Ornitòlegs a Croisset

Julian Barnes, El loro de Flaubert. Barcelona: Anagrama.

Segons un vell escriptor argentí molt amic nostre, hauriem de considerar a Gustave Flaubert com el primer exemplar d’una nova espècie que ell mateix hauria creat: l’espècie del novel·lista com a sacerdot. La imatge de Flaubert tancat a la seva casa familiar de Croisset, inclinat sobre els seus papers, lluitant hores senceres amb la sonoritat d’una sola frase, és gairebé una icona d’aquesta vocació estranya que empeny a algunes persones, persones adultes i sovint responsables, a dedicar bona part del seu temps i tot el seu cervell a explicar-nos històries que mai no van succeir.

Aquesta imatge del Flaubert malalt de literatura, esclavitzat per l’escriptura dels seus llibres, té el seu origen en la correspondència del propi escriptor, un corpus immens de cartes enviades als amics i a les amants on Flaubert, com aquell qui explica grans aventures, anava detallant dia rera dia el procés de creació de les seves novel·les, des de la inicial Madame Bovary fins a la inconclusa Bouvard et Pécuchet. A poc que us interessin Flaubert i el seu «destí exemplar» (Borges dixit), la lectura d’aquesta correspondència és gairebé un plaer obligatori; a la nostra biblioteca, sense anar més lluny, trobareu una selecció editada per Fuentetaja sota el títol Sobre la creación literaria.

A la novel·la que avui us recomano, Julian Barnes aprofita aquesta imatge sacerdotal de Gustave Flaubert però la matisa (la complementa, millor) amb un munt d’altres imatges possibles. El Flaubert de El loro de Flaubert és un home que als vint anys ja es sentia vell, condemnat a somniar la vida en lloc de viure-la, però és també un home que es va passar dos anys viatjant per Egipte i per Terra Santa, que va ser condecorat amb la Legió d’Honor i que va tenir tota mena d’aventures sexuals més o menys estranyes amb prostitutes orientals, amb escriptores parisines i fins i tot amb amics de tota la vida.  

El loro de Flaubert és un llibre sobre Flaubert, però és també, o sobretot, un llibre sobre l’amor a Flaubert. Un excèntric narrador (vidu, metge jubilat i addicte als llibres i a la vida del nostre escriptor) és la lleugera excusa narrativa que serveix a Julian Barnes per bastir un exercici exemplar de metaliteratura: metaliteratura d’aquesta que, quan tanques el llibre, et fa córrer en busca dels llibres sobre els quals acabes de llegir. Julian Barnes ha llegit molt i molt bé a Flaubert, i sent els seus llibres com una cosa viva, important i útil encara després de tants anys. I, més important encara, ens sap transmetre a nosaltres aquesta sensació de vida. Llegir El loro de Flaubert és espiar pel forat del pany una relació ben íntima i intensa: la relació que s’estableix entre un lector i el seu escriptor favorit.

Vosaltres que sou també lectors apassionats i agraïts, segur que sabeu apreciar aquest regal que ens ha fet a tots el senyor Barnes. 

Lectures d’estiu: «Madame Bovary»

Gustave Flaubert, Madame Bovary. Barcelona: Labutxaca.

La primera vegada que jo vaig llegir Madame Bovary va ser a primer de carrera, ara fa uns mil dos-cents anys, i us he de confessar que així, d’inici, no ho vaig fer amb gaire entusiasme. Coses de la filologia: quan me’l van recomanar en no sé quina assignatura, en una altra acabavem de llegir La Regenta, i jo, jove i tontet, vaig decidir que un francès amb la pinta del senyor Flaubert no podia escriure res millor sobre adulteris que el que havia escrit el senyor Clarín (que no tenia una pinta molt millor que ell, però al menys era asturià).  I el cas es que La Regenta és un tros de novel·la que jo no dubto en recomanar-li a ningú: és complexa, és entretinguda, té uns personatges inoblidables i està meravellosament ben escrita. Però, noi, Madame Bovary és una altra cosa… 

La història que explica la novel·la, suposo que tots la coneixeu: una dona de províncies casada amb un metge sense gaires aspiracions es dedica, primer, a llegir novel·les d’amor, i després, a provar de viure aquestes novel·les en la realitat amb un parell d’homenots que en res milloren el que ja tenia a casa. Emma Bovary pateix de dos mals que, quan venen junts, són terriblement perillosos: té massa imaginació com per conformar-se amb la grisa vida que li ha tocat en sort, i no té la suficient imaginació com per trobar la forma de millorar aquesta vida sense copiar el que ha llegit en mil novel·les d’amor. El resultat és tot un reguitzell de falses il·lusions immediatament seguides d’unes decepcions mortals, i, per postres, una de les tragèdies més famoses de la història de la literatura.

