Thunder Road

L’entrada d’avui divendres, ja us ho dic ara, consisteix bàsicament en un ràpid cortaypega de tema musical i rerafons una mica fanàtic que, mirant-lo de forma objectiva, potser no pinta gaire cosa en un bloc de llibres com aquest. Però és que jo porto ja dos anys i mig volent penjar aquí un vídeo de la meva cançó preferida de tots els temps, i ara el meu amic Nick Hornby m’ha donat una excusa que no puc (ni vull) desaprofitar. Així doncs, aquí teniu: uns quants fragments del segon capítol de 31 canciones, el llibre més musical del nostre novel·lista del nord de Londres favorit, intercalats més o menys a l’atzar entre cinc (cinc!) vídeos del Youtube amb cinc versions ben diverses de Thunder Road,  la cançó de Bruce Springsteen que Hornby, massa prudent, confessa haver escoltat només unes 1500 vegades a la seva vida.

En el cas (no gaire probable) de que vosaltres sigueu uns marcianets tot just arribats a la Terra en missió exploratòria i mai no hagueu sentit Thunder Road, el primer vídeo és el què més us convé: la E Street Band fent la seva feina a ple rendiment, Springteen amb els 30 tot just acabats de complir i aquell saxo final de Clarence Clemons que et porta directament a Asbury Park.  Si vosaltres no sou marcianets però el senyor Springsteen us sembla només un tipus cridaner amb un bon directe d’estadi, us recomano el segon vídeo, amb el piano de Roy Bittan com a únic acompanyament, i sobretot el tercer: un duet acústic fabulós amb la fabulosa Melissa Etheridge. I si vosaltres sou marcianets i fans de Robert Mitchum, sisplau, no us perdeu el quart vídeo.      

 

Recuerdo estar escuchando esta canción en 1975 y que me encantaba; recuerdo estar escuchando esta canción y que me encantaba casi lo mismo hace muy poco, hace unos pocos meses. (Y sí, estaba en un coche, aunque probablemente no iba conduciendo y seguro que no conducía por ninguna autopista de peaje ni carretera ni autovía y el viento no me alborotaba el cabello porque no tengo ni un descapotable ni cabellos. No es esa versión de Springsteen.) Así que llevo ya un cuarto de siglo adorando esta canción, y la he oído más que ninguna otra, con la posible excepción de… ¿A quién quiero engañar? No hay otras aspirantes.

Pero algunas veces, muy de cuando en cuando, canciones, libros, películas y fotografías expresan a la perfección lo que tú eres. Y no lo hacen necesariamente con palabras o imágenes: la conexión es mucho menos directa y más complicada que eso. Cuando estaba empezando a escribir en serio, leí «Reunión en el Restaurante Nostalgia» de Anne Tyler y de golpe supe qué era yo y qué quería ser, para lo bueno y para lo malo. Es un proceso parecido al de enamorarse. No eliges necesariamente a la persona mejor, ni a la más sensata, ni a la más guapa; persigues otra cosa. Había una parte de mí que más bien se hubiera enganchado de Updike, o Kerouac, o DeLillo, de alguien masculino, por lo menos, o tal vez de alguien un poco más opaco, y desde luego alguien que utiliza más tacos, y aunque todos ésos son escritores a los que he admirado en diferentes etapas de mi vida, la admiración es una cosa muy distinta de la clase de transferencia a la que me refiero.

Así que, aunque no soy americano, ni ya muy joven, odio los coches y puedo comprender por qué tanta gente encuentra a Springsteen histriónico y grandilocuente (pero no por qué lo encuentran machista o patriotero o tonto: este tipo de juicios ignorantes ha atormentado a Springsteen durante la mayor parte de su carrera, y provienen de unos listos que en realidad son mucho más tontos de lo que él ha sido jamás), «Thunder Road» logra de alguna forma hablar por mí. Esto es, en parte -y quizás para mi bochorno-, porque un montón de canciones de Springsteen de ese período hablan de hacerse famoso, o por lo menos de alcanzar cierto reconocimiento público por medio del arte: si el último verso de la canción dice: «Me largo de aquí para vencer», ¿qué otra cosa podemos pensar salvo que ha vencido, simplemente gracias a cantar la canción, noche tras noche, ante una cantidad de gente cada vez mayor?

