Lectures d’estiu: «La fortaleza de la soledad»

Jonathan Lethem, La fortaleza de la soledad. Barcelona: Debolsillo.

A la literatura dels Estats Units funciona, des de fa ja més d’un segle, una mena de superstició estranya que a nosaltres, pobres europeus, potser ens sona una mica absurda i artificial, però que allà la gent de lletres es pren molt seriosament. Aquesta superstició famosa és la de «Gran Novel·la Americana»: l’aspiració (el somni?) d’escriure una novel·la que sigui alguna cosa més que una novel·la, una novel·la que aconsegueixi de transcendir els límits mateixos de la literatura i capturi, potser màgicament, l’essència d’aquell peculiar país de l’oncle Sam. Aquesta superstició continua avui dia igual d’activa que sempre, com ho proven les crítiques d’algunes de les grans novel·les que van publicar-se a finals de la passada dècada i a començaments d’aquesta. Las correcciones, Submón, La broma infinita, Middlesex o Las asombrosas aventuras de Kavalier y Clay són alguns dels llibres que van ser saludats, en el moment de la seva publicació, com dignes aspirants a aquest títol de Gran Novel·la Americana; un títol que, per la seva pròpia natura, es troba sempre vacant (amb el permís, diuen alguns, de Moby Dick). 

Una altra d’aquestes recents aspirants a GNA va ser La fortaleza de la soledad. I el cas és que la novel·la de Jonathan Lethem ho té tot, si més no, per combatre en igualtat de condicions amb qualsevol novel·la que gosi disputar-li aquest lloc de privilegi. Primer, és una novel·la llarga; segon, és una novel·la situada a Nova York; tercer, és una novel·la que abarca bona part de la darrera història dels Estats Units, començant pels anys setanta i avançant cap avui; quart, és una novel·la que tracta temes com la música, les drogues, les tensions interracials i els còmics de superheròïs; i, cinquè, és una novel·la tan ben escrita, però tan ben escrita, que quan acabes de llegir-te les seves cinc-centes pàgines, voldries que en tingués cinc-centes més.

Jonathan Lethem és un autor amb el qual jo tinc una relació una mica estranya. La fortaleza de la soledad s’ha convertit ja en un dels meus llibres de capçalera, una d’aquestes novel·les que sé que tornaré a llegir abans o després, però, en canvi, la resta dels seus llibres (exceptuant-ne Huérfanos de Brooklyn) no m’acaben de fer el pes. Quan es va publicar La fortaleza de la soledad, el mateix Lethem va concedir unes quantes entrevistes en les que deia que ell, d’alguna manera, sabia que havia nascut per escriure justament aquesta novel·la. Potser sí que és així: potser tot el talent i tota la inventiva de Lethem, visibles (però no acomplits) als seus altres llibres, es van trobar aquí amb un tema, amb una història on van poder lluir finalment amb tota la seva força. 

La infància d’un nen blanc en un barri de negres al Nova York dels anys 70: una història que Jonathan Lethem va viure de petit a les seves pròpies carns, que durant anys va donar voltes dins el seu cap i que ara, ja per sempre, és patrimoni dels lectors d’arreu del món. 

Cinc ficcions: nens cremats

Fa uns anys, l’editorial Siruela va publicar una antologia de nova narrativa breu nord-americana que comptava, entre d’altres atractius, amb el de portar l’aval de Zadie Smith. L’autora de Dents blanques no només apareixia implicada en la selecció dels autors representats en el llibre, titulat Generación quemada, sinò que també hi col·laborava amb un epíleg on analitzava els què eren, al seu parer, els punts en comú que definien les estètiques (i també les cosmovisions) de tots aquests autors. Tots ells, observava Zadie Smith, compartien un mateix àmbit geogràfic i temporal, els Estats Units del tombant de mil·leni, i també una mateixa obsessió per alguns temes que se’ns presenten com a recurrents a les seves obres. Els més evidents: la por a la mort, i l’asfíxia davant un món regit per la publicitat i per les lleis d’una lògica estrictament empresarial.

El títol del llibre, The Burned Children of America en la seva versió original, remet a Encarnación de una generación quemada, un breu però intensíssim relat de David Foster Wallace que metaforitza a la perfecció un malestar generacional compartit, d’una manera o d’una altra, per tots aquests escriptors. L’humor, la fantasia, el lirisme i una contínua experimentació formal són alguns dels recursos amb què George Saunders, Dave Eggers, Jonathan Lethem, Arthur Bradford, Sam Lypsite, Rick Moody, Jonathan Safran Foer o A. M. Homes fan front a aquest malestar; el resultat són uns contes d’una força i un encant absolutament irresistibles.

Veient la llista de noms que acabo de donar, no fa falta que us digui que aquest és un llibre que haurieu de tenir ja mateix a la vostra tauleta de nit. De moment, aquí us poso uns quants enllaços comentats per si voleu començar a familiaritzar-vos amb les veus de cinc d’aquests nens cremats d’Amèrica.     

