Ornitòlegs a Croisset

Julian Barnes, El loro de Flaubert. Barcelona: Anagrama.

Segons un vell escriptor argentí molt amic nostre, hauriem de considerar a Gustave Flaubert com el primer exemplar d’una nova espècie que ell mateix hauria creat: l’espècie del novel·lista com a sacerdot. La imatge de Flaubert tancat a la seva casa familiar de Croisset, inclinat sobre els seus papers, lluitant hores senceres amb la sonoritat d’una sola frase, és gairebé una icona d’aquesta vocació estranya que empeny a algunes persones, persones adultes i sovint responsables, a dedicar bona part del seu temps i tot el seu cervell a explicar-nos històries que mai no van succeir.

Aquesta imatge del Flaubert malalt de literatura, esclavitzat per l’escriptura dels seus llibres, té el seu origen en la correspondència del propi escriptor, un corpus immens de cartes enviades als amics i a les amants on Flaubert, com aquell qui explica grans aventures, anava detallant dia rera dia el procés de creació de les seves novel·les, des de la inicial Madame Bovary fins a la inconclusa Bouvard et Pécuchet. A poc que us interessin Flaubert i el seu «destí exemplar» (Borges dixit), la lectura d’aquesta correspondència és gairebé un plaer obligatori; a la nostra biblioteca, sense anar més lluny, trobareu una selecció editada per Fuentetaja sota el títol Sobre la creación literaria.

A la novel·la que avui us recomano, Julian Barnes aprofita aquesta imatge sacerdotal de Gustave Flaubert però la matisa (la complementa, millor) amb un munt d’altres imatges possibles. El Flaubert de El loro de Flaubert és un home que als vint anys ja es sentia vell, condemnat a somniar la vida en lloc de viure-la, però és també un home que es va passar dos anys viatjant per Egipte i per Terra Santa, que va ser condecorat amb la Legió d’Honor i que va tenir tota mena d’aventures sexuals més o menys estranyes amb prostitutes orientals, amb escriptores parisines i fins i tot amb amics de tota la vida.  

El loro de Flaubert és un llibre sobre Flaubert, però és també, o sobretot, un llibre sobre l’amor a Flaubert. Un excèntric narrador (vidu, metge jubilat i addicte als llibres i a la vida del nostre escriptor) és la lleugera excusa narrativa que serveix a Julian Barnes per bastir un exercici exemplar de metaliteratura: metaliteratura d’aquesta que, quan tanques el llibre, et fa córrer en busca dels llibres sobre els quals acabes de llegir. Julian Barnes ha llegit molt i molt bé a Flaubert, i sent els seus llibres com una cosa viva, important i útil encara després de tants anys. I, més important encara, ens sap transmetre a nosaltres aquesta sensació de vida. Llegir El loro de Flaubert és espiar pel forat del pany una relació ben íntima i intensa: la relació que s’estableix entre un lector i el seu escriptor favorit.

Vosaltres que sou també lectors apassionats i agraïts, segur que sabeu apreciar aquest regal que ens ha fet a tots el senyor Barnes. 

Lectures d’estiu: «Arthur & George»

Julian Barnes, Arthur & George. Barcelona: Anagrama.

L’any 1903, el molt respectable Sir Arthur Conan Doyle va decidir d’implicar-se en les desventures judicials de George Edalji, un jove advocat d’origen parsi condemnat per uns delictes dels quals ell es declarava innocent. El creador de Sherlock Holmes va imposar-se la responsabilitat de demostrar aquesta innocència, i, per tal de fer-ho, va seguir el mateix mètode que tant d’èxit li havia donat a la seva pròpia criatura. L’objectiu de Doyle, l’acurada investigació dels fets dels quals s’acusava a Edalji i el descobriment del vertader culpable, va quedar complert només a mitjes. Les implicacions racistes de l’acusació contra Edalji, però, i la flagrant injustícia comesa sobre la seva persona, no trigarien en portar el cas a totes les primeres planes de la premsa de Londres, convertint Conan Doyle en allò que ell, en el fons, sempre havia aspirat a ser: la perfecta imatge del cavaller britànic.

A primera vista, la relació entre els dos homes, l’acusat George Edalji i el seu defensor Sir Arthur Conan Doyle, no podia ser més asimètrica: d’una banda, un jove fosc, tímid i de caràcter apocat, sense més interés a la vida que la seva humil carrera; de l’altra, una celebritat nacional respectada per tothom, un escriptor de fama i prestigi mundials que semblava posseir tot allò que un home pot desitjar. La breu reunió dels destins d’aquests dos homes dispars és la matèria d’aquest llibre que avui us recomano.

