Milionaris sinistres

Paul Auster, La música de l’atzar. Barcelona: Edicions 62.

Jim Nashe és un bomber de Boston amb el cap enfosquit per la crisi de maduresa. La seva vida laboral és gairebé tan poc lluïda com la seva vida familiar, que és un desastre, i el futur tampoc no se li presenta gaire millor. Un bon dia, Jim Nashe hereta una suma molt considerable de diners del seu pare, amb qui no tenia tracte, i decideix cremar-los de la forma més americana que se li acudeix: agafant un cotxe i posant-se a conduir.   

Durant uns quants mesos, Nashe  viatja d’un extrem a l’altre dels Estats Units i viu la seva pròpia versió del somni beatnik: una versió més aviat light, tot s’ha de dir, amb vàries dècades de retard i amb força menys diversió. Menja a bars de camioners, dorm a motels de carretera i es passa la resta del dia dins del cotxe, conduint sense propòsit ni destinació. Fins que un dia es creua al seu camí Jack Pozzi, un jove jugador de pòquer que li proposa el negoci del segle: una partida amb dos excèntrics milionaris que, si tot surt com ha de sortir, pot convertir-los a ells també en milionaris.

Fins aquí, La música de l’atzar ha sigut una road novel de manual: una road novel tan estupenda, tan absorbent, tan prodigiosament escrita, que, quan vols adonar-te, ja portes una hora i mitja seguida llegint i ets a les portes de la mansió dels dos milionaris. I aquí és on comença una altra cosa: aquí és on La música de l’atzar és converteix en una novel·la de terror psicològic d’aquestes que et tenen amb el cor encongit fins a la darrera pàgina.

Poca cosa més cal dir d’un llibre amb un argument com aquest. Jo vaig llegir-lo ara fa un munt d’anys, just després d’haver llegit El palau de la lluna i just abans de posar-me amb la Trilogia de Nov York. Potser per això mateix, aquest és encara avui l’ordre de les meves preferències quant als llibres de Paul Auster: primer el Palau, segon la Música, tercer Nova York, tots tres molt ben situats dins aquell espai d’honor on viuen, a la nostra memòria, els llibres que mai no ens cansariem de llegir i rellegir.

Més encara que els altres llibres «clàssics» del seu autor, La música de l’atzar és una d’aquestes novel·les que, administrades a la persona oportuna i en el moment adient, pot crear lectors per a tota vida.  

Lectures d’estiu: «El Palau de la Lluna»

Paul Auster, El Palau de la Lluna. Barcelona: La Butxaca.

Ara fa tot just quatre dècades, el mateix any que Neil Armstrong es passejava davant les càmeres per la superfície de la lluna i pronunciava una de les frases més famoses de tots els temps, un jove amb nom d’explorador llegendari vivia una aventura que hauria de canviar la seva vida per sempre. L’amor, la misèria, la por i la soledat, l’autoconeixement i la búsqueda del pare… tots els ingredients de la gran tragèdia clàssica hi són presents en aquesta novel·la enlluernadora, alhora fosca i plena de llum, que captiva des del seu primer paràgraf i sembla escrita en un perpetu estat de gràcia. 

Marco Stanley Fogg, el narrador/protagonista de la història, comença el llibre deixant-se enfonsar inexplicablement dins la misèria en un acte cent per cent bartleby i l’acaba atravessant a peu els Estats Units en una escena que mai no oblidareu. Ell és potser el personatge més aconseguit de Paul Auster, i aquesta és, en la meva opinió, la seva millor novel·la. Si en llegiu les trenta primeres pàgines i sou capaços de no continuar fins al final, és que sou d’una espècie lectora molt diferent a la meva.

Tancar els ulls i saltar

“Durante todo un año no hizo otra cosa que conducir, viajar de acá para allá por los Estados Unidos mientras esperaba a que se le acabara el dinero. No había previsto que durara tanto, pero una cosa iba llevando a la otra, y cuando Nashe comprendió lo que le estaba ocurriendo, había dejado de desear que aquello terminara. El tercer día del decimotercer mes conoció al muchacho que se hacía llamar Jackpot. Fue uno de esos encuentros casuales que parecen surgir de la nada: una ramita que el viento rompe y que de repente aterriza a tus pies. Si hubiera sucedido en cualquier otro momento, puede que Nashe no hubiese abierto la boca. Pero como ya había renunciado, como pensaba que ya no tenía nada que perder, vio en el desconocido un indulto, una última oportunidad de hacer algo por sí mismo antes de que fuera demasiado tarde. Y así, sin más, se decidió y lo hizo. Sin el menor atisbo de miedo, Nashe cerró los ojos y saltó.” 

La música del azar, de Paul Auster: amb permís de Cormac McCarthy, la millor road novel nord-americana de les dues darreres dècades. Editada per Anagrama.

 

Temps de miracles

“Yo tenía doce años la primera vez que anduve sobre el agua. El hombre vestido de negro me enseñó a hacerlo, y no voy a presumir de haber aprendido el truco de la noche a la mañana. El maestro Yehudi me encontró cuando yo tenía nueve años y era un huérfano que mendigaba monedas de cinco centavos por las calles de Saint Louis, y trabajó conmigo constantemente durante tres años antes de permitirme mostrar mi número en público. Eso fue en 1927, el año de Babe Ruth y Charles Lindbergh, precisamente el año en que la noche empezó a caer sobre el mundo para siempre. Lo representé hasta pocos días antes del crac de octubre del 29, y lo que hacía era más grande que nada de lo que esos dos caballeros hubiesen podido soñar. Hacía lo que ningún norteamericano había hecho antes que yo y nadie ha hecho desde entonces.”

[Mr. Vértigo, de Paul Auster. Barcelona: Anagrama. Traducció de Maribel De Juan.]

El principi de la vida

“Fue el verano en que el hombre pisó por primera vez la luna. Yo era muy joven entonces, pero no creía que hubiera futuro. Quería vivir peligrosamente, ir lo más lejos posible y luego ver qué me sucedía cuando llegara allí. Tal y como salieron las cosas, casi no lo consigo. Poco a poco, vi cómo mi dinero iba menguando hasta quedar reducido a cero; perdí el apartamento; acabé viviendo en las calles. De no haber sido por una chica que se llamaba Kitty Wu, probablemente me habría muerto de hambre. La había conocido por casualidad muy poco antes, pero con el tiempo llegué a considerar esa casualidad una forma de predisposición, un modo de salvarme por medio de la mente de otros. Esa fue la primera parte. A partir de entonces me ocurrieron cosas extrañas. Acepté el trabajo que me ofreció el viejo de la silla de ruedas. Descubrí quién era mi padre. Crucé a pie el desierto desde Utah a California. Eso fue hace mucho tiempo, claro, pero recuerdo bien aquello tiempos, los recuerdo como el principio de mi vida.”

 

En estat de gràcia. El Palacio de la Luna, de Paul Auster; per al meu gust, la seva millor novel·la. La trobareu a Anagrama.