Javier Marías, col·leccionista

El més anglès de tots els escriptors espanyols del nostre dia va néixer a Madrid l’any 1951, i allà hi viu encara, molt a prop de la Plaza Mayor, en un pis que va pertànyer al seu pare filòsof i que hom s’imagina envaït pels llibres, les màquines d’escriure i els objectes de col·lecció. Perquè a sobre de novel·lista (i d’opinador dominical, i de fumador confés i combatiu) Javier Marías és un col·leccionista d’aquests que en diuen compulsius. El seu tema és la literatura en general, i els escriptors en particular; però, a diferència de Jonathan Safran Foer, ell no es conforma amb fulls en blanc tocats per la mà del geni: ell col·lecciona de tot, des de llibres dedicats fins a estatuetes com la de la foto, passant per rellotges i obrecartes i plomes que van pertànyer als grans escriptors del passat. A Todas las almas, i més encara a Negra espalda del tiempo, hi ha pàgines inoblidables sobre les seves excursions per les llibreries anticuàries d’Oxford, seguint la pista d’alguna primera edició d’Arthur Machen o de Henry James. Si aquests llibres no menteixen, Marías és un home que es posa guants de pell quan surt de cacera.

Com tot escriptor de voluntat clàssica, Javier Marías està també carregadíssim de manies. Només cal llegir els seus fantàstics articles de premsa per fer-nos una idea de totes les coses que el treuen de polleguera, començant pel papanatisme (que diria en Monzó) del món actual i acabant per la seva pròpia ciutat. Si no sou de comprar diaris, al seu blog podeu anar llegint tots aquests articles, que porten per títol común «La zona fantasma». (És un fet: a Javier Marías se li dóna bé això de trobar bons títols. Ja siguin frases de Shakespeare o invencions personals, els títols dels seus llibres són difícils d’oblidar.) Aquests articles són una bona forma d’introduir-se en la seva literatura; una literatura que ja s’estén al llarg de gairebé quatre dècades i que inclou un bon grapat novel·les que no us podeu perdre: El hombre sentimental, Corazón tan blanco, Mañana en la batalla piensa en mí o la darrera de totes, la monumental Tu rostro mañana.

I com sempre que surt el nom de Javier Marías, no puc estar-me de fer-vos una recomanació final. Es tracta de Vidas escritas: un recull divertidíssim de petites biografies d’escriptors tan grans (i tan peculiars) com ara Yukio Mishima, Arthur Rimbaud, Robert Louis Stevenson, Isak Dinesen, Thomas Mann o Vladimir Nabokov. Una festa.

Isak Dinesen, impersonal

Mirant les fotos dels darrers anys de la baronessa Karen Blixen, hom té la sospita d’estar veient alguna cosa més que a una dona gran de carn i ossos. En aquestes fotos, Karen Blixen, nascuda Karen Dinesen, té l’aspecte d’una antiga estrella de cinema mut reclosa a Sunset Bulevard, amb els seus vestits estrafolaris i la seva imperturbable dignitat; però també té, alhora, un aire com d’esfinx somrient i desencisada: una esfinx plena de tota mena de secrets inconfessables.

La història de la joventut aventurera d’Isak Dinesen, tots la coneixeu: ella tenia una granja a l’Africa, al peu de les colines de Ngong, etcètera. El que potser no sabeu és que el seu pare es va suïcidar quan ella tenia deu anys, degut a la vergonya que li produïa estar malat de sífilis, i que uns anys després ella mateixa va contraure la malaltia, per via del seu cosí i marit Bror Blixen-Finecke, que era baró, milionari i addicte a les faldilles extraconjugals. La sífilis la va acompanyar la resta de la seva vida; no així el seu marit, de qui es va divorciar després de sis anys de matrimoni. La granja se la va quedar ella.

En un dels seus Retrats, Truman Capote recull aquestes paraules de la baronesa:

Durante los años que pasé en África, cuando tenía mi granja en las montañas, nunca me imaginé que volvería a vivir en Dinamarca. Cuando supe que iba a perder la granja, cuando estuve segura de que no podría conservarla, empecé a escribir los cuentos: para olvidar lo insoportable.

El fet és que, fora de Memòries de l’Àfrica, la narrativa d’Isak Dinesen és una de les menys confessionals i/o autobiogràfiques de tot el segle XX. Els seus contes semblen contes escrits per ningú, o potser per tothom: contes tradicionals en el sentit estricte de la paraula. De fet, abans de posar-los per escrit, l’autora els anava treballant de forma oral, explicant-los una vegada i una altra davant els seus auditoris d’amics, admiradors i amants (aquests darrers, pel que sembla, estrictament platònics). Eren els mateixos auditoris que la veien alimentar-se, sopar rera sopar, d’una dieta invariable que consistia en ostres i xampany (i algun espàrreg, si estava d’humor).

