I més trobades

Seguint amb la idea de la darrera entrada d’aquest bloc, avui us proposo de fer una ullada a una nova tanda de fotografies que ens presenten vells escriptors reunits, ja per sempre, davant la càmara. (Què voleu: aquesta és la darrera entrada que faig per cobrir-me les vacances i ja no tinc idees noves.)

Comencem amb tres poetes de primera: Vicente Aleixandre, Luis Cernuda i Federico García Lorca, posant tots tres de cara a un futur què no se’ls presenta gens amable. No he trobat la data en què es va prendre aquesta foto, però no devia de faltar gaire per l’estiu de 1936. Tot i l’intent de somriure que s’endevina als seus llavis, els ulls de Lorca semblen com enfosquits per una horrible intuició.

*   *   *

Aquesta foto va ser presa l’any 1967, el mateix any en què van publicar-se Los cachorros i Cien años de soledad. Mario Vargas Llosa mira a càmara (o gairebé) amb posat d’artista del Hollywood daurat, amb una mà a la butxaca i l’altra ocupada per la cigarreta reglamentària. Al seu costat, en canvi,  Gabriel García Márquez es veu molt més casual. Ell sosté a la mà un got d’algun tipus de beguda pressumiblement alcohòlica, i sembla defugir la companyia del peruà pel procediment de mirar ostentosament cap a la seva dreta. Tots dos escriptors són encara amics, però ja es veu que les coses entre ells no trigaran en espatllar-se. 

*   *   *

En aquesta altra foto, només un dels dos protagonistes és un escriptor; però no m’he pogut estar de posar-la. L’home més gran (en tots els sentits de la paraula), segur que el reconeixeu: és Sir Arthur Conan Doyle. I l’altre? Doncs és, ni més ni menys, Harry Houdini: el sant patró de tots els presos escapistes del món. Si voleu llegir una mica sobre aquesta trobada tan original, mireu aquí. 

*   *   *

Aquests dos d’aquí sota són una de les parelles més mitològiques de la literatura gamberra del segle XX. A l’esquerra de la foto, Neal Cassady sembla que l’acabin de penjar per algun dels molts delictes que (suposo) va cometre als seus anys de carretera; no se li veuen gaire bé els ulls, però sospito que no miren tots dos en la mateixa direcció. Al seu costat, Jack Kerouac sembla fins i tot un home seriós i assenyat.  No us ho creieu: pura façana. El seu és un somriure d’home treballat per la vida.

*   *   *

I acabem amb un matrimoni d’artistes amb un destí ben estrany. En el moment en què es va prendre la fotografia, ell, Ted Hugues, era un poeta prestigiós i unànimement admirat al seu Regne Unit natal; ella, Sylvia Plath, era una poetisa i novel·lista gairebé secreta que no trigaria a suïcidar-se. Avui, ella és una de les grans escriptores de la segona meitat del segle XX i ell, l’home que amb els seus menyspreus va obrir la clau de pas del gas que va matar l’autora de La campana de vidre. La foto, ben mirada, fa una mica de por: Hugues estirat, llegint un llibre, abstret en ell mateix, i al seu costat la Sylvia Plath mirant-se’l en silenci.

Enamorats d’Emma Bovary

En el verano de 1959 llegué a París con poco dinero y la promesa de una beca. Una de las primeras cosas que hice fue comprar, en una librería del barrio latino, un ejemplar de Madame Bovary en la edición de Clásicos Garnier. Comencé a leerlo esa misma tarde, en un cuartito del hotel Wetter, en las inmediaciones del museo Cluny. Ahí empieza de verdad mi historia. Desde las primeras líneas el poder de persuasión del libro operó sobre mí de manera fulminante, como un hechizo poderosísimo. Hacía años que ninguna novela vampirizaba tan rápidamente mi atención, abolía así el contorno físico y me sumergía tan hondo en su materia. A medida que avanzaba la tarde, caía la noche, apuntaba el alba, era más efectivo el trasvasamiento mágico, la sustitución del mundo real por el ficticio. Había entrado la mañana -Emma y León acababan de encontrarse en un palco de la Ópera de Rouen- cuando, aturdido, dejé el libro y me dispuse a dormir: en el difícil sueño matutino seguían existiendo, con la veracidad de la lectura, la granja de los Rouault, las calles enfangadas de Tostes, la figura bonachona y estúpida de Charles, la maciza pedantería rioplatense de Homais, y, sobre esas personas y lugares, como una imagen presentida en mil sueños de infancia, adivinada desde las primeras lecturas adolescentes, la cara de Emma Bovary. Cuando desperté, para retomar la lectura, es imposible que no haya tenido dos certidumbres como dos relámpagos: que ya sabía qué escritor me hubiera gustado ser y que desde entonces y hasta la muerte viviría enamorado de Emma Bovary.

Així recorda Mario Vargas Llosa l’inici del seu romanç vitalici amb Madame Bovary, en una de les primeres pàgines del seu llibre La orgía perpetua. Tant si us interessen Flaubert i la seva obra com si no, aquest és un llibre que no us haurieu de perdre. L’entusiasme de Vargas Llosa és tan contagiós que, llegint-lo, segur que us agafen ganes de tornar a llegir de seguida (o de llegir-la per primer cop, si sou així d’afortunats) la què és, gairebé sense discussió, una de les millors novel·les que s’han escrit mai.

La orgía perpetua la trobareu a Alfaguara.