Els macguffins del senyor James

Henry James, La lliçó del mestre i altres narracions. Barcelona: Destino.

Les tres nouvelles que formen aquest volum comparteixen, més enllà de la seva perfecció formal i del lloc de privilegi que ocupen dins el conjunt immens de l’obra jamesiana, dos elements estructurals bàsics: totes tres tenen de protagonista a un escriptor de culte, i per extensió a tot allò que se’n diu «la vida literària», i totes tres estan construïdes sobre la base d’un secret que posa en marxa l’acció i que, ja de bon principi ho intuïm, mai no se’ns acabarà de desvetllar. En aquest sentit, aquestes tres narracions de Henry James són tres històries policíaques: tres històries policíaques sense policies, ni crims, ni morts que morin de mort no natural.  

En l’assaig que encapçala el recull, titulat «Les narracions de Henry James», el teòric de la literatura Tzvetan Todorov escriu:

«El secret dels relats de James és precisament l’existència d’un secret essencial, d’un no-anomenat, d’una força absent i molt poderosa, que posa en marxa tota la màquina present de la narració. El moviment de James és doble i, en aparença, contradictori (i això li permet recomençar continuament): d’una banda, desplega totes les seves forces per aconseguir l’essència amagada, per desvelar l’objecte secret; per l’altra, l’allunya contínuament, el protegeix —fins al final de la història, o fins i tot més enllà.»

Els macguffins que fa servir el senyor James són alhora enlluernadors i molt tramposos. A La figura de l’alfombra, el que mou al seu narrador-protagonista és el convenciment que sota la superfície de l’obra del seu escriptor preferit s’amaga un sentit ocult, un secret tan meravellós que pot canviar la vida del lector atent i actiu que l’arribi a descobrir. A Els papers d’Aspern, l’objecte de desig del protagonista, crític literari com el de la nouvelle anterior, i també com ell lector fanàtic d’un escriptor, són les cartes que el difunt Jeffrey Aspern li va escriure a la seva musa, i que ara són en mans d’aquesta, una anciana senyora que viu a Venècia i que no se les vol vendre ni les vol ensenyar a ningú. I a La lliçó del mestre, potser un dels textos més rodons de James, aquest macguffin avant-la-lettre es troba inserit al bell mig d’un estrany triangle amorós, i és ni més ni menys que la immortalitat literària.

En tots tres casos, però, els que a nosaltres ens acaba important segons avancem en la lectura no és ja en què consisteixen aquests secrets tan ben guardats, sinó com la mateixa existència (suposada?) dels secrets condiciona la psicologia i el comportament d’uns personatges que es troben, ai, malalts de literatura. Aquest és el parany de les històries de Henry James. Els seus arguments et prometen una cosa molt bona, i després te la treuen i t’ofereixen a canvi una altra que és encara millor.

Com a escriptor, a Henry James se li acostumen a penjar adjectius tan poc concrets com ara «elegant», «complex», «exquisit» i (us ho juro) «literari». (Això últim, suposo, vol dir que al seus llibres es parla molt sovint de llibres i d’escriptors, i que de vegades el tema central de la seva literatura és la pròpia literatura. És veritat. Henry James era, per sobre de tot, un escriptor enamorat del seu ofici.)  Jo, per no ser menys vague en l’adjectivació, us diré que Henry James és elegant, complex, exquisit i literari, sí, però també és un escriptor «especial». Un escriptor que enganxa i sedueix. Un d’aquests escriptors gens freqüents que, amb una mica de sort, es poden convertir per sempre en una de les vostres veus de capçalera.

Henry James, novel·lista

Aquesta no és la millor fotografia que es conserva de Henry James, ni la més artística, ni tampoc la més coneguda; però a mi m’agrada. En aquesta foto, el novel·lista sembla justament això: un novel·lista. De fet, jo diria que en aquesta foto el petit dels James sembla un novel·lista sorprés per una bona idea, una idea tan bona i tan suggestiva i sobretot tan fulgurant que ara mateix, davant la força del seu descobriment, tot li sobra. En el moment que recull aquesta foto, per a Henry James ja no existeixen ni el fotògraf amb la seva càmara, ni el perruquer que no ha sabut recol·locar-li els cabells sobre la coroneta, ni tan sols ell mateix, aquest homenot gran i rotund que viu i respira per a moments com aquest.

Borges deia que Henry James va ser sempre un espectador de la vida, i no un actor. Aquest dictamen, aplicable també al propi Borges i a un bon grapat d’escriptors passats, presents i futurs, fa força justícia a Henry James. Aquest home de la mà a la barbeta i la mirada perduda era, de fet, un voyeur de la pitjor espècie: un voyeur intel·lectual, un voyeur de gestos, frases i ànimes. Tots els seus contemporanis, quan parlen d’ell, recorden els seus ulls, uns ulls intensos i penetrants, tan atents que espantaven. A poc interessant que li semblessis, Henry James et mirava com si se t’anés a empassar. Un parell de converses amb ell durant un sopar a Lamb House, i ja t’havies convertit en un personatge de la seva propera novel·la. 

Henry James mai no es va casar, ni va tenir fills, ni tampoc se li coneix cap relació sentimental. Aquest buit aparent en la seva biografia ha donat per a moltes interpretacions, gairebé totes provinents d’aquella estranya branca de la crítica literària que porta el cognom de «freudiana», i ha generat també un parell de bones novel·les recents, com són The master de Colm Tóibín, on l’escriptor irlandès suggereix una homosexualitat reprimida en James, i El autor, el autor de David Lodge, on la sexualitat del novel·lista, fos del caire que fos, es veu orientada cap a un únic objecte o destinatari concret: la seva pròpia obra.