Y, naturalmente -y que nadie diga lo contrario-, si sueñas con llegar a ser escritor, también hay versiones turbias y asquerosas de la fama unidas a esos sueños; «Thunder Road» era mi respuesta a cada carta de rechazo que recibía, a cada duda expresada por amigos o parientes. Vivían en ciudades para perdedores, me decía, y yo, como Bruce, me largaba de allí para vencer.

(…)

Ayudaba mucho que, según pasaba el tiempo y yo no daba ninguna señal de largarme a ningún sitio y desde luego no a la velocidad que insinuaba la canción, «Thunder Road» hacía referencia a la edad, y así se adaptaba a aesa falta de impulso hacia adelante. «Así que  tienes miedo y piensas que quizá ya no somos tan jóvenes», cantaba Bruce, y esa frase me ayudaba incluso cuando ya había empezado a dudar si había alguna magia en la noche: seguí pensando que no era ya tan joven durante mucho, mucho tiempo -décadas, en realidad- e incluso hoy prefiero interpretarlo como una nostálgica observación de madurez más que como el miedo agudo que viene con el final de la juventud.

 Puede ser que la razón por la que «Thunder Road» se mantiene para mí es que, a pesar de su energía y volumen y coches veloces y cabellos, consigue de algún modo sonar a elegía, y cuando más viejo me hago más puedo escucharla. Y si es cuestión de eso, supongo que también yo creo que la vida es algo trascendental y triste pero que no destruye toda esperanza, y puede que eso me convierta en un depresivo que exagera su papel o puede que en un idiota feliz, pero en cualquier caso «Thunder Road» sabe cómo me siento y quién soy, y eso, en definitiva, es un uno de los consuelos del arte.

Llibres que vénen (i venen) i alguns que ja són aquí

Avui, amb una setmaneta de retràs respecte a la resta del món civilitzat, la tardor ha arribat definitivament a l’Espai de llibres. I en aquests casos, el millor que un pot  fer és deixar de pensar en les vacances (que ja no tornaran) i començar a il·lusionar-se amb totes les sorpreses i les novetats què promet d’oferir-nos a partir d’avui mateix la literatura, aquesta gran consoladora. Així doncs, aquí teniu alguns dels llibres i els autors que prometen endolçar-nos, o si més no alleugerir-nos, aquesta reentré obligada a les nostres obligacions.

El nou llibre de Nick Cave, La mort de Bunny Munro, té tota la pinta de ser una experiència a l’alçada del millor dels seus discos. L’han publicat ja en català (Empúries) i en castellà (Global Rythm Press), i jo ja estic impacient per llegir-lo. Us copio un trocet de l’argument: “Quan la dona de Bunny Munro, un venedor ambulant de cosmètics, se suicida un vespre a casa seva, amb el seu fill de nou anys per testimoni, la vida de Bunny Munro es capgira. Deprimit per la mort de la seva dona i amb un fill de nou anys a càrrec seu, Bunny es llança a un viatge sense retorn ple d’alcohol, dones i transgressions variades.” Molt Nick Cave, molt Murder Ballads. A Londres (ai) la novel·la estava al llistat de més venuts de totes les llibreries, i les crítiques eren impecables.

*   *   *

(Un altre llibre omnipresent a Londres, per cert, era la nova novel·la de Dan Brown, The Lost Symbol; i això què quan jo vaig estar-hi, encara faltaven uns dies perquè es posés a la venda. Les sucursals de Waterstone’s tenien prestatgeries senceres dedicades al senyor Brown, i fins i tot els autobusos portaven la publicitat del llibre. Ja ens podem preparar per quan arribin les traduccions.) 

*   *   *

Dues novetats encara no traduïdes tampoc, però que prometen (aquestes sí) moltíssim: la darrera novel·la de Nick Hornby, què es diu Juliet, naked i ho té tot per agradar als fans de l’anglès (un home de mitjana edat amb esperit adol·lescent, un músic que fa anys què no publica cap disc i una dona divorciada amb ganes de encetar una nova vida), i un nou llibre de Sa Majestat Thomas Pynchon, què es titula Inherent Vice i és, atenció… una novel·la policíaca! Si us interessa, aquí podeu llegir un article del New Yorker sobre el llibre, què tant de bo es tradueixi al català o al castellà amb més celeritat que el seu anterior llibre, Against the Day, què encara l’estem esperant.