Nascut a Leicester l’any 1946, Barnes va donar-se a conéixer a tot el món amb una altra història protagonitzada per un famós escriptor: El loro de Flaubert, una novel·la enlluernadora que tampoc us podeu estar de llegir (i menys si sou, com jo, uns enamorats de l’ós de Croisset). La història de Gustave Flaubert, narrada de forma discontínua i parcial en forma de cronologies, diccionaris o reculls de cites, es va entrellaçant en aquest llibre amb la del propi narrador de la novel·la, un intrigant personatge fascinat amb la figura del gran escriptor francès. L’estructura d’Arthur & George, en canvi, és molt més tradicional: les històries dels dos personatges protagonistes es van alternant en un estricte ordre cronològic des de les seves infanteses fins al final de les seves vides. A canvi, el que ofereix Julian Barnes en aquesta novel·la és el retrat interior (detallat, il·luminador, perfecte) de dos homes complexos.

D’especial interès resulta la figura de Sir Arthur Conan Doyle, plena de contradiccions: home de ferms principis morals, és infidel durant anys a la seva dona malalta; creador del cent per cent racional Sherlock Holmes, es deixa endur per les irracionals creences espiritistes; imatge paradigmàtica del triomfador a ulls de l’opinió pública, viu immers en una greu crisi personal… El cas de George Edalji és per a ell una oportunitat de distraure la seva atenció dels seus propis problemes i entregar-se a una causa indubtablement noble: és, potser, l’ocasió de posar-se a l’alçada de la seva pròpia imatge. Sir Arthur Conan Doyle lluitant contra ell mateix; Sir Arthur Conan Doyle exercint de Sherlock Holmes.

El resultat és una novel·la de lectura apassionant.

Cinc entrevistes: Invasió britànica

Aquí teniu les cinc entrevistes d’aquesta setmana, dedicades en aquesta ocassió a la narrativa que ens arriba de les Illes:

• Durant molt de temps, Martin Amis va jugar el paper d’enfant terrible de les lletres britàniques; un paper, val a dir-ho, que l’esqueia com un guant. Fill del també novel·lista Kingsey Amis, amb qui va mantenir una relació diguem que complexa, Martin va néixer a Oxford l’any 1949 i va guanyar el seu premi important 24 anys després, amb la seva primera novel·la El libro de Rachel. Altres llibres com Niños muertos, Dinero, La flecha del tiempo i Campos de Londres van consolidar el seu prestigi i van guanyar-li una fama internacional que no ha deixat de créixer fins la publicació de la seva darrera novel·la, La casa de los encuentros. Precisament durant la presentació a Espanya d’aquest últim llibre van fer-li a Martin Amis aquesta entrevista al diari El País.
• Tres anys més gran que Martin Amis, Julian Barnes és, possiblement, el més literari dels grans novel·listes anglesos de la segona meitat del segle XX. La seva passió per Gustave Flaubert, el sant patró oficiós del gremi de narradors, va quedar reflectida a El loro de Flaubert, una novel·la originalíssima, sorprenent i absolutament genial que esteu obligats a llegir immediatament si es que encara no ho heu fet. Un altre pes pesant de la narrativa europea, Sir Arthur Conan Doyle, protagonitzava el seu últim llibre, Arthur & George, amb uns resultats que vam comentar aquí mateix al seu moment. El seu llibre més estrany, però, ben bé podria ser Inglaterra, Inglaterra, una fantasia sobre un home immensament ric que, desencisat amb l’estat actual del seu país, adquireix l’illa de Wight i pretén crear-hi una nova nació que concentri totes les virtuts perdudes de la seva estimada Anglaterra. L’entrevista que hem seleccionat correspon precisament a la gira de promoció d’aquest llibre; en ella, Julian Barnes ens ofereix un munt d’idees interesants sobre Europa, sobre el futur, sobre la literatura i també, com no, sobre Anglaterra.
• I ja que hem fet referència a Flaubert, quina millor entrevista per representar al gran Ian McEwan que aquesta titulada “Madame Bovary ha muerto”. Voleu saber a què respon aquesta afirmació tan contundent? Si heu llegit alguna de les moltes bones novel·les de McEwan, ja sabreu que val la pena que descobriu la resposta per vosaltres mateixos.
• Un altre pes pesant de la literatura universal, Henry James, és el protagonista d’una de les millors novel·les del londinenc David Lodge. A ¡El autor, el autor! trobem un James més humà i vulnerable que mai, confrontat amb la mediocritat de les seves vendes com a novel·lista i la seva incapacitat per triomfar com a autor de teatre. David Lodge parla sobre aquest llibre, i sobre unes quantes coses més, en aquesta entrevista publicada a Mèxic.
• I, per acabar, un escriptor més jove que tots els anteriors però igualment interessant: Jonathan Coe. Coe va néixer l’any 1961 i es va donar a conéixer com a novel·lista a mitjans dels noranta amb ¡Menudo reparto!, una novel·la plena d’un sentit de l’humor que és marca de la casa i també (tot i que hi ha qui discrepa d’això) del país. Més interessant encara és La casa del sueño, publicada l’any 1997 i guardonada amb el Prix Medicis. Aquí teniu una entrevista concedida per Coe l’any 2004 a La voz de Galicia amb motiu de la publicació de El club de los canallas.  

