Els recomanats de l’Espai de llibres – Abril de 2012

Si cliqueu a sobre de la foto, podreu accedir a la nostra nova selecció de lectures recomanades. Aquest mes, amb la proximitat de Sant Jordi i tota la pesca, potser hauria estat bé centrar-nos en les novetats de casa nostra. Però no. A la guia hi trobareu breument recomanades dotze novel·les que ja tenen uns anyets, i que han estat escrites per dotze dels nostres escriptors anglesos preferits.

L’entranyable foto familiar que dóna accés a Els recomanats de l’Espai de llibres – Abril de 2012 correspon al clan dels Amis. L’home és en Kingsley, el patriarca de la família, i el nen baixet de la dreta és en Martin. Justament un dels seus llibres, el nostre preferit, és el que obre la guia.

El millor Amis

Martin Amis, Dinero. Barcelona: Anagrama.

Martin Amis és un escriptor amb una imatge gairebé tan contundent com els seus propis llibres. Ell no és francès, però el seu gust per la polèmica i la seva tendència a la provocació l’apropen força a Michel Houellebecq. (Si ara ens posessim també nosaltres una mica provocadors, diriem que Houellebecq és un Martin Amis amb un 80% menys de talent, però amb molt més d’histrionisme.) Aquí vam parlar fa uns mesos del seu llibre sobre l’11-S, El segundo avión, que en el seu moment va aixecar una certa polseguera per la contundència de les seves opinions sobre l’estat de les relacions entre l’Islam i Occident. Fill de Kingsley Amis, membre de la «generació Granta», company d’armes de Julian Barnes, d’Ian McEwan i de David Lodge, Martin Amis és un escriptor que es va fer famós abans d’arribar a la trentena i que avui, amb els seixanta ben complits, continua sent un dels grans de la narrativa del nostre continent.

La contundència dels llibres de Martin Amis es fa ja visible físicament: les seves quatre novel·les «clàssiques» (Niños muertos, Dinero, Campos de Londres  i La información) són quatre volums compactes, gruixuts i, segons el nostre humor del dia, fins i tot una mica imponents. I aquesta sensació de grandària es correspon amb el seu contingut: quan Martin Amis es posa a imaginar-se una història, ho fa fins a les seves darreres conseqüències. Campos de Londres és la més espectacular de totes, amb el seu fantàstic ambient apocal·líptic i la seva història d’un crim a l’inversa. Niños muertos explica el cap de setmana d’uns nanos rics i avorrits tancats en una mansió plena de droga. La información us agradarà, i molt, si us agraden les històries d’escriptors frustrats amb set de venjança. I després està Dinero.

A Dinero, la història que Amis s’imagina és la de John Self, un home de poc més de trenta anys que viu en una mena d’estupor feliç (però no gaire) on tot és alcohol, pornografia, cafeïna, sexe de pagament i calés, molts calés. Self és londinenc i director de cinema; quan el coneixem, tot just acaba d’arribar a Nova York per tal de trobar-se amb el seu productor, un yuppie de Manhattan que viu com un personatge de Bret Easton Ellis. A Londres ha deixat una núvia infidel a qui els calés li agraden encara més que a ell, i també hi ha deixat un pare que fa uns anys, quan al jove Self començaven a rutllar-li bé les coses, li va passar la factura de totes les despeses de manutenció originades durant els seus anys d’infantesa. (Això, he de dir-ho, també li ho feia la seva mare al director Skinner en un capítol dels Simpsons. Ja disculpareu l’apuntet friqui.)  Amb tot aquest panorama, no sembla gens estrany que quan coneixem al nostre home, aquest es trobi un xic desorientat.  

Què converteix Dinero en una novel·la realment recomanable? Sense cap mena de dubte, la veu del seu narrador: aquest John Self que té nom de personatge de fàbula moral i que, perdut dins el seu desconcert vital, ens explica la seva història amb un sentit de l’humor, una agilitat de pensament i una verbositat incontenible que ens fan pensar, ni que sigui una mica, en aquell Humbert Humbert de la novel·la de Nabokov. John Self no és un ésser estimable, però de tant sentir-lo parlar, de tant ser testimonis de les seves males eleccions, acabem per desitjar que el desastre que intuïm inevitable no s’acabi produint. La seva és una d’aquestes veus irritants i interminables que, quan finalment les deixem de sentir, ens sorprenem a nosaltres mateixos trobant-les a faltar.  

La Wikipedia anglesa diu que l’estil distinctiu de Martin Amis, esmolat, excessiu i un puntet exhibicionista, ha influït directament en escriptors més joves com Will Self o Zadie Smith. Com a herència, no està gens malament.