*   *   *

Quant a autors de casa nostra, tinc ganes d’esmenar d’una vegada un forat imperdonable a les meves lectures i llegir a Miquel de Palol. Si no estic mal informat, s’ha publicat no fa gaire (o potser és a punt de publicar-se) L’illa dels morts, la seva darrera novel·la, amb la qual va ganar el Premi Mallorca de Novel·la 2008. Porto encuriosit amb aquest autor des dels temps en què va publicar El Troaicord, una obra en cinc volums d’una ambició molt pynchoniana. Llavors em van agradar molt les entrevistes que li vaig llegir a la premsa; però el llibre en si, ho confeso, em va fer una mica de por. Algú de vosaltres l’ha llegit? El company Fausto té aquesta entrada prou engrescadora al seu bloc Món de llibres.

*   *   *

I si Nick Cave es passa a la literatura, el mateix fa un altre músic ben interessant: Antonio Luque, àlias Sr. Chinarro, publica ara un llibre de relats a Alpha Decay. El llibre es diu Socorrismo, i coneixent les dots poètiques i humorístiques d’aquest malagueny, jo crec que pot estar realment bé. (Heu sentit algun disc de Sr. Chinarro? Jo us recomano El mundo según. Molt bo.) Aquí, una entrevista sobre el llibre a El País.

*   *   *

Torno a Londres per parlar-vos del llibre friqui de l’any, que ja us dic que mai no veurem traduït a casa nostra. Es titula Kirrin Cottage Revisited, i és, com ja haureu endevinat aquells de vosaltres que tingueu una certa edat, una revisió del món d’aquells cinc personatges (dos nens, dues nenes i un gos) imaginats per l’Enid Blyton. L’autor del llibre es diu Johannes Dahlmann, i l’únic què he trobat sobre ell és a la xarxa és aquesta foto. En Dick, l’Anna i en Juli tornen a Vila Kirrin trenta anys després de la seva darrera aventura, atrets per un seguit de misterioses cartes enviades per la seva cosina Jordi. El temps no ha estat amable amb ells: en Juli és un workaholic amb dos divorcis i una cura de desintoxicació a les esquenes; l’Anna és una desperate housewife amb tres nens, dues nenes i un seriós problema amb els gin-tonics; en Dick ara pesa cent vint kilos i té una estranya manera de mirar els nens què es banyen a la platges de Kirrin. Vila Kirrin és una petita casa de camp amb un gran gos disecat presidint-ne el saló; l’illa del mateix nom ara és un complex turístic edificat al millor estil de Brighton (o potser de Benidorm). Com tots haureu endevinat, la Jordi s’ha sotmés ja a la cirurgia pertinent i ara és tot un hooligan amb barba i bigoti…  La història continuava cent cinquanta pàgines més, però els depenents de Foyle’s ja començaven a mirar-me malament i aquí ho vaig deixar.

*   *   *

I per últim, acabo de veure que Seix Barral ha publicat El lamento del perezoso, el nou llibre de Sam Savage. Sam Savage és aquest home més aviat misteriós (no surt a la wikipedia!) què fa un parell d’anys ens va sorprendre a tots amb la història d’en Firmin, aquell ratolí tan lletraferit i entranyable. La sinopsi del llibre té molt bona pinta; veurem.

Nick Hornby: “La literatura seria refleja un mundo que murió hace cuarenta años”

Avui el diari El País ofereix una entrevista molt interessant amb el nostre estimat Nick Hornby, un dels novel·listes anglesos preferits d’aquest Espai de Llibres. Feu-li una ullada: veureu que diu un munt de coses interessants sobre temes tan diversos com el món sense llibertat ni inocència en què viuen els adol·lescents d’avui dia, el sentit de la (segons alguns) sobreabundància de referències pop als seus llibres o, fins i tot, el fixatge de Cristiano Ronaldo pel Real Madrid.

Un exemple:

Pregunta. Ha luchado porque el pop o el fútbol sean posibles mimbres para una novela.

Respuesta. No lo considero una lucha, porque todos los que me rodean piensan igual. Sí veo que los más creídos del mundo de los libros batallan contra ello. Y están perdiendo. Cuando un periodista literario me pregunta que por qué tanta música o deporte en mis libros, yo respondo: “¿Por qué salen tan poco en los otros?”. La literatura seria refleja un mundo que murió hace 40 años.

Nick Hornby acaba de publicar a casa nostra Tot per una noia, una novel·la sobre adol·lescents amb problemes editada per Empúries (hi ha edició castellana d’Anagrama: Todo por una chica). Encara no he tingut ocassió de llegir-la, però, coneixent Hornby, de ben segur que és un d’aquests llibres que alhora et fan riure i et remenen per dins.  

