Els fantasmes de l’altre senyor James

M. R. James, Corazones perdidos. Madrid: Valdemar.

Quan Montague Rodhes James va néixer a la rectoria de la bonica localitat de Goodnestone, al comtat de Kent, el nostre vell amic Henry James era un jovenet de dinou anys que ja apuntava maneres de novel·lista. Era l’estiu de l’any 1862. Feia només uns quants mesos que la Reina Victòria acabava d’estrenar la seva llarga viduïtat, i encara ningú no ho sabia, però aquest fet estava a punt d’inaugurar una etapa més fosca i força més severa dins la vida del país. Més enllà dels murs de Buckingham Palace, els engranatges de l’Imperi continuaven treballant a ple rendiment; però alguna cosa es començava a tòrcer en l’aire de la metròpoli.

M. R. James, l’home dels fantasmes anglesos, va viure a la rectoria de Goodnestone fins que va complir els tres anys,  i després va traslladar-se amb la seva família al comtat de Suffolk, a Great Livermere, també a la rectoria del poble, on va viure els quaranta-tres anys següents. (Fantasmes i humitats a banda, una rectoria no sembla un lloc gaire animat on viure. Però a M. R. James sembla que li agradava.) També va viure durant algunes temporades a Cambridge, al King’s College, on va graduar-se en Història Medieval Anglesa i del què, amb el temps, va arribar a ser-ne nombrat director. De fet, els seus treballs com a antiquarian li van guanyar un gran respecte en vida, fins el punt de ser considerat un dels homes més cultes del seu temps. Autoritat mundial en la història de les catedrals, estudiós i traductor de la Bíblia, paleògraf reconegudíssim, ell va catalogar, per exemple, molts dels manuscrits que es conserven a les biblioteques dels colleges d’Oxford i de Cambridge, i també va ser responsable d’algunes troballes bibliogràfiques de primer ordre.

La fama actual de M. R. James, però, és fruit dels seus moments d’esbarjo, i no de la seva erudició. Com a bon anglès que era, al senyor James li agradaven les històries de fantasmes; li agradava inventar-les, i li agradava encara més explicar-les als nens de la família quan estaven tots reunits davant el foc de la llar de la seva rectoria. Les seves no eren, però, unes històries de fantasmes normals i corrents. Les històries de fantasmes del senyor James són alhora tradicionals i molt modernes: es nodreixen d’un esquema genèric fermament establert a les Illes, el de l’anomenada ghost story, però no dubten en superar aquest esquema introduint-hi alguns aspectes fins llavors aliens al gènere, com ara l’ambientació contemporània i familiar, l’understatement, el bon humor, la fugida del sentimentalisme i, en definitiva, l’aire de joc culte i de bon gust de tot plegat. Als seus contes hi ha violència, suspens i un cert rerafons de caire sexual que els estudiosos moderns de la seva literatura no s’han estat de relacionar, molt freudianament, amb alguns suposats aspectes tèrbols de la seva biografia. Però tot succeeix (i se’ns explica) molt civilitzadament.

Al seu El horror en la literatura, una introducció molt recomanable al gènere de terror que trobareu editada a Alianza, escriu H. P. Lovecraft:

En los relatos de M. R. James encontramos a menudo maliciosas escenas humorísticas, retratos de género y caracterizaciones muy naturales, que en sus manos contribuyen a aumentar el efecto global, más que a estropearlo, como ocurriría si los manejase un escritor menos experto. Al inventar un nuevo tipo de fantasma, se aparta sensiblemente de la tradición gótica convencional; pues mientras que los viejos fantasmas clásicos eran pálidos y majestuosos y eran percibidos principalmente con la vista, el espectro habitual de M. R. James es delgado, enano y peludo: una abominación perezosa e informal de la noche, a medio camino entre la bestia y el hombre, a la que llega a tocarse antes de verla. A veces, este espectro tiene una constitución de lo más excéntrica: es un rollo de franela con ojos de araña, o una entidad invisible modelada con las ropas de una cama «cuyo rostro lo forma una sábana arrugada».