Aquesta és, resumida fins l’absurd, la història de la novel·la; però després està la novel·la en si, que és un dels artefactes literaris més perfectes que ningú mai hagi muntat. Cada pàgina d’aquest llibre és un exercici d’estil bocabadant; cada imatge, cada descripció, cada diàleg semblen escrits per algú que no era (no ho podia ser) del tot humà. Hi ha escenes que jo mai no oblidaré, com ara la primera vegada que Charles Bovary veu l’Emma i queda fascinat per la forma en que la llum d’una finestra dibuixa el contorn del seu cos i il·lumina la seva pell; o com l’escena famosíssima de la mà sortint per la finestreta del fiacre i deixant anar les restes d’una carta estripada; o com tot el capítol dels comicis agrícoles, on Flaubert s’inventa la tècnica del contrapunt narratiu i la porta fins a una perfecció mai superada.

Mario Vargas Llosa té un estudi molt interessant sobre Madame Bovary titulat La orgía infinita, en el qual confessa que ell es va enamorar de la dolça i tràgica Emma quan tenia vint anys, i fins avui. Doncs jo us he de confessar una cosa pitjor. Ara fa mil dos-cents anys, quan per fi vaig vencer els meus prejudicis i em vaig llegir la novel·la en dos dies bojos de desembre, jo no em vaig enamorar d’Emma Bovary: jo em vaig enamorar de Gustave Flaubert. Tal com sona. I així continuo: enamorat (platònicament, això sí) d’un francès calb i grassonet que ja fa més d’un segle i mig va escriure la novel·la més perfecta que jo mai hagi llegit.    

Enamorats d’Emma Bovary

En el verano de 1959 llegué a París con poco dinero y la promesa de una beca. Una de las primeras cosas que hice fue comprar, en una librería del barrio latino, un ejemplar de Madame Bovary en la edición de Clásicos Garnier. Comencé a leerlo esa misma tarde, en un cuartito del hotel Wetter, en las inmediaciones del museo Cluny. Ahí empieza de verdad mi historia. Desde las primeras líneas el poder de persuasión del libro operó sobre mí de manera fulminante, como un hechizo poderosísimo. Hacía años que ninguna novela vampirizaba tan rápidamente mi atención, abolía así el contorno físico y me sumergía tan hondo en su materia. A medida que avanzaba la tarde, caía la noche, apuntaba el alba, era más efectivo el trasvasamiento mágico, la sustitución del mundo real por el ficticio. Había entrado la mañana -Emma y León acababan de encontrarse en un palco de la Ópera de Rouen- cuando, aturdido, dejé el libro y me dispuse a dormir: en el difícil sueño matutino seguían existiendo, con la veracidad de la lectura, la granja de los Rouault, las calles enfangadas de Tostes, la figura bonachona y estúpida de Charles, la maciza pedantería rioplatense de Homais, y, sobre esas personas y lugares, como una imagen presentida en mil sueños de infancia, adivinada desde las primeras lecturas adolescentes, la cara de Emma Bovary. Cuando desperté, para retomar la lectura, es imposible que no haya tenido dos certidumbres como dos relámpagos: que ya sabía qué escritor me hubiera gustado ser y que desde entonces y hasta la muerte viviría enamorado de Emma Bovary.

Així recorda Mario Vargas Llosa l’inici del seu romanç vitalici amb Madame Bovary, en una de les primeres pàgines del seu llibre La orgía perpetua. Tant si us interessen Flaubert i la seva obra com si no, aquest és un llibre que no us haurieu de perdre. L’entusiasme de Vargas Llosa és tan contagiós que, llegint-lo, segur que us agafen ganes de tornar a llegir de seguida (o de llegir-la per primer cop, si sou així d’afortunats) la què és, gairebé sense discussió, una de les millors novel·les que s’han escrit mai.

La orgía perpetua la trobareu a Alfaguara.

