Fins fa només uns dies, tot el què jo sabia de Lorrie Moore era que al seu país, els Estats Units, la consideren una de les millors autores de contes del moment. I als Estats Units, de contes, en saben un cabàs: mireu si no les seves revistes. El llibre més conegut de Lorrie Moore, aquell què a finals dels anys 90 va situar-la al capdamunt de les llistes de vendes i va guanyar-li les inevitables comparacions amb els senyors Cheever, Carver i companyia, és Pájaros de América: una col·lecció de dotze relats de molt variada extensió que llueix, a la solapa de la seva edició espanyola, floretes molt gruixudes de companys seus de professió com Julian Barnes, Nick Hornby, David Lodge i Geoff Dyer. (Hornby, sense anar més lluny, diu que Lorrie Moore és la millor escriptora nord-americana de la seva generació; i a la seva generació hi ha gent que de cognom es diu Chabon, Lethem, Saunders, Homes o Rick Moody. Poca broma.)
La solapa també explica que l’èxit del llibre va començar un any abans de la seva publicació, quan al New Yorker va aparéixer el conte de Moore «Gente así es la única que hay por aquí: farfullar canónico en oncología pediátrica». Sembla ser que aquest conte va deixar tothom bocabadat, i va convertir la seva autora (que ja havia publicat abans quatre llibres, amb bones crítiques però sense gaire éxit comercial) en tota una estrella. Això, no cal dir-ho, seria impensable en un context com el nostre: una carrera literària bastida gràcies a un conte de trenta-cinc pàgines publicat en una revista. Però el cas és que el conte s’ho mereix.
Feia molt de temps que jo no gaudia tant (ni ho passava tan malament, tampoc) amb trenta-cinc pàgines de prosa de ficció.
«Gente así es la única que hay por aquí: farfullar canónico en oncología pediátrica» és un conte dur. És un conte tan dur que de vegades, en llegir-lo, sents que et falta l’aire i que el cor se t’encongeix una mica. Una mare descobreix sang en el bolquer del seu nadó i el porta al metge; al nen li diagnostiquen un càncer de ronyó, i tot canvia per sempre. La relació entre els pares, la relació del pare i de la mare amb el nen, la relació de la mare amb ella mateixa: la introducció a les seves vides de la paraula «càncer» ho trastoca tot de mil formes diferents. Amb un estil que sorteja de forma impecable els riscos d’una història com aquesta (la tendresa excessiva, el sentimentalisme, la crueltat innecessària), Lorrie Moore va construint a poc a poc, davant els nostres ulls, una atmosfera irrespirable que ens fica de ple en un malson absurd i terrible («això no ens pot estar passant a nosaltres») sense cap final feliç a la vista. Tot és opressiu i molt humà alhora; tot és trist i divertit i dolorós, i en acabar, quan arribem al punt i final, sentim que no som millors persones, però que potser sí que som persones una mica diferents. I quan una escriptora et fa sentir així, saps que a partir d’ara buscaràs els seus llibres i els llegiràs amb confiança i amb agraïment.
Les altres onze peces de Pájaros de América són, en línies generals, gairebé tan admirables com «Gente así…» L’estil de Lorrie Moore ens asegura que la lectura de cadascuna de les seves històries serà un autèntic plaer: un estil àgil i directe, apassionat, ple d’humor, que manté sempre un perfecte equilibre entre la senzillesa i l’alè poètic. El seu realisme és el realisme d’algú que creu que el món, al cap i al fi, és un lloc prou interessant, i que les vides de la gent que ens envolta mereixen ser observades i explicades. Lorrie Moore creu en els seus personatges, i també creu en la bellesa i en la dignitat de tot allò què els succeeix. I nosaltres creiem amb ella.
Un llibre fantàstic per alleugeir els primers dies d’un agost feiner.