Quatre lectures sense ficció

Els quatre llibres que avui us recomanaré tenen, si més no, dues coses en comú entre ells: tots quatre són encabibles, tot i els seus gèneres i estils ben diversos, dins allò que les llistes de més venuts dels diaris en diuen «no ficció», i els quatre els teniu a la vostra disposició a la nostra Biblioteca Ca n’Altimira. Alguns són novetats ben recents, i d’altres ja fa anys que volten per les nostres prestatgeries; però tots són llibres que val la pena llegir.

* *  *

Martin Amis.. El segundo avión. Barcelona: Anagrama

Martin Amis va escriure el seu primer article sobre els atemptats de l’onze de setembre a Nova York només unes hores després que aquests es produïssin, quan encara tot era sorpresa i confussió i ningú no arribava a comprendre el veritable abast d’allò que acabava de succeïr. Aquest va ser només el primer de tota una llarga llista de textos que Amis aniria escrivint al llarg dels anys següents sobre l’11-S, Al-Qaeda, els Taliban o la guerra de l’Iraq, i que l’han convertit, pel que fa a totes aquestes qüestions de política internacional, en una de les veus més sonores (i sovint també més polèmiques) del panorama actual.  

Aquest llibre editat per Anagrama recull tots aquests textos relacionats amb els atemptats de Manhattan i les seves conseqüències. Hi trobem una mica de tot, des de breus articles d’opinió fins a assaigs i reportatges periodístics de llarga distància; però el millor de tot, penso, són els dos relats que també inclou. Un d’ells ens fica de ple dins l’horror irracional d’una tirania que s’assembla molt a la de Sadam Hussein, i és una veritable meravella de surrealisme i desfici; l’altre, no menys inquietant, recrea el darrer dia de vida de Mohammed Atta, el suïcida que pilotava el primer avió que va estavellar-se contra les Torres Bessones.  Els articles i reportatges són una lectura prou interessant, però aquests dos contes són literatura amb totes les lletres. 

*  *  *

Bill Bryson., Shakespeare. Barcelona: RBA

Com gairebé tothom a aquesta banda dels Pirineus, jo vaig descobrir al bo de Bill Bryson gràcies al títol del seu llibre més conegut: Una breve historia de casi todo. Aquell volum, gruixut i una mica imponent, ens convidava a prendre part en un recorregut personalíssim per la història de la ciència moderna, un recorregut ple d’humor, d’anècdotes i fins i tot de tafaneries, on la pregunta que ho organitzava tot era així de senzilla: i com hem arribat a saber tot això que avui sabem? El millor del llibre, però, no era la quantitat enorme d’informació que proporcionava. Tal com ja vaig provar d’explicar aquí en el seu moment, el millor d’aquell llibre era la veu del propi Bill Bryson: una veu entranyable, divertida i amb un do absolut per a la comunicació entusiasta de coneixements.  

Aquesta biografia de William Shakespeare que ara ens acaba d’arribar no resulta menys interessant. Bill Bryson comença posant de manifest la quantitat de coses importants que encara ignorem de la vida de l’autor de Hamlet i d’Othello, i després ens proposa un recorregut cronològic on es barrejen els fets coneguts d’aquesta vida amb els misteris que encara l’envolten, furgant amb especial plaer en la curiosa història d’alguns eminents estudiosos shakesperians: una raça estranya d’éssers que porten més de tres segles rastrejant la pista d’aquell actor d’Stratford-upon-Avon que un bon dia, pel que sembla, va arribar a Londres amb una mà al davant i una altra al darrera, es va fer famós a la ciutat gràcies a un grapat d’obres insuperables i després va tornar a esvaïr-se en la foscor de la vida de províncies. Antològics els passatges dedicats a la vida al Londres isabelí i a l’ambient dels teatres de l’època.

*  *  *

Paul Tournier. La novela de Londres. Barcelona: Robin Book.

I si encara us han quedat més ganes de llegir sobre Londres, res millor que aquest llibre que, tot i el seu títol, no és en absolut una novel·la. Tampoc no és un llibre d’història pròpiament dit, ni un diari de viatge, ni una guia turística de la ciutat, tot i que alguna cosa té de tot això. La novela de Londres és un recull d’històries de la història de Londres: un anecdotari que recorre, de fet curiós en fet curiós, els carregadíssims dos mil anys d’història de la ciutat del Tàmesis, i que de pas ens explica les històries particulars de tots aquells indrets famosos que no podem deixar de visitar quan hi anem com a turistes. Si sou una mica londonòfils, us recomano que no us perdeu els capítols dedicats als bombardejos de la Segona Guerra Mundial, l’infaust Blitz, i al molt més amable Swinging London dels anys 60.

