Juan Rulfo, incomunicat

La vida de Juan Rulfo, o si més no la seva infantesa, sembla manllevada sense gaires contemplacions d’un conte qualsevol de Juan Rulfo. Als seus primers dotze anys de vida hi ha una mica de tot: un petit poble dominat per la superstició i el culte als morts, un pare assassinat, una mare morta, una àvia i un orfenat. Si heu llegit l’única novel·la de Rulfo, ja sabeu que els dos primers termes de l’enumeració són els essencials: un pare absent + un poble obsessionat amb la mort = Pedro Páramo. Abans d’escriure per primer cop la paraula «Comala», el nostre home ja coneixia prou bé el subsol d’aquesta tèrbola ciutat de fantasmes xarraires: com aquell qui diu, portava tota la vida provant de fugir d’ella.

Recordeu com comença Pedro Páramo? Fent ara una mica de memòria dels inicis memorables que portem tres anys recopilant en aquest bloc, no en trobo de gaires que li puguin fer ombra a aquest primer paràgraf:

Vine a Comala porque me dijeron que acá vivía mi padre, un tal Pedro Páramo. Mi madre me lo dijo. Y yo le prometí que vendría en cuanto ella muriera. Le apreté sus manos en señal de que lo haría; pues ella estaba por morirse y yo en un plan de prometerlo todo. «No dejes de ir a visitarlo —me recomendó—. Se llama de este modo y de este otro. Estoy segura de que le dará gusto conocerte.» Entonces no pude hacer otra cosa sino decirle que así lo haría, y de tanto decírselo se lo seguí diciendo aun después que a mis manos les costó trabajo zafarse de sus manos muertas.

Costa de creure, però la resta del llibre és igual de bo que el seu inici. En ell hi cap de tot: el realisme màgic i les avantguardes europees, la poesia i l’horror, Faulkner i la Revolució mexicana, la recerca del pare i la necessitat de matar al pare. En poc més de cent pàgines, Rulfo basteix un món d’una intensitat inigualable, ple d’allò que els crítics amb estudis en diuen «ressonàncies mítiques». Dins de la seva humilitat essencial, els personatges de Pedro Páramo tenen un cert aire de família amb els herois de la tragèdia grega: Juan Preciado, Susana, Dorotea, Fulgor Sedano o el mateix Pedro Páramo són herois grecs pobres i derrotats que parlen des de la tomba amb accent mexicà.

Juan Rulfo va publicar Pedro Páramo l’any 1955. Dos anys abans havia publicat la col·lecció de contes El llano en llamas, que mereixerà d’aquí unes setmanes la seva pròpia entrada. I després? Després, ja ho sabeu, Rulfo va emmudir. Va emmudir per sempre. (Bé, no va emmudir per sempre: va escriure coses, i algunes fins i tot les va publicar. Però els guions de cinema no compten.) Si busqueu Bartleby y compañía, us hi trobareu amb Juan Rulfo convertit, per obra i gràcia d’Enrique Vila-Matas, en el sant tutelar dels bartlebys en llengua castellana. I el cas, pel que explicaven els seus coneguts i confirmava ell mateix, és que el silenci era el seu estat natural:

Yo vivo muy encerrado, siempre muy encerrado. Voy de aquí a mi oficina y párale de contar. Yo me la vivo angustiado. Yo soy un hombre muy solo, solo entre los demás. Con la única que platico es con mi soledad. Vivo en la soledad. Ya sé que todos los hombres están solos, pero yo más. Me sentí más solo que nadie cuando llegué a la ciudad de Méjico y nadie hablaba conmigo, y desde entonces la soledad no me ha abandonado. Mi abuela no hablaba con nadie, esa costumbre de hablar es del Distrito Federal, no del campo. En mi casa no hablamos, nadie habla con nadie, ni yo con Clara, ni ella conmigo, ni mis hijos tampoco, nadie habla, eso no se usa, además yo, ni quiero comunicarme, lo que quiero es explicarme lo que sucede y todos los días dialogo conmigo mismo, mientras cruzo las calles para ir a pie al Instituto Nacional Indigenista, voy dialogando conmigo sólo para desahogarme. No me gusta hablar con nadie.

