Tolstoi i Sofia, albirant el final

«León Tolstoi i Sofía Tolstaia en el cuarenta y siete aniversario de su boda, en 1910. Ella, vestida como una novia con su vestido bordado de seda blanca, sigue mirando con ternura a su Liovochka, pero él ya tiene perdida su mirada de lobo —Iván Bunin describió así el aspecto salvaje de sus ojos— en un camino rebuloso y distante. Faltan pocos meses para su fuga del hogar y para su muerte. Parece mentira que la vida pueda separar tanto a dos seres que se han amado profundamente y que, en cierta manera, continuan amándose. Él siente que ella ha sido, en los años de su juventud, la víctima de su feroz instinto posesivo y de sus fogosas pasiones. Comprende también que Sofía no le haya seguido en la evolución de su alma hacia el desprendimiento y hacia la entrega al prójimo, porque “la vida interior de todo ser humano es un secreto entre él mismo y Dios”. Pero era imposible para Sofía seguir los infinitos y continuos cambios de carácter de su marido. Él mismo consideraba que, en su vida, había cuatro etapas fundamentales: primero, los años inocentes y radiantes de la infancia; luego veinte años de estupidez y vanidad, marcados por la fiebre posesiva de los sentidos; más tarde, después del matrimonio, la vida familiar honesta y ordenada pero tremendamente egoísta, sin más horizonte que la tranquilidad, el bienestar personal y el éxito; y, por último, lo que él llamaba su “regeneración moral” y que, para buena parte de la familia, era un martirio porque les obligaba a convivir con un monje herético o un profeta bíblico. Así había querido entregar todos sus bienes a los campesinos; pero ante las súplicas de Sofía —que pensaba en los hijos— repartió las propiedades entre su familia y, con gran escándalo de los suyos, renunció a sus derechos de autor sobre los últimos volumenes de sus obras completas.»

*  *  *

Això ho escriu Mauricio Wiesenthal a l’àlbum d’imatges que tanca el seu llibre El viejo León: Tolstoi, un retrato literario, editat per Edhasa i disponible des d’ara mateix a Ca n’Altimira. Afegiré que Tolstoi va morir al mes de novembre d’aquell mateix any 1910, a l’estació de trens d’Astópovo, en meitat d’una absurda fugida cap a enlloc —un home de 82 anys, malalt i sense forces, a l’hivern de la Rússia dels tsars— que continua resultant avui dia, cent anys després, un final d’història absolutament commovedor.

El llibre de Wiesenthal, no cal dir-ho, fa una pinta immillorable.   

Carson McCullers, rient per sempre

Per alguna raó mai no acabada d’aclarir del tot, trobar fotografies d’escriptors on aquests hi apareguin rient resulta una tasca força complicada. Els escriptors, a les fotos, són més de somriure sense gaire convicció, com si la presència de la càmara els imposés alhora el somriure i la seva contenció. Parlo, és clar, dels escriptors clàssics, els que ja no són aquí: els protagonistes de la nostra col·lecció de postals. Els escriptors d’ara són una altra cosa. Ells riuen amb més facilitat: coses, potser, de viure en un món on no sortir rient a les fotos és un signe de mala educació.

Mireu-vos ara aquesta foto de Dostoievsky, o aquesta altra de Baudelaire, o aquesta de Tolstoi. Us imagineu a cap d’aquests tres homes dient «Lluíiiiis» davant la càmara? Millor encara: us imagineu al fotògraf de torn recol·locant-los el serrell i demanant-los: «va, mestre, ara una somrient»?  (I vale que dos d’aquests tres homes eren russos; però ni que haguessin sigut italians. Mireu si no a Dino Buzzatti.) Els escriptors d’abans, quan es feien una foto, tenien molt clar quina era la imatge que volien trasmetre a la posteritat. I aquesta imatge, en la majoria dels casos, no era la d’algú que reia mirant un trasto de fusta i cristall.

I el cas és que la serenor, la dignitat, la intensitat reconcentrada que llueixen els protagonistes d’aquestes fotos antigues resulta interessant, i fins i tot agradable a la vista; però, de tant en tant, un somriure s’agraeix. Ni que sigui un de lleuger i gairebé involuntari, com aquest de John Steinbeck o aquest altre de Joseph Roth, imperceptible. O un com aquest d’Alejandra Pizarnik, tan íntim que sembla excloure la nostra mirada. I la cosa ja millora del tot quan apareixen les dents, com en aquesta foto tan maca de Papá Hemingway, que era un home que sabia com somriure, o en aquesta altra de Silvia Plath, estiuenca cent per cent.