En una entrada anterior d’aquest bloc us vaig recomanar el llibre més famós de Henry James: Un altre pas de rosca. Avui voldria recomanar-vos un dels seus relats, gairebé una novel·la curta: La figura de la alfombra. Llegint aquesta història, meravellosa de principi a final, comprobareu que la metaliteratura no és un invent ni de Borges, ni del postmodernisme, ni tampoc de Vila-Matas. I de pas veureu també quina era la magnitud de les idees que assaltaven de tant en tant a Henry James, aquest home un xic misteriós que un dia qualsevol anava a treure’s una foto i acabava albirant un llibre sencer.   

Trobades

No sé a vosaltres, però a mi m’agraden molt les fotografies d’escriptors. Les fotografies d’escriptors antics, vull dir: les fotografies d’aquells temps feliços en què no existien la senyora Kodak ni el senyor Photoshop i la fotografia era una cosa realment especial. En aquells temps feliços, si et feien una fotografia era perquè calia assenyalar un moment important, o perquè hi havia alguna raó important per fer-la, o perquè tu mateix eres algú important. Això és el què diuen, si més no; però potser s’ho inventen. Potser la senyora Kodak i el senyor Photoshop sempre han existit.  

El cas és que m’agraden les fotos dels escriptors antics. M’agrada veure les cares dels homes i les dones que han escrit alguns dels meus llibres preferits, i que ja no són aquí. I encara m’agrada més quan en aquestes fotos no hi surt només un escriptor, sinó què en surten dos. Dos vells escriptors que ja no existeixen posant junts davant la càmara, compartint aire i llum i espai vital durants uns quants minuts però compartint també paper durant tota l’eternitat. Digueu-me sentimental.

Us penjo unes quantes d’aquestes fotografies amb història; a veure si a vosaltres us agraden també.

*  *  *

Aquí, el patriarca Lev Tolstoi i el seu alume Màxim Gorki, tots dos seriosos i ben abrigats. No semblen gaudir gaire de les seves respectives companyies; però són russos, així que ves a saber.

*   *   *

En aquesta altra, el superbarbudíssim Tolstoi no sembla estar passant-s’ho gaire millor que abans, però el seu company de foto, en canvi, sí què es veu bastant més còmode i relaxat. El reconeixeu? Efectivament: és el gran Anton Txékhov.

*   *   *

Aquests dos no podien faltar a l’Espai de llibres: l’argentí Jorge Luis Borges, Borges I l’Imprescindible, lluint la seva poc agraciada edat intermitja al costat del sempre juvenil i apolini (però no menys argentí) Adolfo Bioy Casares:

*   *   *

Aquests dos d’aquí sota no només comparteixen l’immutable eternitat de les fotografies: també són germans. L’un és novel·lista, i a la foto sembla sentir-se lleugerament sorprés per algun imprevist situat fora de càmara; es diu Henry James. L’altre és filòsof, i això es nota en la seva barba i també (una mica paradoxalment, potser) en la seva mirada d’home seguríssim de tot; es diu William James. M’agrada especialment aquesta foto.

*   *   *

I aquí, per acabar, ja no són dos, sinó tres els escriptors retratats: d’esquerra a dreta, i en ple any del Senyor 1923, Ford Maddox Ford amb la boca oberta, James Joyce amb bigoti irlandès i Ezra Pound amb una mà a la butxaca. El quart senyor és un advocat.

*   *   *

Un altre dia, més.

Lectures d’estiu: «Un altre pas de rosca»

Henry James, Un altre pas de rosca. Barcelona: Quaderns Crema.

Si fa uns dies us recomanava un llibre de Stephen King, el rei d’aquest terror explícit i potser una mica groller que darrerament s’estila als Estats Units, avui em vaig a l’altra banda de l’espectre i us recomano la que és, per al meu gust, l’obra mestra indiscubtible del terror net, subtil i cent per cent britànic. (El fet que aquesta obra mestra l’escrivís precisament un nord-americà, encara que fos un nord-americà tan anglòfil com el molt recargolat Henry James, és una d’aquestes paradoxes que tant agraden a l’altra costat del Canal de la Mànega.) The Turn of the Screw: Un altra pas de rosca: Otra vuelta de tuerca: només el seu títol ja ens evoca la màgia d’un d’aquests llibres que semblen viure en un raconet molt especial de la literatura, allà on viuen els llibres feliços que generacions senceres de lectors s’han conxorxat per no deixar caure mai en l’oblit.

La història que ens explica Un altre pas de rosca és tan coneguda que potser no cal ni resumir-la: un cassalot a la campinya anglesa, una institutriu sensible i imaginativa, dos germanets massa perfectes, una majordoma que sap més coses de les que voldria saber i, com no, dos fantasmes que potser existeixen i potser no. Aquests ingredients, en mans de qualsevol autor tradicional de contes de fantasmes (posem M. R. James o el seu mestre Le Fanu) donarien per a una bona història plena d’ensurts i d’aparicions inesperades i amb una bona dosi de moralina final; en mans d’un superclasse com Henry James, són els pilars que basteixen una novel·la màgica des de la primera fins l’última pàgina.

Si heu llegit qualsevol de les moltes novel·les de Henry James, ja sabeu que el seu fort és l’observació psicològica dels seus personatges. En les novel·les de James, com aquell qui diu, «no passa res»: res, si més no, que sigui més important que allò que passa dins els caps dels seus personatges. Vivim al món, sí; però també vivim tancats dins els nostres cervells. Aquest principi, essencial en tota la teoria literària de Henry James, és també a la base d’Un altre pas de rosca. La pregunta, llegint la novel·la, no és si els fantasmes que assetjen els dos nens innocents existeixen realment o si, per contra, només estan dins el cap de la impressionable institutriu; la pregunta és: i això importa de veritat?

Una meravella de novel·leta, feu-me cas.