Un temps insospitat

«Diana era una noia que estudiava a la Facultat de Lletres de Madrid. Va tenir un flirt amb un jove professor de Geografia. En una ocasió, li va regalar el llibre de Constantin Zoubichryn, La Mar Morta, que l’apassionà enormement i enfortí la seva vocació. El jove professor havia declarat que el seu amor era més fort que la mort. Projectà de fer oposicions a càtedra i casar-se.

Tinc l’exemplar de La Mar Morta i conec aquests detalls perquè, durant la guerra, els que estàvem al servei de les armes sabíem coses insospitades.

Realment, tot era una cosa insospitada.»

*

Aquesta peça tan trista, tan econòmica, tan perfecta en la seva sobrietat, dóna nom a Diana i la Mar Morta, el llibre de proses breus que Joan Perucho va publicar l’any 1953. Pel meu gust, una petita meravella. 

Informacions variades sobre Perucho, a casa dels nostres amics de la Biblioteca de Vic.

Joan Perucho, llegint en busca del secret

perucho1

Joan Perucho era un senyor de Gràcia que guanyava diners fent de jutge i se’ls gastava comprant llibres. Tants llibres va comprar al llarg dels seus vuitanta-tres anys de vida, que les seves llars van acabar convertides en dues biblioteques d’aquestes que no te les acabes ni en cinc o sis reencarnacions. Hi ha fotos i gravacions de Perucho al seu pis de Barcelona i a la seva casa d’Albinyana, on sembla que les parets de tots dos edificis siguin fetes no de pedra ni de maons, sinó de llibres. De llibres vells, a més: d’aquests llibres que diuen de bibliòfil i que surten molt més cars que qualsevol rajola de Porcelanosa.

Joan Perucho, però, no només comprava llibres: també els escrivia. Va arribar a publicar-ne un bon grapat; només a la nostra biblioteca en tenim vint-i-set. De ben jovenet va començar escrivint poesia, i als seus anys finals hi va tornar amb ànims redoblats. Es tracta d’una poesia culta i tranquil·la, malenconiosa, plena de referències literàries, com aquest «Londres a la tardor» del seu llibre Els jardins botànics:

Xiula el vent entre les branques dels salzes.
La lluna amaga el rostre rere un núvol plujós
com ho volia Horace Walpole en la lletra
a Madame de Deffond sobre els rínxols divins.
John Keats, “il miglior fabbro del parlar materno”,
ho desmentia a Byron amb rara displicència.
Els cadàvers seguien podrint-se al fons
de la tomba entrevista al castell d’Otranto.
Clara ha tancat el llibre amb disgust evident
mentre xisclen els sicòmors en la llunyania.

Els llibres en prosa de Perucho són com els seus llibres de poesia, però amb un punt més de gust pel fantàstic i per la ironia juganera. A les seves novel·les hi ha tota mena d’èssers estranys, des de vampirs fins a autòmates medievals, des d’anacoretes  fins a ocells de metall, i també hi ha dames i cavallers que viuen aventures dins un raconet del temps que mai no sembla gaire real. La imaginació de Perucho és germana de la d’Álvaro Cunqueiro, cosina de la d’Italo Calvino i cunyada de la de Néstor Luján.    

Fa uns quants anys, vaig llegir un llibre de Carles Pujol que es deia Joan Perucho, el mágico prodigioso. Pujol, amic i admirador de tota la vida de Perucho a més de novel·lista molt notable, retratava el nostre home dins la seva biblioteca, envoltat dels seus milers de llibres, parlant sàviament de literatura mentre acaronava amb tendresa d’enamorat les cobertes encuirades de tanta venerable primera edició. La raó última de la seva bibliofília, Joan Perucho se la confessava al seu deixeble Pujol amb tota la seva elegància de senyor gran de Gràcia: ell comprava, llegia i col·leccionava llibres antics perquè tenia l’íntima convicció de que en algun d’ells, en qualsevol pàgina, potser en alguna nota al peu mig esborrada, podria finalment trobar la clau per desxifrar el secret més ben guardat de tots: el secret de la vida.

*  *  *

[Per cert: si us fixeu en la foto, veureu que el llibre que sosté a les seves mans Joan Perucho és la primera edició de la Dissertation sur les apparitions des esprits et sur les vampires et revenants, el famós assaig sobre vampirs de l'abat benedictí Agustí Calmet. Un clàssic entre els clàssics de la literatura amb ullals.]