Però, en matèria de riures i somriures, la foto de Carson McCullers que encapçala aquesta entrada juga en una lliga diferent a totes les anteriors. És d’aquestes fotos que les mires i penses: què li acabarien de dir a aquesta dona perquè rigui d’aquesta manera? Què acabaria de veure? Què li faria tanta gràcia? (En aquella època, recordem-lo, encara no feien els Simpsons per la tele.) Fos el que fos el que la feia riure, el cas és que Carson McCullers riu en aquesta foto d’una forma que encara avui resulta contagiosa. Això és el que la fa tan estranya. La foto de Baudelaire ens impressiona i ens retreu alhora, amb aquells ulls seus d’assidu del paradisos artificials; la foto de McCullers ens la fa tan viva i tan humana que sembla que hagi d’entrar ara mateix per la porta.  

No sabem si Carson McCullers es considerava a ella mateixa una dona feliç, tot i que alguna cosa intuim llegint els seus llibres. En aquell moment de la foto, però, de ben segur que ho era.

Trobades

No sé a vosaltres, però a mi m’agraden molt les fotografies d’escriptors. Les fotografies d’escriptors antics, vull dir: les fotografies d’aquells temps feliços en què no existien la senyora Kodak ni el senyor Photoshop i la fotografia era una cosa realment especial. En aquells temps feliços, si et feien una fotografia era perquè calia assenyalar un moment important, o perquè hi havia alguna raó important per fer-la, o perquè tu mateix eres algú important. Això és el què diuen, si més no; però potser s’ho inventen. Potser la senyora Kodak i el senyor Photoshop sempre han existit.  

El cas és que m’agraden les fotos dels escriptors antics. M’agrada veure les cares dels homes i les dones que han escrit alguns dels meus llibres preferits, i que ja no són aquí. I encara m’agrada més quan en aquestes fotos no hi surt només un escriptor, sinó què en surten dos. Dos vells escriptors que ja no existeixen posant junts davant la càmara, compartint aire i llum i espai vital durants uns quants minuts però compartint també paper durant tota l’eternitat. Digueu-me sentimental.

Us penjo unes quantes d’aquestes fotografies amb història; a veure si a vosaltres us agraden també.

*  *  *

Aquí, el patriarca Lev Tolstoi i el seu alume Màxim Gorki, tots dos seriosos i ben abrigats. No semblen gaudir gaire de les seves respectives companyies; però són russos, així que ves a saber.

*   *   *

En aquesta altra, el superbarbudíssim Tolstoi no sembla estar passant-s’ho gaire millor que abans, però el seu company de foto, en canvi, sí què es veu bastant més còmode i relaxat. El reconeixeu? Efectivament: és el gran Anton Txékhov.

*   *   *

Aquests dos no podien faltar a l’Espai de llibres: l’argentí Jorge Luis Borges, Borges I l’Imprescindible, lluint la seva poc agraciada edat intermitja al costat del sempre juvenil i apolini (però no menys argentí) Adolfo Bioy Casares:

*   *   *

Aquests dos d’aquí sota no només comparteixen l’immutable eternitat de les fotografies: també són germans. L’un és novel·lista, i a la foto sembla sentir-se lleugerament sorprés per algun imprevist situat fora de càmara; es diu Henry James. L’altre és filòsof, i això es nota en la seva barba i també (una mica paradoxalment, potser) en la seva mirada d’home seguríssim de tot; es diu William James. M’agrada especialment aquesta foto.

*   *   *

I aquí, per acabar, ja no són dos, sinó tres els escriptors retratats: d’esquerra a dreta, i en ple any del Senyor 1923, Ford Maddox Ford amb la boca oberta, James Joyce amb bigoti irlandès i Ezra Pound amb una mà a la butxaca. El quart senyor és un advocat.

*   *   *

Un altre dia, més.

Famílies felices

Opció Tolstoi

“Totes les famílies felices s’assemblen. Cada família dissortada ho és a la seva manera.”

[Lev Tolstoi, Anna Karènina. Barcelona: Proa. Traducció d'Andreu Nin.]

Opció Nabokov

“Totes les famílies felices són més o menys dissemblants; totes les famílies desgraciades són més o menys semblants, diu un gran escriptor rus al principi d’una famosa novel·la.”

[Vladímir Nabòkov, Ada o l'ardor. Barcelona: Edicions 62. Traducció de Jordi Arbonès.]