Javier Marías li va dedicar a Isak Dinesen un dels textos del seu Vidas escritas. Aquest és el seu penúltim paràgraf:

Al final pasaba varios meses al año en una clínica, y el resto, como siempre, en Rungstedlund, donde murió quedamente, tras haber escuchado a Brahms durante la tarde, el 7 de septiembre de 1962. Fumó sin parar hasta el fin de sus días, que dejó a la edad de setenta y siete años, y fue enterrada al pie de un haya que ella misma había escogido, junto a la costa de Rungsted. Según Lawrence Durrell, habría lanzado una mirada amable e irónica a quien se hubiera atrevido a llorar su muerte. “En realidad tengo tres mil años y he cenado con Sócrates.”

Dues recomanacions per acabar: Contes d’hivern, editat per Edicions 62, i Siete cuentos góticos, a Noguer. Poquíssims escriptors d’aquests darrers tres mil anys han escrit contes semblants als de la baronessa Karen Blixen, personalíssims de tan impersonals.

Exhibicionisme i bibliofília

Si sou lectors més o menys habituals dels articles de premsa de Javier Marías, o si heu llegit potser aquell llibre seu inclassificable (i pel meu gust boníssim) que es diu Negra espalda del tiempo, sabreu que Marías pertany, de forma orgullosa i militant, a una estranya subespècie de lectors que reben el nom de «bibliòfils».

Pel que ell mateix explica als seus textos, la variant de bibliofília que pateix Javier Marías és més restrictiva que la ja comentada aquí de Joan Perucho, i també, cal suposar, força menys cara. Ell rastreja, empaita i abat primeres edicions originals (amb cobertes i signatura, si pot ser) dels grans pares de la narrativa anglosaxona moderna, i també dels seus fills més foscos i poc reeditats. Javier Marías, diguem-ho clarament, és un bibliòfil anglòfil, així que pateix d’una doble malaltia. En aquest sentit, el seu somni humit definitiu seria (amb perdó) una novel·la de joventut mai reeditada de Henry James, signada i dedicada per l’autor al seu amic Robert Louis Stevenson.

Afortunadament per a nosaltres, aquesta feliç malaltia de Javier Marías, afegida al seu molt britànic sentit de l’humor, ha generat algunes de les pàgines més interessants que avui podem llegir sobre la bibliofília. Així, us recomano per exemple el seu llibre d’articles Literatura y fantasma, que inclou peces tan divertides com «El mal imaginativo». D’aquí he extret justament el fragment que ara us copio, per a exemple i il·lustració de curiosos i bibliòfils:

*  *  *

«Así, es difícil encontrar hoy en día a personajes tan delirantes como los que yo he llegado a conocer hace pocos años en Inglaterra. (…) En otra ocasión conocí a un hombre que regentaba una de las librerías con títulos más escogidos y difíciles de encontrar que yo jamás haya visto: primeras ediciones de Joyce, de Dickens y de Jane Austen, de Conrad, algunas firmadas o dedicadas por sus autores; también rarezas descomunales, como —recuerdo— los únicos cuatro libros que publicara el misterioso y estrafalario Conde Stenbock, que logró escandalizar a Oscar Wilde. Aquellas piezas debían de tener precios elevadísimos, y sin duda no habría ninguno que quedara a mi alcance. Aun así, en parte por curiosidad y en parte por probar suerte, pregunté cuánto pedía por uno. La respuesta fue, tras arrebatármelo él de las manos, mirarlo con cuidado y exponerme las características excepcionales de aquella edición: «Este volumen no está en venta». Al cabo de un poco más de ojeo pregunté por otro libro, y el proceso se repitió: el hombre —un hombre atildado, casi elegante— me lo cogió, lo acarició, me cantó sus excelencias y concluyó: «No está en venta». Lo mismo sucedió con todos los tomos por los que me interesé, y aunque en Inglaterra cierto tipo de reacciones resultan groseras, a la quinta no pude contenerme y le pregunté malhumorado: «¿Por qué no me dice cuáles están en venta y así terminamos antes?». El hombre se inmutó un poco: pareció levemente herido en su profesionalidad. Me arrebató el último libro que yo había sacado, sopló del canto un polvo inexistente (en verdad no había polvo en aquella librería, algo insólito) y contestó altanero: «Oh, la mayoría de ellos, la mayoría de ellos, ¿qué le parece? No voy a ir en contra de mi propio negocio.» Ante esa contestación, aún indagué acerca de dos o tres títulos más, pero siempre con el mismo éxito. «Desde luego hoy no es su día de suerte», decía, «ese tampoco está en venta.»