Cinc opinions: Borges mai no va existir

Si feu una ullada al núvol d’etiquetes d’aquest bloc, veureu que una de les presències més habituals és la de Jorge Luis Borges. Una debilitat personal, ho reconec… però també, sense cap mena de dubte, un dels escriptors clau per entendre l’evolució de la literatura universal durant la segona meitat del segle XX. Moltes coses no haurien existit sense Borges, o haurien existit d’una forma molt diferent a com ara les coneixem, començant per tot el boom hispanoamericà dels anys 60 i acabant per bona part del postmodernisme nord-americà dels Barth, Pynchon i companyia.

Una bona pista de la importància radical de l’obra de l’autor de Ficciones i El Aleph la pot donar el llistat de noms que signen les cinc opinions d’aquesta setmana:

• El novel·lista anglès Julian Barnes recorda en aquest article la impressió que Borges va causar en ell quan l’argentí va acudir, l’any 1971, a rebre un títol honorari a Oxford.
• Ricardo Piglia, potser el narrador més important de la literatura argentina actual, parteix del record del darrer conte que va escriure Borges (La memoria de Shakespeare, un relat sobre el qual hem escrit alguna cosa en aquest bloc) per composar aquest reflexió borgiana tan interessant.
• Un altre escriptor omnipresent a aquest bloc, el gran David Foster Wallace, reflexiona sobre la vida i l’obra de Borges arran la publicació d’una biografia de l’argentí que no va agradar gens DFW.   
• A El hacedor, Borges va escriure, en només dues línies, el què potser és el seu millor poema d’amor: “Yo, que tantos hombres he sido, no he sido nunca / aquel en cuyo abrazo desfallecía Matilde Urbach.” Però, qui era Matilde Urbach? En aquest boníssim article, el gadità Juan Bonilla no només es fa aquesta pregunta, sinò que també la respon. 
• I per últim, en aquest article l’italià Antonio Tabucchi posa paraules a una sospita que molts hem tingut sovint: que Borges, en realitat, mai no va existir.

Arthur & George

Arthur & George, de Julian Barnes. Barcelona: Anagrama

L’any 1903, el molt respectable Sir Arthur Conan Doyle va decidir d’implicar-se en les desventures judicials de George Edalji, un jove advocat d’origen parsi condemnat per uns delictes dels quals ell es declarava innocent. El creador de Sherlock Holmes va imposar-se la responsabilitat de demostrar aquesta innocència, i, per tal de fer-ho, va seguir el mateix mètode que tant d’èxit li havia donat a la seva pròpia criatura. L’objectiu de Doyle, l’acurada investigació dels fets dels quals s’acusava a Edalji i el descobriment del vertader culpable, va quedar complert només a mitjes. Les implicacions racistes de l’acusació contra Edalji, però, i la flagrant injustícia comesa sobre la seva persona, no trigarien en portar el cas a totes les primeres planes de la premsa de Londres, convertint Conan Doyle en allò que ell, en el fons, sempre havia aspirat a ser: la perfecta imatge del cavaller britànic.

A primera vista, la relació entre els dos homes, l’acusat George Edalji i el seu defensor Sir Arthur Conan Doyle, no podia ser més asimètrica: d’una banda, un jove fosc, tímid i de caràcter apocat, sense més interés a la vida que la seva carrera; de l’altra, una celebritat nacional respectada per tothom, un escriptor de fama i prestigi mundials que semblava posseir tot allò que un home pot desitjar. La breu reunió dels destins d’aquests dos homes dispars és la matèria de Arthur & George, el darrer llibre de l’escriptor anglès Julian Barnes, editat en castellà per Anagrama i, en català, per Angle.

Nascut a Leicester l’any 1946, Barnes va donar-se a conéixer a tot el món amb una altra història protagonitzada per un famós escriptor: El loro de Flaubert (1984), una de les novel·les més enlluernadores i originals que podreu llegir. La història de Gustave Flaubert, narrada de forma discontínua i parcial en forma de cronologies, diccionaris o reculls de cites, es va entrellaçant en aquest llibre amb la del propi narrador de la novel·la, un intrigant personatge fascinat amb la figura del gran escriptor francès. L’estructura d’Arthur & George, en canvi, és molt més tradicional: les històries dels dos personatges protagonistes es van alternant en un estricte ordre cronològic des de les seves infanteses fins al final de les seves vides. A canvi, el que ofereix Julian Barnes en aquesta novel·la és el retrat interior (detallat, il·luminador, perfecte) de dos homes complexos.

D’especial interès resulta la figura de Sir Arthur Conan Doyle, plena de contradiccions: home de ferms principis morals, és infidel durant anys a la seva dona malalta; creador del cent per cent racional Sherlock Holmes, es deixa endur per les irracionals creences espiritistes; imatge paradigmàtica del triomfador a ulls de l’opinió pública, viu immers en una greu crisi personal… El cas de George Edalji és per a ell una oportunitat de distraure la seva atenció dels seus propis problemes i entregar-se a una causa indubtablement noble: és, potser, l’ocasió de posar-se a l’alçada de la seva pròpia imatge. Sir Arthur Conan Doyle lluitant contra ell mateix; Sir Arthur Conan Doyle exercint de Sherlock Holmes. El resultat és una novel·la de lectura apassionant.