Adolescència (in)definida

Nick Hornby, Un gran chico. Barcelona: Anagrama. 

Si ja heu llegit abans altres llibres de Nick Hornby, el protagonista de Un gran chico us resultarà sens dubte familiar. Als seus trenta-sis anys, Will Freeman és un solter amb diners, bona aparença, un èxit relatiu amb les dones i una envejable col·lecció de cedés. També és un home sense res concret a fer a la vida: molts anys enrere, el seu pare va composar un gran hit nadalenc que continua generant centenars de milers de lliures en concepte de drets d’autor, i ell mai ha hagut de molestar-se en treballar. Les seves energies les destina a veure la tele, mantindre’s al dia de les darreres tendències musicals i, de tant en tant, implicar-se en breus relacions sentimentals que acaben quan a l’horitzó despunten els fantasmes del compromís o, pitjor encara, de la paternitat.

Un dia, en Will coneix una jove mare divorciada en una botiga de discos i, per entablir conversa amb ella, s’inventa un fill i tota una història de desavinences postmatrimonials. La improvisació acaba resultant d’allò més profitosa: la relació amb aquesta dona no només resulta ser la més satisfactòria que Will ha tingut en tota la seva vida, sinó que, quan arribar l’hora de posar-li fi, és ella qui pren la decisió. 

“Para Will, eso fue el no va más. Supo exactamente entonces que tarde o temprano encontraría a otras mujeres como aquélla, mujeres que empezarían por pensar que sólo les apetecía un buen polvo y que terminarían por decidir que una vida tranquila era algo preferible a cualquier cantidad de ruidosos orgasmos. Como eso no difería demasiado de lo que él pensaba, aunque fuera por razones muy distintas, se dio cuenta de que era mucho lo que tenía que ofrecer. Estupendos momentos sexuales, abundantes masajes para el ego, una paternidad provisional sin lágrimas de ninguna clase, una despedida libre de toda culpabilidad. ¿Qué más podía desear un hombre? Las madres solteras o separadas, brillantes, atractivas, disponibles, miles y miles como ellas, repartidas por todo Londres, eran el mejor invento del que Will hubiese tenido noticia a lo largo de su vida. Acababa de empezar su carrera de buen chico en serie.”

De la mà del seu fill i de la seva ex-dona imaginaris, en Will comença a freqüentar una associació de pares i mares divorciats en busca d’objectius potencials i coneix així la Suzie, la seva amiga Fiona i el fill d’aquesta, en Marcus, un noi de dotze anys molt peculiar que començarà a infiltrar-se dins la vida d’en Will i acabarà canviant-la per complet. I aquí és on la novel·la assoleix la seva veritable volada: el punt en que una història interessant i divertida sense més es converteix en una mena d’esbojarrat bildungsroman postmodern cent per cent Hornby. Les difícils relacions entre un noi amb tota classe de problemes (una mare amb tendències suïcides, un pare desentès, una legió d’acossadors a l’escola)  i un home que no ha arribat a créixer del tot configuren el veritable assumpte central de la novel·la, i permeten que l’autor assagi una nova variació sobre el tema marca de la casa de tota la seva obra narrativa: la maduració involuntària i plena d’accidents d’un adolescent (ja tingui quinze anys o, més sovint, trenta-cinc) que mai no ha volgut deixar de ser-ho. 

Un gran chico va publicar-se originalment l’any 1998. Tres anys abans, Hornby s’havia convertit en un inesperat autor d’èxit amb la història dels problemes sentimentals d’un home de trenta-vuit anys que viu i pensa exactament con un noi de setze. Els llistats que el protagonista de Alta fidelitat va confeccionant mentre deixa passar el temps a la seva botiga de discos són una objectivització memorable d’aquesta mentalitat peterpanesca que comparteixen molts dels personatges masculins del nostre autor. Les seves cinc cançons d’Elvis Costello favorites; les seves cinc ruptures sentimentals més dolorose;, els seus cinc episodis preferits de Cheers: una forma cent per cent adolescent de posar un ordre senzill, subjectiu i immutable dins una realitat que acostuma a no ser mai cap d’aquestes tres coses. És el mateix tipus de mentalitat que a la darrera novel·la de Hornby, En picado, portava un jove músic de rock a voler suïcidar-se perquè el seu grup de tota la vida s’acabava de separar i ara ell es veia sense cap perspectiva d’èxit, sense grup i amb un gris futur com a repartidor de pizzes per davant. Una mentalitat essencialment vulnerable, autocompassiva, indefensa davant la frustració.