Luego supe, por uno de mis colegas de Oxford, que aquel hombre iba justamente en contra de su negocio, o, mejor dicho, no tenía negocio por mucho que su establecimiento diera a la calle y en su puerta hubiera un letrero que rezaba Open, o bien Closed, según las horas. El individuo era un coleccionista tan fanático y orgulloso de sus posesiones que, tras hacerse con una de las mejores bibliotecas del país, no soportaba que no la viera nadie ni se admirara de ella, o tan sólo sus escasos conocidos que lo visitaban. En consecuencia había decidido hacerse pasar por librero a fin de disfrutar con el asombro y la codicia que sus exquisitos tesoros suscitaban en los transeúntes incautos o aspirantes a clientes. No era de extrañar que nunca nada estuviera en venta.»

Supersticions

“Dos de los tres han muerto desde que me fui de Oxford, y eso me hace pensar, supersticiosamente, que quizá esperaron a que yo llegara y consumiera mi tiempo allí para darme ocasión de conocerlos y para que ahora pueda hablar de ellos. Puede, por tanto, que -siempre supersticiosamente- esté obligado a hablar de ellos. No murieron hasta que yo dejé de tratarlos. De haber seguido en Oxford (de haber seguido en sus vidas cotidianamente), tal vez aún estuvieran vivos. Este pensamiento no es sólo supersticioso, es también vanidoso. Pero para hablar de ellos tengo que hablar también de mí, y de mi estancia en la ciudad de Oxford.”

[Todas las almas, de Javier Marías. Barcelona: Anagrama.]

Literatura a la xarxa: Javier Marías

Ara que Javier Marías acaba de publicar Veneno y sombra y adiós, el darrer volum de la seva monumental novel·la Tu rostro mañana (1600 pàgines distribuides en tres volums), és un bon moment per reprendre la nostra secció Literatura a la xarxa i recomanar-vos la seva pàgina web oficial: http://www.javiermarias.es/

Es tracta d’una de les webs literàries més completes i interessants de totes les dedicades a escriptors actuals en llengua castellana. Us invitem a que descobriu per vosaltres mateixos la seva àmplia llista de seccions, que inclou entrevistes amb l’autor, reculls de les crítiques conreades pels seus llibres, especials com “10 años de Corazón tan blanco” i un munt de textos del propi Marías disponibles on-line. Però el que destaca per sobre de tot és el seu blog, on es segueix dia a dia l’actualitat de l’escriptor: presentacions dels seus llibres, reculls de premsa, entrevistes, traduccions i (potser el més interessant) les columnes periodístiques que, sota el títol comú de La zona fantasma, publica setmanalment l’autor a El País Semanal.

Per anar obrint boca, aquí us deixem un vídeo (una mica tremolós, tot s’ha de dir) de la presentació a Madrid de Veneno y sombra y adiós:

Inicis memorables

La primera frase d’un llibre és, moltes vegades, la seva millor carta de presentació: el ritme, l’estil i la mateixa situació escollida per obrir el llibre defineixen, en només unes paraules, el que la resta de les seves pàgines probaran d’oferir. Hi ha grans llibres que comencen amb una frase o una situació voluntàriament neutres; d’altres, en canvi, obren foc d’una manera que vol resultar inoblidable. En aquesta nova secció del nostre blog anirem recollint alguns d’aquests “inicis memorables” de la narrativa de tots els temps: frases que queden gravades a la memòria del lector i que, per sobre de tot, inviten a continuar llegint la novel·la o el relat als quals serveixen de pòrtic. I com a “inici memorable” d’aquesta nova secció, hem escollit la que potser és la primera frase més famosa de tota la narrativa espanyola contemporània. Així comença Corazón tan blanco, la novel·la que va suposar la consagració internacional del novel·lista madrileny Javier Marías:

“No he querido saber, pero he sabido que una de las niñas, cuando ya no era niña y no hacía mucho que había regresado de su viaje de bodas, entró en el cuarto de baño, se puso frente al espejo, se abrió la blusa, se quitó el sostén y se buscó el corazón con la punta de la pistola de su propio padre, que estaba en el comedor con parte de la familia y tres invitados.”