Charles Lutwidge Dodgson va ser un home complex, brillant i apassionat que va viure, pel cap baix, tres vides públiques i un parell més de privades. Davant els seus parroquians, Dodgson va ser un respectat sacerdot anglicà, un bon home temerós de Déu i compromés amb els assumptes del seu ministeri. Davant els seus col·leges d’Oxford, va ser un professor de matemàtiques amb un punt de veritable genialitat, un home amb una facilitat sorprenent pels números i per a les feines de l’intel·lecte. I per últim, davant el món literari victorià (i també davant la posteritat) Charles Lutwidge Dogson va ser un estrany i subtil escriptor anomenat Lewis Carroll.
Aquestes van ser les tres vides públiques de l’home que va inventar-se a l’Alícia i al Conill Blanc i a aquell Gat de Cheshire que quan somreia es tornava invisible. Darrere d’elles, però, bullien d’altres vides molt diverses: vides privades, vides secretes i turmentades de les quals se n’han dit ja tantes coses que potser no val la pena insistir-hi gaire. L’home que s’estimava potser massa les nenes; l’home que mai no va casar-se, que mai no va tenir fills, que mai no va estimar (que sapiguem) cap dona; l’home que, segons vol la llegenda, va escriure la novel·la més famosa de la literatura infantil occidental amb l’únic propòsit de seduir un auditori composat només per tres germanetes.
D’aquesta vida íntima de Lewis Carroll, però, la part que a mi més m’interessa és la seva passió per la fotografia, que en aquells temps era una forma d’art nova i plena de possibilitats. Avui dia, Carroll és considerat un dels fotògrafs més importants de l’època victoriana; i és especialment famós, no cal dir-ho, per les seves imatges de nenes disfressades.
* * *
Fa cosa d’un any, Josep Ballester va guanyar el Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira amb un llibre titulat El col·leccionista de fades. Tal com l’explica la seva contraportada, l’argument de la novel·la és el següent:
Entre el llegat que Sigmund Freud es va emportar de Viena a Londres quan va fugir de l’horror nazi, hi ha uns documents no classificats d’un pacient que va recórrer a la hipnosi i a la suggestió en un intent de superar la seua obsessió malaltissa per les menors. «El meu paisatge predilecte és la pell, la geografia de les nenes de set a tretze anys. La cartografia de fada molt tendra», confessa en un dels escrits el protagonista, un jove professor de matemàtiques aficionat a la fotografia que s’amaga darrere les inicials C. L. D.
Tot i cridar-me força l’atenció, no m’he decidit a llegir aquesta novel·la per un motiu més aviat absurd: trobo que el seu argument, d’acord a aquest resum, es fundamenta en allò que cert escriptor argentí anomenaria «una imposibilidad psicológica»: un home com Lewis Carroll, n’estic gairebé convençut, mai no li hauria explicat les seves intimitats sexuals a un psicòleg, ni que aquest es digués Sigmund Freud. Tot i així, m’agrada aquesta imatge del títol: el nostre escriptor com un col·leccionista de fades. M’agrada, vull dir, aplicada a la seva vida secreta de fotògraf infantil. Així que ara mateix penso aprofitar-la per convidar-vos a mirar unes quantes fotos.
Aquí les teniu: les fotos de les fades de Lewis Carroll. Com no podia ser d’altra manera, la galeria l’obre i la tanca l’Alice Liddell: la nena (real) més famosa de les lletres victorianes.
P. D. 1: Aquesta darrera foto, la de l’Alice fent de pidolaire, és justament la que il·lustra la portada de la novel·la El col·leccionista de fades. Si algú de vosaltres l’ha llegit, us agraïria que ens la comentéssiu. Tot i aquest absurda pega que jo li trobo al seu argument de partida, penso que pot ser un llibre prou interessant.
P. D. 2: Si de veritat us interessa la vida de Lewis Carroll, Anagrama va publicar l’any 1998 una fantàstica biografia que es diu justament així, Lewis Carroll, escrita per Morton N. Cohen. És seriosa, és rigorosa, fuig de sensacionalismes i, a sobre, està escrita amb molt bon gust.
