Elisa Kiseljak

Elisa Kiseljak tenia deu anys quan un amic del seu pare va abusar d’ella. «Si deixes de plorar el regalaré un braçalet de plata», li va dir aquell dia l’home quan tot va terminar, i la por, o potser la vergonya, o la incapacitat de comprendre què havia succeït van fer que la nena esborrés de la seva ment aquells minuts terribles. A partir d’aquell moment, algunes coses comencen a canviar a la seva vida: les seves notes empitjoren, de vegades té pors irracionals o plora sense motiu aparent, i sovint parla del braçalet de plata que li ha promés l’amic del seu pare. Els dies passen, però, i ningú no sospità res. Les notes de la nena tornen a millorar, les seves pors s’atenuen, els malsons es fan més suportables: la vida continua. Fins que un dia, catorze anys després, de sobte Elisa Kiseljak ho recorda tot. I la força del record la colpeja amb tota la violència de l’acte que el seu cervell ha estat negant tot aquest temps.

En poc més de noranta pàgines, Lolita Bosch basteix una història plena de duresa i de poesia: una subtil reflexió sobre com els abusos sexuals projecten la seva ombra sobre la vida de qui els va patir a la infantesa. Les millors pàgines del llibre, i també les més arriscades des d’un punt de vista formal, són les que narren, des de l’interior del cervell de la protagonista, el moment exacte en que el record tant de temps reprimit surt finalment a la llum i l’obliga a reconsiderar, sota un prisma totalment nou, la pròpia vida i el propi passat. La intensitat d’aquestes pàgines ens fica de ple dins el món privat d’aquesta jove, Elisa Kiseljak, que pateix un violent atac d’ansietat en veure com de cop i volta la seva història personal es converteix en una mentida, exigint-li que reconsideri tot allò que sempre havia cregut sobre ella mateixa.

A la pàgina 61 del seu llibre, en boca d’Elisa Kiseljak, escriu Lolita Bosch:«La primera imatge de què tinc memòria és la mà esquerra del meu pare. Recordo haver-l’hi agafat i haver abaixat immediatament la mirada per comptar els quadrats de la vorera. Un, dos, tres, quatre, cinc. Cada cinc he de fer un salt per no trepitjar l’infern.» Aquest és, potser, el gran tema d’aquest petit llibre: els salts que tots hem de fer al llarg de les nostres vides per no trepitjar l’infern.

Fitxa al nostre catàleg

Pàgina web de l’autora

Les restes d’un naufragi d’oblits

Els llibres, mai no ens cansarem aquí de repetir-ho, sovint troben unes formes realment complexes de comunicar-se entre ells. Obres un llibre d’assaigs de Martin Amis i aquest et porta a una novel·la de Nabokov, que et porta a una biografia de Sigmund Freud, que et porta a un llibre de memòries d’Stefan Zweig, que et porta a un poemari de Rilke, que et porta novament (via dues notes al peu ben esotèriques) al vell doctor austríac i al seu fidel odiador rus-americà. O comences llegint una biografia de Lev Tolstoi i acabes penjant al teu bloc, quinze dies i quatre llibres més tard, un petit poema d’Ernest Dowson que encara et balla pel cap. O com en aquest cas, que et poses a fullejar una antologia d’escriptors Mutantes al mejador de casa d’un amic i a la setmana et trobes buscant fotos a la xarxa d’un poeta mexicà de qui res no sabies.

El poeta es diu Xavier Villaurrutia. Va néixer l’any 1903 al Districte Federal, i allà mateix va morir el dia de Nadal de 1950. El darrer llibre de la cadena que em va portar fins a ell és Qui vam ser, de Lolita Bosch; un llibre petit, estrany i molt recomanable que assaja la reconstrucció d’un amor llarg i intermitent, ja tancat, a través de les restes que en queden a una de les dues parts implicades: objectes, records, fotografies i, també, poemes i textos aliens. A la pàgina 11 del seu llibre, Lolita Bosch copia un poema de Villaurrutia que es diu «Nocturno», i que fa així:

Al fin llegó la noche con sus largos silencios,
con las húmedas sombras que todo lo amortiguan.
El más ligero ruido crece de pronto y, luego,
muere sin agonía.

El oído se aguza para ensartar un eco
lejano, o el rumor de unas voces que dejan,
al pasar, una huella de vocales perdidas.

¡Al fin llegó la noche tendiendo cenicientas

alfombras, apagando luces, ventanas últimas!

 

Porque el silencio alarga lentas manos de sombra.
La sombra es silenciosa, tanto que no sabemos
dónde empieza o acaba, ni si empieza o acaba.

 

Y es inútil que encienda a mi lado una lámpara:
la luz hace más honda la mina del silencio
y por ella desciendo, inmóvil, de mí mismo.

 

Al fin llegó la noche a despertar palabras

ajenas, desusadas, propias, desvanecidas:

tinieblas, corazón, misterio, plenilunio…

 

¡Al fin llegó la noche, la soledad, la espera!

 

Porque la noche es siempre el mar de un sueño antiguo,
de un sueño hueco y frío en el que ya no queda
del mar sino los restos de un naufragio del olvidos.

 

Porque la noche arrastra en su baja marea
memorias angustiosas, temores congelados,
la sed de algo que, trémulos, apuramos un día,
y la amargura de lo que ya no recordamos.

 

¡Al fin llegó la noche a inundar mis oídos
con una silenciosa marea inesperada,
a poner en mis ojos unos párpados muertos,
a dejar en mis manos un mensaje vacío!

 

M’agrada aquest poema. M’agrada, i em fa pensar en quanta bona literatura no arribarem mai a conèixer si no és gràcies a l’atzar d’aquesta conversa contínua, màgica i secreta que els llibres mantenen entre ells. Inevitablement, tanco Qui vam ser i busco un altre llibre de Lolita Bosch, l’antologia Hecho en México. A la seva pàgina 211 hi trobo una secció dedicada a Xavier Villaurrutia: un poema («Nocturno rosa») introduït per quatre pàgines on Lolita Bosch resumeix la vida del poeta, parla d’alguns dels seus companys de lletres i acaba citant Octavio Paz. I com que tot té a veure amb tot en aquest món dels llibres, ara aquesta cita (extreta de la semblança que Paz va escriure sobre Villaurrutia) ens servirà per il·lustrar la nostra postal d’avui. Que és aquesta:  

 

 

«No pretendía ser humilde ni inclinaba la cabeza: la erguía y la movía de izquierda a derecha y de derecha a izquierda, entre curioso y desdeñoso. Un pájaro que reconoce sus terrenos y define sus límites. Como Novo era elegante pero, a diferencia de sus amigos, buscaba la discreción. Vestía trajes grises y azules de tonos oscuros. Al caminar, con la mirada en alto, taconeaba con fuerza. Usaba camisas blancas, inmaculadas y que —demasiado amplias— acentuaban la delgadez de su cuello. Piel mate, labios delgados, nariz de ventanas anchas, una fisonomía que habría sido más bien común de no ser por la humedad de los ojos —grandes y pardos bajo las cejas estrictas— y la amplitud de la noble frente. El pelo era negro y levemente ondulado.»      

 

Ja ho veieu: la conversa dels llibres.