*  *  * 

Pablo Gil. El pop después del fin del pop. Barcelona: Rockdelux.

Aquest és un llibre estrany. Per començar, no el trobareu a les llibreries: Rockdelux el regalar amb el seu número 200, allà per l’any 2004, i, tot i que la pròpia revista el va posar després a la venda, penso que no se n’ha tornat a fer cap reedició comercial… així que, si el voleu llegir, us haureu de passar per la vostra biblioteca de capçalera i adreçar-vos a la secció de música. Es tracta d’un recull d’entrevistes amb alguns dels grans noms de la música independent dels anys 90: gent com ara Björk, Beck, PJ Harvey, Jarvis Cocker, Tricky o Ani DiFranco. Són entrevistes llarges, ben dirigides i força interessants; el seu temà d’anàlisi comú, encara força vigent avui dia, és l’evolució particular de la música (i de tota la indústria que l’envolta) durant el tomb del mil·leni. I, a sobre, cada entrevista porta una introducció a cura del propi Pablo Gil i una selecció discogràfica recomanada.  

Cinc entrevistes: Invasió britànica

Aquí teniu les cinc entrevistes d’aquesta setmana, dedicades en aquesta ocassió a la narrativa que ens arriba de les Illes:

• Durant molt de temps, Martin Amis va jugar el paper d’enfant terrible de les lletres britàniques; un paper, val a dir-ho, que l’esqueia com un guant. Fill del també novel·lista Kingsey Amis, amb qui va mantenir una relació diguem que complexa, Martin va néixer a Oxford l’any 1949 i va guanyar el seu premi important 24 anys després, amb la seva primera novel·la El libro de Rachel. Altres llibres com Niños muertos, Dinero, La flecha del tiempo i Campos de Londres van consolidar el seu prestigi i van guanyar-li una fama internacional que no ha deixat de créixer fins la publicació de la seva darrera novel·la, La casa de los encuentros. Precisament durant la presentació a Espanya d’aquest últim llibre van fer-li a Martin Amis aquesta entrevista al diari El País.
• Tres anys més gran que Martin Amis, Julian Barnes és, possiblement, el més literari dels grans novel·listes anglesos de la segona meitat del segle XX. La seva passió per Gustave Flaubert, el sant patró oficiós del gremi de narradors, va quedar reflectida a El loro de Flaubert, una novel·la originalíssima, sorprenent i absolutament genial que esteu obligats a llegir immediatament si es que encara no ho heu fet. Un altre pes pesant de la narrativa europea, Sir Arthur Conan Doyle, protagonitzava el seu últim llibre, Arthur & George, amb uns resultats que vam comentar aquí mateix al seu moment. El seu llibre més estrany, però, ben bé podria ser Inglaterra, Inglaterra, una fantasia sobre un home immensament ric que, desencisat amb l’estat actual del seu país, adquireix l’illa de Wight i pretén crear-hi una nova nació que concentri totes les virtuts perdudes de la seva estimada Anglaterra. L’entrevista que hem seleccionat correspon precisament a la gira de promoció d’aquest llibre; en ella, Julian Barnes ens ofereix un munt d’idees interesants sobre Europa, sobre el futur, sobre la literatura i també, com no, sobre Anglaterra.
• I ja que hem fet referència a Flaubert, quina millor entrevista per representar al gran Ian McEwan que aquesta titulada “Madame Bovary ha muerto”. Voleu saber a què respon aquesta afirmació tan contundent? Si heu llegit alguna de les moltes bones novel·les de McEwan, ja sabreu que val la pena que descobriu la resposta per vosaltres mateixos.
• Un altre pes pesant de la literatura universal, Henry James, és el protagonista d’una de les millors novel·les del londinenc David Lodge. A ¡El autor, el autor! trobem un James més humà i vulnerable que mai, confrontat amb la mediocritat de les seves vendes com a novel·lista i la seva incapacitat per triomfar com a autor de teatre. David Lodge parla sobre aquest llibre, i sobre unes quantes coses més, en aquesta entrevista publicada a Mèxic.
• I, per acabar, un escriptor més jove que tots els anteriors però igualment interessant: Jonathan Coe. Coe va néixer l’any 1961 i es va donar a conéixer com a novel·lista a mitjans dels noranta amb ¡Menudo reparto!, una novel·la plena d’un sentit de l’humor que és marca de la casa i també (tot i que hi ha qui discrepa d’això) del país. Més interessant encara és La casa del sueño, publicada l’any 1997 i guardonada amb el Prix Medicis. Aquí teniu una entrevista concedida per Coe l’any 2004 a La voz de Galicia amb motiu de la publicació de El club de los canallas.