Flaubert contra l’estupidesa humana

Durant més de trenta anys, Gustave Flaubert va anar treballant de forma ocasional en un projecte tan ambiciós com singular: un diccionari dels tòpics i les idees comuns que definien la (als seus ulls) despreciable societat francesa del segle XIX. Com tants d’altres, el projecte d’aquest Dictionnaire des idées reçues va quedar inconclús a la seva mort. El que d’ell ha sobreviscut, però, ens ofereix una imatge perfecta del que va ser Flaubert com a home i com a escriptor, i constituixen una forma immillorable d’apropar-se al pensament de l’autor de Madame Bovary. Les pàgines d’aquest diccionari, com les de la seva interesantíssima correspondència, són plenes d’ironia i de sentit de l’humor, d’agudes observacions, de crueltats ocassionals i, per sobre de tot, d’una intel·ligència i una lucidesa infalibles.

Us oferim aquí una selecció d’algunes de les seves entrades. La traducció és de Consuelo Bergés, i prové del volum Tres cuentos. Diccionario de tópicos, editat per Seix Barral l’any 1973.

Ajenjo. Veneno violentísimo: una copa, y muerto. Los periodistas lo beben mientras escriben sus artículos. Ha matado más soldados que los beduinos.
Alabastro. Sirve para describir las partes más bellas del cuerpo de la mujer.
Aldea. Sustantivo enternecedor. Queda bien en poesía.
Almohada. No usarla nunca. Se hace uno jorobado.
Biblioteca. Tener siempre una en casa; principalmente cuando se vive en el campo.
Camello. Tiene dos jorobas y el dromedario una sola. O bien el camello tiene una joroba y el dromedario dos (se confunde uno).
Censura. Por más que se diga, es útil.
Cerveza. No se debe tomar, acatarra.
Colonias. Entristecerse cuando se habla de ellas.
Curas. Habría que castrarlos. Duermen con el ama y tienen con ella hijos a los que llaman sobrinos. De todos modos hay algunos buenos.
Delfín. Lleva los hijos sobre el lomo.
Difunto. Mi difunto padre, y se levanta uno el sombrero.
Documento. Siempre importantísimo.
Doncellas. Más bonitas que sus señoras. Conocen todos sus secretos y los cuentan. Siempre deshonradas por el señorito de la casa.
Dormir. Demasiado dormir espesa la sangre.
Elefantes. Se distinguen por su memoria y adoran el sol.
Empleo. Solicitar siempre uno.
Estofado. El de conejo es siempre de gato.
Fiel. Inseparable de amigo y de perro.
Fuego. Lo purifica todo. Cuando se oye gritar: “¡Fuego!”, se debe empezar por perder la cabeza.

Fulminar. Bonito verbo.
Golfillo. Siempre de París. No dejar nunca a la propia mujer decir: “Cuando estoy contenta, me gusta hacer el golfillo”.
Grueso. Las personas gruesas no necesitan aprender a nadar.
Herpes. Señal de salud (ver Grano).
Hoteles. Sólo son buenos los de Suiza.
Introducción. Palabra obscena.
Italia. Debe verse en viaje de bodas. Produce muchas decepciones. No es tanto como dicen.
Jorobado. Muy inteligentes. Muy buscados por las mujeres lascivas.
Jovencita. Articular esta palabra tímidamente. Todas las jovencitas son pálidas y delicadas de salud, siempre puras. Evitar para ellas toda clase de libros, las visitas a los museos, los teatros y sobre todo el zoológico (parte monos).
Jurado. Hacer lo posible por no pertenecer a él.
Langosta. Hembra del bogavante.
Literatura. Ocupación de vagos.
Marsellés. Todos graciosos.
Ministro. Grado supremo de la gloria humana.
Niños. Cuando hay gente, aparentar que se siente por ellos una ternura lírica.
Nutria. Sirve para hacer gorros y chalecos.
Obrero. Siempre honrado, cuando no provoca disturbios.
Olor de pies. Señal de salud.
Payasada. Hay que hacer alguna cuando se va de excursión con señoras.
Perú. País en el que todo es de oro.
Pirámide. Obra inútil.
Prosa. Más fácil de hacer que los versos.
Púrpura. Palabra más distinguida que “rojo”.
Rana. La mujer del sapo.
Solteros. Todos egoístas y disolutos. Debería imponérseles un tributo. Les espera una triste vejez.
Suburbios. Terribles en las revoluciones.
Suspiro. Debe exhalarse junto a una mujer.
Tierra. Decir “las cuatro esquinas de la Tierra”, puesto que es redonda.
Toilette (de las damas). Perturba la imaginación.
Vacuna. No frecuentar más que personas vacunadas.
Vientre. Decir “abdomen” cuando hay señoras.