Mai no sabrem amb seguretat què estava mirant-se Josep Pla amb aquells ulls seus axinats i empordanencs, si l’ampolla que té al davant o a nosaltres mateixos, per càmara interposada. L’ampolla està plena en les seves tres quartes parts o buida en un quart, segons es miri. Sigui com sigui, el vi de la terra (o el cognac, o el què sigui) que manca se l’ha begut ell; n’estic gairebé convençut. Ara té un café al davant, un cigar a la mà i un somriure d’home gran què es trova en pau amb si mateix. (L”altra ampolla buida que completa la imatge, farem com que no l’hem vista.) No sé en quin any es va prendre aquesta foto, ni qui la va fer. Suposem que es tracta d’una sobretaula d’aquestes de poble, ben llargues; suposem que l’home o la dona que sostenia la càmara també te la panxa plena i un somriure d’home o dona en pau. Josep Pla no sembla un escriptor: sembla un home savi. Un d’aquests homes grans i savis que miren girar el món i saben coses que nosaltres encara no sabem.
Lectures interessants sobre Josep Pla aquí, aquí i també (molt curiós, això) aquí.