La frustració (o, millor encara, la por a ella) és el motor que mou a tots aquests personatges, l’excusa que justifica l’estat de perpetu stand-by en que semblen trobar-se les seves existències. I la sortida que Hornby els ofereix és una maduració forçosa, sobtada i plena d’obstacles que es produeix sempre com a resultat del seu contacte involuntari amb altres personatges igualment problemàtics i necessitats de reacció. El grup de suïcides indecisos que a En picado acabaven proporcionant-se els uns als altres una xarxa protectora que allunyava la mort dels seus caps té el seu paral·lel, a Un gran chico, en el grup de mares superades per les circumstàncies i adolescents desorientats que envolten de sobte en Will. El resultat d’aquest contacte és en tots dos casos el mateix: la lenta i difícil acceptació d’una nova vida real que exigeix implicació, compromís i un grau d’exposició als altres que els personatges en qüestió mai no s’havien permés abans. 

El moment en que Peter Pan descobreix que crèixer, al cap i a la fi, no és una cosa tan terrible com semblava vista des de fora: aquest és el gran tema de Nick Hornby. I en aquest terreny no hi ha gaires escriptors que el superin.

Si jo tingués també l’hàbit d’ordenar la realitat en llistes de cinc elements,  com el protagonista de Alta fidelitat, us diria que Hornby segurament no és un dels cinc millors novel·listes de la narrativa anglesa actual, però sí és, de ben segur, un dels cinc als què més val la pena llegir de tant en tant. Passareu una bona estona, riureu molt i al final, com passa sempre amb tot bon humorista, us preguntareu on estava la gràcia.

La gràcia estava en vosaltres (en nosaltres) mateixos.

Propòsits de Cap d’Any

Nick Hornby, En picado. Barcelona: Anagrama.

La darrera novel·la de Nick Hornby s’inicia a la taulada d’un gratacels londinenc conegut com “la Torre dels Suïcides”. Mentre tota la ciutat celebra la nit de Cap d’Any, quatre personatges sense cap relació entre sí coincideixen en aquest espai amb un mateix (i ben evident) propòsit. Martin era el presentador d’un conegut programa matinal de televisió fins que el van descobrir mantenint una relació amb una noia menor d’edat; Maureen, una mare soltera de fermes creences religioses, ja no suporta més la seva vida exclusivament dedicada a tenir cura d’un fill discapacitat; JJ és un jove nord-americà que somniava convertir-se en estrella del rock i que ara es troba sense grup, sense núvia i amb la perspectiva d’un gris futur com a repartidor de pizzes; i Jess és una adolescent rebel i molt malparlada a la qual acaba d’abandonar la seva parella, un noi que li té una por immensa. Cadascun d’ells ha pujat a la taulada d’aquest gratacels amb la ferma intenció d’acabar amb tots els seus problemes, però la presència dels tres altres estranys fa que la seva decisió comenci a trontollar.

Nick Hornby s’ha anat convertint durant els darrers anys en un dels escriptors més llegits (i també imitats) de l’actual narrativa anglesa, gràcies a novel·les com Alta fidelitat i Cómo ser buenos. La seva virtut més evident és el sentit de l’humor: parli del que parli, sigui quin sigui el seu tema, Nick Hornby aconsegueix que cadascuna de les pàgines dels seus llibres provoquin un somriure en el lector. I En picado no n’és cap excepció. La història d’aquests quatre personatges desesperats, estranys i humaníssims, està narrada amb un sentit de l’humor omnipresent que té el seu vehicle perfecte en la pròpia estructura de la novel·la: una successió de breus capítols on s’alternen les veus de Martin, Maureen, Jess (menció especial per a aquest personatge, inoblidable) i JJ, oferint una visió polifónica i sovint dispar de la llarga sèrie d’esdeveniments en què es veuen implicats aquests quatre suïcides insegurs des del mateix moment en que decideixen baixar de la taulada del gratacels i donar-se un temps de reflexió abans de fer res d’irreparable.

Personatges propers i entranyables, escriptura brillant, ritme sempre àgil i un humor intel·ligent present gairebé a cada línia: un llibre, en definitiva, molt i molt recomenable.