Tres idees inquietants

Aquestes tres històries mínimes provenen de la clàssica Antología de la literatura fantástica editada per Jorge Luis Borges, Adolfo Bioy Casares i Silvina Ocampo l’any 1940. Si  ja heu tingut la sort de llegir aquest llibre, no cal que us digui que l’expressió «literatura fantàstica», en mans d’aquests tres escriptors, no té gaire a veure amb tot allò que avui nosaltres, lectors de Tolkien i de Ray Bradbury, associem amb aquest gènere. Fantàstiques, en el context d’aquest llibre, són totes aquelles idees que provoquen una mena ben particular de vertigen, un vertigen que podriem dir-ne intel·lectual o, millor, metafísic; ja vinguin signades per H. G. Wells, per James Joyce o pel filòsof taoista xinès Chuang Tzu.      

*  *  *

La primera idea inquietant que us copio està extreta d’un llibre de l’etnòleg James George Frazer, i es titula «Vivir para siempre»:

Otro relato, recogido cerda de Oldenburg, en el ducado de Holstein, trata de una dama que comía y bebía alegremente y tenía cuanto podía anhelar el corazón, y que deseó vivir para siempre. En los primeros cien años todo fue bien, pero después empezó a encogerse y arrugarse, hasta que no pudo andar, ni estar de pie, ni comer y beber. Pero tampoco podía morir. Al principio la alimentaban como si fuera una niñita, pero llegó a ser tan diminuta que la metieron en una botella de vidrio y la colgaron en la iglesia. Todavía está ahí, en la iglesia de Santa María, en Lübek. Es del tamaño de una rata, y una vez al año se mueve.

La segona idea prové de l’Alícia de Lewis Carroll. A l’antologia, porta per títol «El sueño del rey»:

-Ahora está soñando. ¿Con quién sueña? ¿Lo sabes?

-Nadie lo sabe.

-Sueña contigo. Y si dejara de soñar, ¿qué sería de ti?

-No lo sé.

-Desaparecerías. Eres una figura de su sueño. Si se despertara ese Rey te apagarías como una vela.

La tercera idea és la meva preferida. Pertany a Thomas Bailey Aldrich, es diu «Sola y su alma», i fa així: 

Una mujer está sentada en su casa. Sabe que no hay nadie más en el mundo: todos los otros seres han muerto. Golpean a la puerta.

No sé vosaltres, però jo m’ho pensaria dos cops abans d’obrir aquesta porta. Digueu-me covard.

Les fades de Carroll

Charles Lutwidge Dodgson va ser un home complex, brillant i apassionat que va viure, pel cap baix, tres vides públiques i un parell més de privades. Davant els seus parroquians, Dodgson va ser un respectat sacerdot anglicà, un bon home temerós de Déu i compromés amb els assumptes del seu ministeri. Davant els seus col·leges d’Oxford, va ser un professor de matemàtiques amb un punt de veritable genialitat, un home amb una facilitat sorprenent pels números i per a les feines de l’intel·lecte. I per últim, davant el món literari victorià (i també davant la posteritat) Charles Lutwidge Dogson va ser un estrany i subtil escriptor anomenat Lewis Carroll.

Aquestes van ser les tres vides públiques de l’home que va inventar-se a l’Alícia i al Conill Blanc i a aquell Gat de Cheshire que quan somreia es tornava invisible. Darrere d’elles, però, bullien d’altres vides molt diverses: vides privades, vides secretes i turmentades de les quals  se n’han dit ja tantes coses que potser no val la pena insistir-hi gaire. L’home que s’estimava potser massa les nenes; l’home que mai no va casar-se, que mai no va tenir fills, que mai no va estimar (que sapiguem) cap dona; l’home que, segons vol la llegenda, va escriure la novel·la més famosa de la literatura infantil occidental amb l’únic propòsit de seduir un auditori composat només per tres germanetes. 

D’aquesta vida íntima de Lewis Carroll, però, la part que a mi més m’interessa és la seva passió per la fotografia, que en aquells temps era una forma d’art nova i plena de possibilitats. Avui dia, Carroll és considerat un dels fotògrafs més importants de l’època victoriana; i és especialment famós, no cal dir-ho, per les seves imatges de nenes disfressades. 

*  *  *

Fa cosa d’un any, Josep Ballester va guanyar el Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira amb un llibre titulat El col·leccionista de fades. Tal com l’explica la seva contraportada, l’argument de la novel·la és el següent:

Entre el llegat que Sigmund Freud es va emportar de Viena a Londres quan va fugir de l’horror nazi, hi ha uns documents no classificats d’un pacient que va recórrer a la hipnosi i a la suggestió en un intent de superar la seua obsessió malaltissa per les menors. «El meu paisatge predilecte és la pell, la geografia de les nenes de set a tretze anys. La cartografia de fada molt tendra», confessa en un dels escrits el protagonista, un jove professor de matemàtiques aficionat a la fotografia que s’amaga darrere les inicials C. L. D.

Tot i cridar-me força l’atenció, no m’he decidit a llegir aquesta novel·la per un motiu més aviat absurd: trobo que el seu argument, d’acord a aquest resum, es fundamenta en allò que cert escriptor argentí anomenaria «una imposibilidad psicológica»:  un home com Lewis Carroll, n’estic gairebé convençut, mai no li hauria explicat les seves intimitats sexuals a un psicòleg, ni que aquest es digués Sigmund Freud. Tot i així, m’agrada aquesta imatge del títol: el nostre escriptor com un col·leccionista de fades. M’agrada, vull dir, aplicada a la seva vida secreta de fotògraf infantil. Així que ara mateix penso aprofitar-la per convidar-vos a mirar unes quantes fotos.

Aquí les teniu: les fotos de les fades de Lewis Carroll. Com no podia ser d’altra manera, la galeria l’obre i la tanca l’Alice Liddell: la nena (real) més famosa de les lletres victorianes.

P. D. 1: Aquesta darrera foto, la de l’Alice fent de pidolaire, és justament la que il·lustra la portada de la novel·la El col·leccionista de fades. Si algú de vosaltres l’ha llegit, us agraïria que ens la comentéssiu. Tot i aquest absurda pega que jo li trobo al seu argument de partida, penso que pot ser un llibre prou interessant.  

P. D. 2: Si de veritat us interessa la vida de Lewis Carroll, Anagrama va publicar l’any 1998 una fantàstica biografia que es diu justament així, Lewis Carroll, escrita per Morton N. Cohen. És seriosa, és rigorosa, fuig de sensacionalismes i, a sobre, està escrita amb molt bon gust.