Nens perduts

“Al principio los Niños Perdidos de Londres eran cuatro: Sid, Auggie, Florece y Tommy Boy. Eso era antes de que Tommy Boy se atreviera a ir a la charcutería. Ahora los Niños Perdidos de Londres son tres, y Auggie dice que Florence huele tan mal porque se va a morir. Auggie dice que la gente huele muy mal justo antes de morirse. A Sid le parece que Florence huele mal porque es una guarra y no hay más que hablar.” 

Inici contundent de Los niños perdidos de Londres, un relat inèdit de Javier Calvo publicat al número 301 de la revista Quimera.

Pop XXI

En els comentaris a l’entrada que vam dedicar fa uns dies a l’anomenada “Generación Nocilla“, l’autora de l’interessant blog Ariadna al laberint grotesc ens assenyalava alguns enllaços on podiem trobar més informació sobre el tema. Un d’ells era el blog Generación Nocilla, un espai creat per alguns dels escriptors que la crítica inclou dins aquesta no generacioncilla (com diu el subtítol del blog) i que, tot i no estar gaire actualitzat, sí recull alguns enllaços d’interès sobre el tema. I un altre era aquest vídeo que ara us oferim aquí: un reportatge del programa del Canal 33 Silenci? sobre el que ells anomenen “Generació Pop“, i que inclou diverses intervencions dels escriptors Javier Calvo, Rodrigo Fresán, Kiko Amat i Agustín Fernández Mallo. L’etiqueta de “Generació Pop” sembla encara més difusa que la de “Generación Nocilla”, però permet l’inclusió de Rodrigo Fresán, un narrador argentí afincat a Barcelona del què ben aviat parlarem en aquest blog. No us perdeu el vídeo: impagable Fernández Mallo, mostrant-nos com es fa un bon entrepà de Nocilla dels de tota la vida.

Javier Calvo i la jove narrativa espanyola

De tots els joves narradors que porten ja un temps destacant-se dins el panorama literari espanyol, el barceloní Javier Calvo és potser el més visible de tots. Nascut l’any 1973, la seva feina com a traductor d’una llarga serie d’autors anglesos i nord-americans va atorgar-li un cert renom abans fins i tot de la publicació del seu primer llibre, la col·lecció de relats Risas enlatadas (2001). Però va ser amb la seva primera novel·la, El dios reflectante (2003), que Javier Calvo es va convertir en el principal referent d’una narrativa jove, formalment ambiciosa i temàticament original les fonts de la qual es troben, sobretot, a la narrativa nord-americana contemporània. David Foster Wallace, Chuck Palahniuk, George Saunders o Michael Chabon són alguns dels autors traduïts per Calvo, i la seva influència (molt especialment en el cas del primer) és ben visible en tota la seva obra. Després del llibre de relats Los ríos perdidos de Londres (2005), Javier Calvo ha publicat aquest any la seva segona novel·la, Mundo maravilloso, la complexa història d’una venjança ambientada a la Barcelona actual, en un barri gòtic convertit en territori de la màfia russa i amb el tèrbol ambient del tràfic internacional d’obres d’art com a rerafons.

Al darrer número (35) d’Exit, el suplement de cultures de El Periódico de Catalunya, podem llegir un interessant comentari de Mundo maravilloso a càrrec de Marcos Maurel. El comentari s’inicia amb una referència a l’àmbit de la jove narrativa espanyola dins la qual s’inscriuria Javier Calvo, un grup d’autors constituït segons criteris generacionals però també, i sobretot, estilístics i temàtics. Agustín Fernández Mallo, Kiko Amat i Gabi Martínez serien alguns d’aquests autors “coneguts com a Neos, o escriptors pop”. I prossegueix el crític:

“Els elements que els aglutinen, grosso modo, són: preeminència dels components visuals (cinema, televisió, videojocs…) i la temàtica musical en els seus escrits, dignificació de la cultura popular, una indissimulada anglofília que els fa emular models anglosaxons, capacitat per estructurar de manera coherent tots aquests elements heterogenis, una ironia eficaç per intel·ligent i una radical autoconsciència narrativa. I tots aquests trets característics, acompanyats per les obsessions i l’estil de cada un.”

Nocilla dream d’Agustín Fernández Mallo, Cosas que hacen BUM de Kiko Amat i Sudd de Gabi Martínez són tres llibres ben recents que mostren la vitalitat d’aquesta nova generació d’autors, que té el seu equivalent dins la narrativa catalana en escriptors com Hèctor Bofill i l’anomenat “grup dels Imparables”, Lolita Bosch o el joveníssim Borja Bagunyà, per posar només tres exemples. En properes entrades d’aquest blog comentarem amb més detall l’obra de cadascun d’ells. A la nostra biblioteca trobareu molts del seus llibres; podeu consultar la llista completa al nostre catàleg.