Aquesta setmana havia pensat dedicar la nostra secció de Vídeos a un dels escriptors més (literalment) excèntrics i inclassificables de la literatura catalana: Joan Perucho. La idea m’havia vingut en recordar una exposició que va fer-se al Palau Robert de Barcelona ja fa un munt d’anys, i que tenia el suggerent títol de El món de Joan Perucho. L’art de tancar els ulls. Arran d’aquella exposició es van publicar un llibre i un vídeo amb el mateix títol; el vídeo el vam tenir fins no fa gaire a casa nostra, i encara el podeu trobar a un munt de biblioteques de la Xarxa. Si Joan Perucho hagués nascut a Ohio, aquest vídeo portaria anys penjat al Youtube i ara el tindrieu aquí enllaçat, a només un clic dels vostres ulls; però com que va néixer a Barcelona, jo us repto formalment a que trobeu en tota la Xarxa algun video seu o sobre ell que no sigui aquest.
Tot i així, la meva tarda de recerca peruchiana no ha estat del tot inútil, perquè, tot buscant, he trobat aquest text interessantíssim sobre el nostre escriptor signat per Julià Guillamón, qui, a més de ser un dels principals experts mundials en l’obra de Joan Perucho, va ser precissament el comisari de l’exposició del Palau Robert. Tant si ja sou lectors de Perucho com si encara el teniu per descobrir, val la pena que li feu una ullada al text de Guillamón: és una porta d’accés immillorable a un autor que als anys 50 del segle passat ja estava escrivint contes de terror a la manera de Lovecraft, tombant la vista cap a l’Edat Mitjana i els vells llibres de cavalleries i fins i tot ordint històries de vampirs en terres catalanes com Les històries naturals.
Escriu Guillamón:
Pocs autors catalans d’aquest segle poden oferir la diversitat d’interessos i la varietat de la literatura de Perucho, una relació tan estreta amb l’art del seu temps, una creació tan fecunda de mons imaginaris, la necessitat irrenunciable de mantenir la memòria de la gent i els paisatges que ha conegut, i incorporar-los a la tradició cultural, al costat dels llibres i les obres d’art.
I també:
En el món de Joan Perucho conviuen la infància i la palpitació del passat, la llum i la tenebra, El país de les meravelles i El mèdium. En què consisteix, doncs, aquell art de tancar els ulls de què parlava en l’article que va dedicar a Wols? L’art de tancar els ulls, en aquest moment, es relaciona amb les forces obscures de la natura. Significa obrir-se a una altra forma de visió, que connecta el que s’esdevé a l’interior de l’ésser amb les forces més antigues i profundes de la creació. Submergir-se en un món en formació, sentir “l’anhel nostàlgic del moment primigeni en què l’home separa la mà del caos amb un tremolor orgànic que és com la continuació del mateix tremolor del caos”. L’artista i el poeta actuen guiats per un instint superior. Perucho ho exposa de manera rotunda en el text que va dedicar a Joan Ponç a Ariel: “L’artista descobreix afinitats subtilíssimes, lligams invisibles en la realitat màgica de les coses, relacions que hom no pot explicar-se però que resten vívides com un enigma que devora. Apareix, llavors, la funció del vident.”
Al llarg dels seus més de vuitanta anys de vida, Joan Perucho va ser un munt de coses a la vegada: va ser un narrador libèrrim i feliç i un poeta profundament malenconiós, va ser jutge de carrera i gastrònom de vocació, va ser un bibliòfil exquisit i innumerable, va ser un escriptor en origen bilingüe que amb els anys va jurar fidelitat al català, va ser (en esperit) el més semblant que hi havia a casa nostra a un Borges, a un Calvino, a un Alvaro Cunqueiro… però, per sobre de tot, va ser un rar exemple de l’escriptor diletant, orgullosament allunyat de qualsevol idea de professionalitat o de carrera. La seva obra, ho sentim en tot moment al llegir-la, és l’obra d’un home per a qui la literatura va ser un joc, un plaer, un passatemps refinat i inabastable, però que alhora sabia que al cor d’aquest passatemps hom pot, misteriosament, trobar les veritats més importants de totes: les veritats que afecten a allò que som al nostre interior, les veritats que ens descobriexen qui som en realitat.
Crec que era en aquest vídeo que avui no he sapigut trobar on Perucho confessava les raons de la seva bibliofilia, una passió sostinguda i irrefrenable pels llibres antics que el va portar a convertir les seves cases en sengles biblioteques descomunals: en aquests llibres antics, en la pàgina més inesperada, en la nota al peu més invisible, Perucho esperava trobar-se algun dia amb la clau veritable de l’univers, la declaració del sentit de les nostres existències. En el moment de filmar-se el vídeo, l’escriptor encara no havia donat amb aquesta pàgina miraculosa, aquesta mena d’Aleph imprès i oblidat; però, coneixent Perucho, potser valdrà la pena que ens posem a rebuscar en els seus llibres…
Si el sentit de la vida es troba de veritat contingut dins les pàgines d’un llibre vell, ningú millor que Joan Perucho per desxifrar-lo.
