del segle XXI. El clàssic subgènere sci-fi de la distopia poques vegades ha resultat tan convincent, tan aterridorament plausible, com en aquests contes plens de feines absurdes i alienants i d’incomprensibles maquinàries de poder que actuen d’acord a una lògica que no és la nostra. 

Els personatges de George Saunders treballen com a figurants en parcs temàtics absurds i decadents i conviuen amb tota mena de fantasmes que resulten encara més tristos que ells… i nosaltres no podem sinó identificar-nos plenament amb els seus ridículs patiments.  El parc d’atraccions és, precisament, el símbol més reconeixible de la narrativa d’aquest escriptor: l’espai que representa millor que cap altre el món artificial, hiperregulat i fèrriament teledirigit cap al qual sembla que volen portar-nos. Si no ens espavilem, semblen dir-nos les ficcions recollides a Pastoralia, també nosaltres acabarem vestits d’homes de les cavernes i posant davant les càmeres d’un grup de japonesos addictes a l’entreteniment organitzat.

George Saunders és un mestre en fer que alguns dels nostres hàbits més quotidians se’ns mostrin com allò que són en realitat: horrors intolerables i inhumans que, inexplicablement, hem assumit com a necessaris. Jo pagaria molts diners per llegir un relat seu sobre una tarda de compres a Ikea: segur que seria tota una experiència. De moment, però, ens haurem de conformar amb el que ja tenim: un llibre tan fascinant, inquietant i divertit com aquest Pastoralia.

Cinc ficcions: nens cremats

Fa uns anys, l’editorial Siruela va publicar una antologia de nova narrativa breu nord-americana que comptava, entre d’altres atractius, amb el de portar l’aval de Zadie Smith. L’autora de Dents blanques no només apareixia implicada en la selecció dels autors representats en el llibre, titulat Generación quemada, sinò que també hi col·laborava amb un epíleg on analitzava els què eren, al seu parer, els punts en comú que definien les estètiques (i també les cosmovisions) de tots aquests autors. Tots ells, observava Zadie Smith, compartien un mateix àmbit geogràfic i temporal, els Estats Units del tombant de mil·leni, i també una mateixa obsessió per alguns temes que se’ns presenten com a recurrents a les seves obres. Els més evidents: la por a la mort, i l’asfíxia davant un món regit per la publicitat i per les lleis d’una lògica estrictament empresarial.

El títol del llibre, The Burned Children of America en la seva versió original, remet a Encarnación de una generación quemada, un breu però intensíssim relat de David Foster Wallace que metaforitza a la perfecció un malestar generacional compartit, d’una manera o d’una altra, per tots aquests escriptors. L’humor, la fantasia, el lirisme i una contínua experimentació formal són alguns dels recursos amb què George Saunders, Dave Eggers, Jonathan Lethem, Arthur Bradford, Sam Lypsite, Rick Moody, Jonathan Safran Foer o A. M. Homes fan front a aquest malestar; el resultat són uns contes d’una força i un encant absolutament irresistibles.

Veient la llista de noms que acabo de donar, no fa falta que us digui que aquest és un llibre que haurieu de tenir ja mateix a la vostra tauleta de nit. De moment, aquí us poso uns quants enllaços comentats per si voleu començar a familiaritzar-vos amb les veus de cinc d’aquests nens cremats d’Amèrica.     

• El 14 de març de l’any 2003, un accident d’aviació va acabar amb la vida de la jove escriptora Amanda Davis. No feia encara ni una setmana que havia publicat la seva molt esperada primera novel·la, Wonder When You’ll Miss Me; quan es va produir l’accident, Davis es trobava viatjant precisament cap a una presentació del llibre en companyia dels seus pares, que també van morir. Amanda Davis tenia només 32 anys i feia quatre que havia publicat el seu primer llibre, la col·lecció de relats Circling the Drain.  Malauradament, cap dels dos llibres es troba traduït al català ni al castellà, així què, fins on jo sé, tot el què tenim al nostre abast per fer-nos una idea del talent personalíssim d’Amanda Davis són els relats “Faith o Consejos para una joven que quiere tener éxito”, recollit dins aquesta Generación quemada, i el fantàstic “Unas señoras gordas flotaban en el cielo como globos”, inclòs al primer volum de Lo mejor de McSweeney’s (Mondadori). Precisament McSweeney’s ofereix, a la seva web, la versió original d’aquest segon relat i l’enllaç a una grabació en àudio del primer amb la veu de la mateixa Amanda Davis.   
• Pocs escriptors hi ha tan hàbils com George Saunders a l’hora de detectar els horrors i les absurditats de la nostra vida quotidiana. Ja hem parlat aquí d’ell alguna vegada; ara vull recomanar-vos la lectura del seu relat “Robles de Mar”, accessible a la nostra estimada The Barcelona Review.
• Quan encara no havia complert els vint-i-cinc anys, Jonathan Safran Foer es va convertir en el nou nen prodigi de la narrativa nord-americana gràcies a la seva molt brillant primera novel·la, Todo está iluminado. El seu segon llibre, Tan fuerte, tan cerca, tractava els atemptats de l’onze de setembre amb una arriscada barreja d’humor i tendresa, i el va confirmar com un escriptor d’un talent gens comú. L’enllaç que jo us proposo és, en aquest cas, una pàgina web sencera: Who is Agustine? Feu-li una ullada; veureu com us sorprèn.
• Un altre escriptor favorit d’aquest Espai de llibres és Jonathan Lethem, autor d’almenys dues de les millor novel·les dels darrers anys: Huérfanos de Brooklyn, l’inici memorable de la qual llegiem aquí no fa gaire, i La fortaleza de la soledad, una monumental història sobre l’amistat d’un noi blanc i un altre de color al Brooklyn dels anys 70.  La web de Lethem és una de les pàgines d’escriptor més curioses que jo he visitat darrerament, i un dels seus racons, “The promiscous materials project“, ofereix unes quantes històries molt breus que l’autor posa a disposició de qui vulgi adaptar-les al cinema o el teatre. L’import dels drets d’autor que Lethem cobraria per aquestes adaptacions és molt raonable: un dòlar. Us animeu?
• I, per últim, aquí teniu la versió original del conte de David Foster Wallace que dona nom a aquesta fascinant generació cremada.   