Ho volguem o no, aquesta incomunicació, aquesta soledat essencial de l’home Juan Rulfo, ens remet als personatges dels seus dos llibres, homes i dones tristos i sols que monologuen davant el seu propi mirall, i ens fa pensar també en aquell llibre d’Octavio Paz, El laberinto de la soledad, on el llavors futur premi Nobel analitzava el que, per a ell, era el tret més característic de l’ànima mexicana.

Juan Rulfo va morir al D. F. el 7 de gener de 1986. Tenia 69 anys, i feia 3o que havia publicat la seva primera i última novel·la. 

Oaxaca: Sis fotografies

Aquestes sis fotografies mexicanes van ser preses durant els anys 50 del segle passat per un home que no parlava gaire i que escrivia encara menys, però que ens ha deixat dos llibres d’aquests que no te’ls acabes en un parell de vides. Un d’aquests llibres és una novel·la plena de fantasmes: fantasmes que parlen, fantasmes que saben que són morts i viuen sota terra dedicats a recordar, un cop i un altre, els més mínims detalls de les seves vides clausurades. L’altre llibre és un recull de contes escarits i directes, tan plens de pols i de desolació com els paisatges d’aquestes fotografies.

La setmana vinent parlarem una mica d’aquest home, bartleby d’honor de les lletres hispàniques, i dels seus dos llibres. Mentrestant, si voleu, podeu fer-li una ullada a aquesta pàgina per anar obrint boca.

Cinc vídeos: A fondo

L’entrega d’aquesta semana de la nostra secció de Vídeos està dedicada a A Fondo, el clàssic programa d’entrevistes que TVE va emetre entre els anys 1976 i 1981. Dirigit i presentat per Joaquín Soler Serrano, A Fondo va aconseguir asseure davant les càmeres a les principals figures literàriesi artístiques del moment: directors de cinema com Bernardo Bertolucci, Roman Polanski, Luis García Berlanga o Elia Kazan, pintors com Antonio Saura o Salvador Dalí, músics com Joaquín Rodrigo, Andrés Segovia, Serrat o Yehudi Menuhin, i un llistat enorme d’escriptors que abasta des d’Eugène Ionesco fins a Terenci Moix. 

Tot i que Soler Serrano no és Bernard Pivot, i el seu estil pot semblar una mica massa old fashioned per als gustos d’avui dia, el cert és que A fondo és el més semblant a Apostrophes que hi ha hagut mai a la televisió espanyola, i els vídeos d’aquests vells programes continuen sent tot un regal per als lectors. Gràcies a ells tenim ocassió de veure i sentir a autèntics mites de la literatura ja desapareguts com Juan Rulfo, Jorge Luis Borges, Julio Cortázar, Octavio Paz, Rosa Chacel o Juan Carlos Onetti, la majoria d’ells en llargues entrevistes de més d’una hora de durada que s’han editat no fa gaire en DVD dins una colecció titulada Grandes personajes a fondo. A la biblioteca tenim tota la colecció sencera, així que, si us interessa, ja sabeu on heu de venir; de moment, jo aquí us poso els enllaços a cinc d’aquests vídeos:

• Camilo José Cela va ser el primer invitat del programa. Aquí teniu la primera de les cinc parts en que està dividida la seva entrevista.
• L’any 1977, Rafael Alberti acabava de retornar d’un exil·li de més de quaranta anys i era, probablement, el poeta viu més famós en llengua castellana. Aquí teniu la primera part de l’entrevista que li va fer (got de whisky inclós) Joaquín Soler Serrano.
• Un any abans, era Antonio Buero Vallejo qui responia a les preguntes de Soler Serrano. “La pereza es el más bello de todos los vicios”, deia l’autor de Historia de una escalera, que també reconeixia que a ell, en realitat, no li agradava gens escriure. Una entrevista original, ja ho veureu.
• Tretze anys abans de ser guardonat amb el premi Nobel, el mexicà Octavio Paz es va sotmetre a una hora i mitja d’entrevista que va donar per a molt. Aquí en teniu el principi.  
• I acabem amb un altre mexicà: el molt bartlebià Juan Rulfo. Tot i la seva reconeguda passió pel silenci, l’autor de Pedro Páramo va respondre durant gairebé tres quarts d’hora a les preguntes de Soler Serrano. Així comença aquest històric document.