M. R. James va redefinir per sempre el gènere de la ghost story, i ho va fer no només amb els seus propis contes (que va recollir en quatre petites col·leccions successives, i que trobareu tots reunits a Corazones perdidos):  també es va preocupar de recuperar i promoure a alguns escriptors anteriors a ell i llavors molt oblidats, com ara el sinistre irlandés Joseph Sheridan Le Fanu, un tipus ben particular del què haurem de parlar algun dia d’aquests, i alhora va influir fortament en contemporanis seus de l’alçada d’Arthur Machen o d’Algernon Blackwood.  

M. R. James va morir a Eton, la prestigiosa escola que ell va acabar dirigint, l’any 1936. Dins el món de la literatura, mai no va assolir ni una mínima part del renom que va guanyar-se el seu col·lega Henry James; però tampoc no ho va pretendre. En morir tenia 73 anys, era un home raonablement feliç, i encara anava explicant les seves històries de fantasmes a qualsevol noi que les volgués escoltar.

*  *  *

Repasant-me ara l’entrada, veig que no he dit que el traductor d’aquest llibre és Francisco Torres Oliver; un descuit del tot imperdonable. (Si no sou aficionats a la literatura fantàstica clàssica, potser aquest nom no us dirà res; però Francisco Torres Oliver és EL traductor espanyol per excel·lència d’aquest tipus de literatura. Un garantia d’eficàcia i de bon gust.) I també me n’adono que aquesta és la segona recomanació seguida que faig d’un llibre editat per Valdemar; la tercera, si hi contem el paràgraf final de l’entrada sobre Chesterton. Aclariré, per si de cas, que a l’Espai no estem a sou d’aquesta editorial, ni tampoc tenim cap amic treballant-hi: simplement, ens agraden els seus llibres.

 

August Derleth, sota l’ombra d’H.P.L.

Algun dia hauriem de parlar d’aquells escriptors que han estat devorats per l’ombra d’un col·lega d’ofici. Els seus noms, tots els tenim al cap: gent com Max Brod, com Adolfo Bioy Casares, com Ford Madox Ford o com aquest August Derleth de la foto. Les formes i raons d’aquesta mena de canibalisme literari són molt variades, i també aquí, com en tot a la vida, hi ha graus i categories. Max Brod, l’amic de Kafka, l’home que va salvar del foc els llibres del jueu més famós de Praga i va fer l’impossible per donar-los a conéixer al món, va escriure (amb èxit, en el seu dia) un munt de novel·les i de llibres de relats que avui a ningú se li acut llegir. Ford Madox Ford, tot i el prestigi que li confereix la seva nouvelle El bon soldat, és avui dia poc més que aquell home que va signar tres llibres conjuntament amb Joseph Conrad. A Adolfo Bioy Casares sí que se’l continua llegint, però no hi ha forma de què el seu nom es desenganxi del de Borges: els perills de l’amistat i de l’escriptura a quatre mans. I pitjor encara és el cas de la dona de Bioy, la fantàstica Silvina Ocampo, una escriptora molt interessant (si no la coneixeu, busqueu algun llibre seu de contes i veureu) que pateix ja per sempre la desgràcia de ser recordada com la dona de l’amic de Borges, quan no com la germana de Victoria. (En el món de les lletres, tenir família és un perill; mireu Kingsley Amis, que aviat serà només el pare d’en Martin.)

El cas d’August Derleth és semblant al de Max Brod, tot i que ell, a diferència del txec, mai no va tenir una obra prèvia deslligada del seu «escriptor caníbal» particular. Sense H. P. Lovecraft, és gairebé segur que ningú de nosaltres hauria sentit a parlar mai d’August Derleth: la seva narrativa, no gaire original, s’hauria perdut per sempre en la pols de les revistes pulp americanes dels anys 20 i 30 del segle passat. Però l’any 1937, quan l’ermità sinistre de Providence va morir deixant orfes tot un grup d’amics postals, el nostre home va veure clar el seu futur: a partir d’aquell moment, August Derleth es va convertir en el recuperador, en el difusor principal i també, en alguns casos, fins i tot en el creador de la literatura de H. P. Lovecraft. Així va néixer, l’any 1939, Arkham House, editorial de culte concebuda originalment com a vehicle per donar a conéixer els escrits de Lovecraft, i així va ser com totes aquelles històries sobre llibres de màgia prohibits, déus terribles amb cara de peix i pobles maleïts de Nova Anglaterra van deixar de ser una broma privada entre amics escriptors i es van convertir en una mitologia compartida per millions de joves lectors d’arreu del món.   