• El 14 de març de l’any 2003, un accident d’aviació va acabar amb la vida de la jove escriptora Amanda Davis. No feia encara ni una setmana que havia publicat la seva molt esperada primera novel·la, Wonder When You’ll Miss Me; quan es va produir l’accident, Davis es trobava viatjant precisament cap a una presentació del llibre en companyia dels seus pares, que també van morir. Amanda Davis tenia només 32 anys i feia quatre que havia publicat el seu primer llibre, la col·lecció de relats Circling the Drain.  Malauradament, cap dels dos llibres es troba traduït al català ni al castellà, així què, fins on jo sé, tot el què tenim al nostre abast per fer-nos una idea del talent personalíssim d’Amanda Davis són els relats “Faith o Consejos para una joven que quiere tener éxito”, recollit dins aquesta Generación quemada, i el fantàstic “Unas señoras gordas flotaban en el cielo como globos”, inclòs al primer volum de Lo mejor de McSweeney’s (Mondadori). Precisament McSweeney’s ofereix, a la seva web, la versió original d’aquest segon relat i l’enllaç a una grabació en àudio del primer amb la veu de la mateixa Amanda Davis.   
• Pocs escriptors hi ha tan hàbils com George Saunders a l’hora de detectar els horrors i les absurditats de la nostra vida quotidiana. Ja hem parlat aquí d’ell alguna vegada; ara vull recomanar-vos la lectura del seu relat “Robles de Mar”, accessible a la nostra estimada The Barcelona Review.
• Quan encara no havia complert els vint-i-cinc anys, Jonathan Safran Foer es va convertir en el nou nen prodigi de la narrativa nord-americana gràcies a la seva molt brillant primera novel·la, Todo está iluminado. El seu segon llibre, Tan fuerte, tan cerca, tractava els atemptats de l’onze de setembre amb una arriscada barreja d’humor i tendresa, i el va confirmar com un escriptor d’un talent gens comú. L’enllaç que jo us proposo és, en aquest cas, una pàgina web sencera: Who is Agustine? Feu-li una ullada; veureu com us sorprèn.
• Un altre escriptor favorit d’aquest Espai de llibres és Jonathan Lethem, autor d’almenys dues de les millor novel·les dels darrers anys: Huérfanos de Brooklyn, l’inici memorable de la qual llegiem aquí no fa gaire, i La fortaleza de la soledad, una monumental història sobre l’amistat d’un noi blanc i un altre de color al Brooklyn dels anys 70.  La web de Lethem és una de les pàgines d’escriptor més curioses que jo he visitat darrerament, i un dels seus racons, “The promiscous materials project“, ofereix unes quantes històries molt breus que l’autor posa a disposició de qui vulgi adaptar-les al cinema o el teatre. L’import dels drets d’autor que Lethem cobraria per aquestes adaptacions és molt raonable: un dòlar. Us animeu?
• I, per últim, aquí teniu la versió original del conte de David Foster Wallace que dona nom a aquesta fascinant generació cremada.   

Incontinència verbal

“El contexto lo es todo. Disfrázame y verás. Soy un voceador de feria, un subastador, un artista de performances del centro de la ciudad, un experto en lenguas ignotas, un senador borracho de maniobras dilatorias. Tengo el síndrome de Tourette. Mis labios no paran, aunque sobre todo susurro y murmuro como si leyera en voz alta mientras mi nuez sube y baja y el músculo de la mandíbula late como un corazoncito escondido bajo la mejilla pero sin emitir ningún sonido; las palabras se me escapan en silencio, meros fantasmas de sí mismas, cáscaras vacías de aliento y tono. (De ser un villano de Dick Tracy, tendría que ser Mumbles.) Las palabras se precipitan fuera de la cornucopia de mi cerebro en esta forma limitada para pasearse sobre la superficie del mundo, haciéndole cosquillas a la realidad como los dedos a las teclas de un piano. Acariciando, toqueteando. Son un ejército invisible en misión de paz, una horda pacífica. No tienen malas intenciones. (…) La realidad necesita algún que otro error, la alfombra ha de tener algún defecto. Mis palabras empiezan a tirar nerviosamente de las hebras buscando asidero, un punto débil, una oreja vulnerable. Entonces llega la urgencia de gritar en la iglesia, en la guardería, en el cine abarrotado. Empieza como una comezón. Sin importancia. Pero pronto la comezón es un torrente atrapado tras un dique a punto de reventar. El diluvio universal. Mi vida entera. Ya vuelve. Anegándote las orejas. Construye un arca.

-¡A la mierda! -grito.” 

Lionel Essrog, l’inoblidable narrador/protagonista de Huérfanos de Brooklin, obrint foc a l’inici de la primera gran obra mestra de Jonathan Lethem.  Si les dimensions de La fortaleza de la soledad us impressionen i voleu estar segurs de què l’esforç valdrà la pena, no hi ha millor forma d’accedir al món de Lethem que aquesta novel·la. Com totes les seves, la trobareu editada a Mondadori.