Joan Perucho: L’art de tancar els ulls

Aquesta setmana havia pensat dedicar la nostra secció de Vídeos a un dels escriptors més (literalment) excèntrics i inclassificables de la literatura catalana: Joan Perucho. La idea m’havia vingut en recordar una exposició que va fer-se al Palau Robert de Barcelona ja fa un munt d’anys, i que tenia el suggerent títol de El món de Joan Perucho. L’art de tancar els ulls. Arran d’aquella exposició es van publicar un llibre i un vídeo amb el mateix títol; el vídeo el vam tenir fins no fa gaire a casa nostra, i encara el podeu trobar a un munt de biblioteques de la Xarxa. Si Joan Perucho hagués nascut a Ohio, aquest vídeo portaria anys penjat al Youtube i ara el tindrieu aquí enllaçat, a només un clic dels vostres ulls; però com que va néixer a Barcelona, jo us repto formalment a que trobeu en tota la Xarxa algun video seu o sobre ell que no sigui aquest.

peruchoTot i així, la meva tarda de recerca peruchiana no ha estat del tot inútil, perquè, tot buscant, he trobat aquest text interessantíssim sobre el nostre escriptor signat per Julià Guillamón, qui, a més de ser un dels principals experts mundials en l’obra de Joan Perucho, va ser precissament el comisari de l’exposició del Palau Robert. Tant si ja sou lectors de Perucho com si encara el teniu per descobrir, val la pena que li feu una ullada al text de Guillamón: és una porta d’accés immillorable a un autor que als anys 50 del segle passat ja estava escrivint contes de terror a la manera de Lovecraft, tombant la vista cap a l’Edat Mitjana i els vells llibres de cavalleries i fins i tot ordint històries de vampirs en terres catalanes com Les històries naturals.

Escriu Guillamón:

Pocs autors catalans d’aquest segle poden oferir la diversitat d’interessos i la varietat de la literatura de Perucho, una relació tan estreta amb l’art del seu temps, una creació tan fecunda de mons imaginaris, la necessitat irrenunciable de mantenir la memòria de la gent i els paisatges que ha conegut, i incorporar-los a la tradició cultural, al costat dels llibres i les obres d’art.

I també:

En el món de Joan Perucho conviuen la infància i la palpitació del passat, la llum i la tenebra, El país de les meravelles i El mèdium. En què consisteix, doncs, aquell art de tancar els ulls de què parlava en l’article que va dedicar a Wols? L’art de tancar els ulls, en aquest moment, es relaciona amb les forces obscures de la natura. Significa obrir-se a una altra forma de visió, que connecta el que s’esdevé a l’interior de l’ésser amb les forces més antigues i profundes de la creació. Submergir-se en un món en formació, sentir “l’anhel nostàlgic del moment primigeni en què l’home separa la mà del caos amb un tremolor orgànic que és com la continuació del mateix tremolor del caos”. L’artista i el poeta actuen guiats per un instint superior. Perucho ho exposa de manera rotunda en el text que va dedicar a Joan Ponç a Ariel: “L’artista descobreix afinitats subtilíssimes, lligams invisibles en la realitat màgica de les coses, relacions que hom no pot explicar-se però que resten vívides com un enigma que devora. Apareix, llavors, la funció del vident.”

Al llarg dels seus més de vuitanta anys de vida, Joan Perucho va ser un munt de coses a la vegada: va ser un narrador libèrrim i feliç i un poeta profundament malenconiós, va ser jutge de carrera i gastrònom de vocació, va ser un bibliòfil exquisit i innumerable, va ser un escriptor en origen bilingüe que amb els anys va jurar fidelitat al català, va ser (en esperit) el més semblant que hi havia a casa nostra a un Borges, a un Calvino, a un Alvaro Cunqueiro… però, per sobre de tot, va ser un rar exemple de l’escriptor diletant, orgullosament allunyat de qualsevol idea de professionalitat o de carrera.  La seva obra, ho sentim en tot moment al llegir-la, és l’obra d’un home per a qui la literatura va ser un joc, un plaer, un passatemps refinat i inabastable, però que alhora sabia que al cor d’aquest passatemps hom pot, misteriosament, trobar les veritats més importants de totes: les veritats que afecten a allò que som al nostre interior, les veritats que ens descobriexen qui som en realitat.

Crec que era en aquest vídeo que avui no he sapigut trobar on Perucho confessava les raons de la seva bibliofilia, una passió sostinguda i irrefrenable pels llibres antics que el va portar a convertir les seves cases en sengles biblioteques descomunals: en aquests llibres antics, en la pàgina més inesperada, en la nota al peu més invisible, Perucho esperava trobar-se algun dia amb la clau veritable de l’univers, la declaració del sentit de les nostres existències. En el moment de filmar-se el vídeo, l’escriptor encara no havia donat amb aquesta pàgina miraculosa, aquesta mena d’Aleph imprès i oblidat; però, coneixent Perucho, potser valdrà la pena que ens posem a rebuscar en els seus llibres…

Si el sentit de la vida es troba de veritat contingut dins les pàgines d’un llibre vell, ningú millor que Joan Perucho per desxifrar-lo.

perucho2

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.