Durant anys i anys, Derleth va recuperar tots els escrits inèdits o dispersos de Lovecraft, i també va escriure un bon grapat d’històries a partir d’arguments que el mestre va deixar anotats, però que mai no va desenvolupar. Amb els seus assaigs i els seus escrits biogràfics, ell va donar forma al Lovecraft que avui coneixem: un personatge no menys aterridor i fantasmagòric que els que habiten les seves històries, i potser no del tot ajustat a la realitat. Segons diuen els entesos, els «mites de Cthulhu» que ara llegim són en bona part invenció seva; tota la cosmogonia que regeix aquesta obra col·lectiva és, segons sembla, fruit de les lectures interessades que Derleth va fer dels textos de Lovecraft, incloent-hi, per exemple, un maniqueisme que no hi era als textos originals, i que potser respon al seu propi catolicisme.  

A la foto, Derleth fa cara de bona persona. Fa cara d’antic jugador de football reconvertit en un d’aquells entrenadors de telefilm americà de sobretaula: un entrenador ferm, honest i comprensiu que és com el pare que molts dels seus jugadors mai no van tenir, i que a meitat de la peli acaba morint-se d’un atac de cor. Va pentinat com un actor de Mad Men, i (es nota) porta colònia. El seu vestit i la corbata ens remunten a aquell temps en què els escriptors sabien vestir bé; o potser és que li van fer la foto un diumenge al matí, just després de sortir de misa. En aquesta imatge, August Derleth és un escriptor que sap que mai no veurà escrit el seu nom sense que ben a prop hi aparegui el nom de Lovecraft, però a qui això ja no li importa. Sembla un home prou satisfet.

H. P. Lovecraft, odiant a mort els peixos

Diuen que un dia, quan era un nen, H. P. Lovecraft va patir una forta intoxicació per menjar peix en mal estat i es va passar la nit sencera somniant amb tota mena d’horribles criatures amb forma de peix que sorgien del mar i ens invadien amb unes intencions molt dolentes. Us imagineu com devia ser d’aterridor  un malson generat pel cervell intoxicat de peix d’en Lovecraft? No resulta gens estrany que a partir d’aquell moment, el petit H. P. desenvolupés un horror quasi bé sagrat envers l’oceà i totes les criatures que en ell hi viuen i comencés a rumiar les seves futures històries d’horror. Històries com L’ombra sobre Innsmouth, plenes d’éssers híbrids, meitat peixos i meitat immigrants, on les seves pors d’home WASP de Nova Anglaterra amb pretensions d’aristocràcia s’objectivarien d’una forma alhora infecta i fascinadora.

A aquesta foto, ja ho veieu, H. P. Lovecraft fa cara d’ordidor de fàbules estranyes. H. P. Lovecraft fa cara de personatge de conte de Lovecraft: un d’aquests homes tristos, lletraferits i monomaníacs que comencen estudiant vells llibres d’història i acaben enfrontant-se (i perdent sempre la partida) amb algun Déu Primoridal amb cara de peix i parla estrangera. Expliquen els seus biògrafs que Lovecraft va criar-se a Providence amb una mare i dues tietes grotescament superprotectores, que odiava la llum del dia i que fins els trenta anys mai no va passar una nit fora de casa. També expliquen que durant dos anys va ser un home casat, però que la cosa no va sortir gaire bé. Era un racionalista filosòfic, un reaccionari polític i un racista vital; estava convençut que els grups d’immigrants mediterranis que començaven a apropiar-se d’alguns barris de Nova York pertanyien a una espècie que no era del tot humana. (No sé si alguna cosa d’aquestes es veu a la foto. Potser sí: a la seva mirada plena de por.) H. P. Lovecraft no era un home simpàtic, però diuen els entesos que ell sol va canviar les regles de la literatura de terror.

*  *  *

Si voleu llegir algun llibre sobre Lovecraft, jo us recomano Lovecraft. Una biografía, escrit per L. Sprague du Camp i publicat per Valdemar. Millor aquest que H. P. Lovecraft: contra el mundo, contra la vida, publicat per Siruela, que, tot i anar signat per Michel Houellebecq, trobo que no val gran cosa. I si voleu alguna cosa més breu, no us perdeu la introducció de Rafael Llopis a l’antologia (clàssica entre les clàssiques) Los mitos de Cthulhu, publicada per Alianza.