Cinc entrevistes

Com a part del procés de remodelació que vam començar fa uns dies amb el canvi d’adreça i de format d’aquest Espai de llibres, avui obrim un nou raconet dins el bloc. Es tracta de Documents, una nova secció que neix amb la voluntat d’anar fent accessibles, dins el mateix bloc, tota una sèrie de recursos en línia relacionats amb la literatura que creiem que poden ser del vostre interés. Així, cada setmana anirem seleccionant per a vosaltres alguns enllaços que potser us hagin passat per alt dins aquesta mena de biblioteca total sense catalogar que és internet i que creiem que val la pena que conegueu. Els enllaços aniran agrupats dins quatre categories:

• Entrevistes amb escriptors.
• Ficcionari: textos de creació escrits pels nostres autors preferits lliurement accessibles a la xarxa.
• Opinions: articles, assaigs, confessions o memòries d’escriptors. 
• Vídeos relacionats amb el món de la literatura, des d’intervencions televisives clàssiques d’escriptors fins a tráilers de les darreres novel·les publicades.

Avui, per començar amb bon peu la secció, us oferim el enllaços a cinc entrevistes que val la pena llegir amb atenció:

• George Saunders, un dels conreadors més originals i inclassificables de la narrativa breu actual, parla de la seva fixació pels parcs temàtics en aquesta entrevista publicada a Ladinamo.
• Un altre mag de les distàncies curtes, el gran Quim Monzó, parla de traduccions, hiperrealisme i pornografia en aquesta entrevista de l’any 1997 publicada a The Barcelona Review.
• L’any 2007, el recentment desaparegut John Updike va respondre a les preguntes del també escriptor Eduardo Lago en la que va resultar ser la seva darrera entrevista per a un mitjà espanyol. Podeu llegir-la a El País.  
• Marc Romera ofereix una divertida entrevista (o, millor dit, una entrebestia) als amics de la peculiar pàgina web Esponjiforme Entertainment.
• Si parlem d’entrevistes modèliques, de seguida ens venen al cap les que The Paris Review porta més de mig segle publicant. Moltes d’elles han estat recollides en diversos llibres de lectura obligada per als lectors interessats en el procés creatiu de les grans figures de la literatura dels segles XX i XXI; d’altres són directament accessibles a la pàgina web de la revista, com aquesta, descarregable en PDF, amb un altre dels escriptors totèmics d’aquest Espai de llibres: el novel·lista nord-americà Richard Powers.

Truites espanyoles

“A media ladera de la montaña está el Centro para Monjas Descarriadas, lleno de hermanas y de otras clases de personal religioso cuyo comportamiento se ha vuelto dudoso. Una vez unas cuantas bajaron a nuestras instalaciones con bañadores recatados y nadaron con cautela. Los cantos que vienen de allá arriba nunca son exactamente para morirse de gusto. Son unos cantos muy condicionados, probablemente debido al exceso de dudas. El pasado otoño una monja joven llamada hermana Viv llegó al centro bastante hecha polvo y le dimos un pase gratuito de temporada para meditar cerca de nuestro falso arroyo con truchas españolas. La hermana superiora me dijo un día que Viv era de Idaho y que seguro que el arroyo la iba a relajar.”

George Saunders, “El generador de olas falla”. A Guerracivilandia en ruinas. Barcelona: Mondadori. Traducció de Javier Calvo.