Lectures d’estiu: «Jardines de Kensington»

Rodrigo Fresán, Jardines de Kensington. Barcelona: Debolsillo.

De vegades, l’atzar regeix tan sàviament els camins de la nostra vida lectora que a un li dona per pensar que Paul Auster tenia raó. Aquest llibre, per exemple. Quan jo me’l vaig comprar, no ho vaig fer pensant en el seu tema; que, segons deia el text de la contracoberta, eren les aventures de J. M. Barrie en el seu camí cap a la creació de Peter Pan. Ni tampoc ho vaig fer pensant en el seu autor, aquest argentí que escrivia des de Barcelona i que era una mena de tòtem del posmodernisme hispànic. No: si jo em vaig comprar aquest llibre, va ser pel seu títol. Pel seu títol, i res més. Coses de la meva londonofília.

I el cas és que la vaig encertar.

Jardines de Kensington explica la història de J. M. Barrie, un escriptor escocès molt baixet i amb un munt de traumes d’infància (com ara la mort del seu germà gran quan aquest tenia 13 anys, o la forma en que la seva mare va començar a ignorar-lo per complet a partir de llavors) que un dia, quan ja tenia uns quaranta anys i estava establert com a novel·lista i autor teatral d’èxit al Londres de la moribunda Reina Victòria, va anar a passejar pels jardins de Kensington i va conéixer a la família Llewelyn Davies. Aquesta trobada va canviar un munt de coses, començant per la seva vida i acabant per la història de la literatura infantil. Aquell dia van néixer el Peter Pan i la Wendy, i la Campaneta, i el capità Garfi, i tots aquells nens perduts que encara volten cada nit pels jardins quan els turistes han marxat. I aquell dia va començar també una ratxa de mala sort per a la família Llewelyn Davies que riu-te’n tu de les desgràcies dels Kennedy. 

Rodrigo Fresán ens explica tota aquesta història, i l’alterna amb una altra història secundària ambientada moltes dècades després, protagonitzada per un tal Peter Hook i relacionada amb l’anterior d’una forma que potser no queda gaire clara (o això crec recordar). Aquesta segona història és menys interessant que la de Barrie i Peter Pan, però té alguns moments «musicals» que valen molt la pena, com ara una recreació molt lliure del procés de gravació del Sargent Pepper’s dels Beatles, uns altres nens perduts il·lustres.

Aquest Jardines de Kensington és, crec jo, el llibre menys representatiu del personalíssim «estil Fresán», i per això mateix és el que més pot agradar a qualsevol tipus de lector. Si alguna vegada us heu ennuegat amb els contes de La velocidad de las cosas o amb la ficció autorreferencial de Mantra i Esperanto, no dubteu en donar-li una oportunitat a aquest llibre.

Ja ho veureu: hi ha tot un món més enllà de Neverland. 

Cinc entrevistes: Els argentins

De totes les literatures que s’estan fent ara mateix al món en llengua castellana, l’argentina és, sens dubte, una de les que gaudeix de més vitalitat. La llista d’autors que estan aconseguint d’imposar les seves obres més enllà de les fronteres del seu propi país podria ser gairebé tan llarga com nosaltres la vulguèssim fer. Pel nostre recull d’entrevistes d’aquesta setmana, jo he escollit cinc noms que em semblen representatius d’una literatura que, com totes les que valen la pena i estan vives de veritat, és multiforme i molt variada.

Aquí teniu els enllaços, amb un petit comentari sobre cadascun d’ells:

• L’escriptor i crític barceloní Jorge Carrión ens ofereix, a la seva pròpia pàgina web, una entrevista amb César Aira. Novel·lista de bibliografia tan extensa com irregular, Aira, que va néixer a la inverosímil (però real) ciutat de Coronel Pringles, s’ha donat a conéixer al nostre país gràcies a llibres com Como me hice monja, La noche de Flores, Canto castrato o, més recentment, Las aventures de Barbaverde, publicats tots ells per l’editorial Mondadori.  
• Afincat a Barcelona des de l’any 1999, Rodrigo Fresán és avui dia una de les veus més personals i reconeixibles dins la nova narrativa en llengua castellana. La mutable ciutat de Canciones Tristes, escenari de moltes de les seves ficcions, funciona a manera de símbol de tot un món referencial presidit per les mitologies pop del anys 60 i 70. Llibres com Historias de santos, Mantra i, sobretot, La velocidad de las cosas, són moments claus d’una obra que parteix (amb vocació de superar-la) de la millor tradició posmoderna en clau USA. Aquí teniu una entrevista amb Rodrigo Fresán signada pel també novel·lista Robert-Juan Cantavella i publicada originalment a la ja desapareguda revista Lateral amb motiu de la publicació del seu llibre Jardines de Kensington.  (I, si no heu llegit encara cap llibre de Fresán, aquest és precisament el que jo us recomano.)
• Un altre argentí peculiar és Rodolfo Enrique Fogwill, nascut a Buenos Aires l’any 1941 i autor, entre d’altres llibres, de les novel·la Urbana i En otro orden de cosas i del relat Muchacha punk, que podeu llegir sencer a la web del propi autor. Per la xarxa corren un munt d’entrevistes amb ell; jo us enllaço aquesta publicada al diari argentí Página 12.
• Si haguéssim de fer un canon de la narrativa argentina actual, Ricardo Piglia ocuparia sens dubte un dels llocs de més privilegi. Nascut l’any 1941 (com Fogwill) a la molt borgiana localitat d’Adrogué, les seves novel·les Plata quemada, Ciudad ausente i, sobretot, Respiración artificial, són ja títols clàssics que han servit de model reconegut per a les noves generacions de novel·listes del seu país. Aquí teniu una entrevista amb Piglia que, de pas, em serveix per recomenar-vos l’interesant bloc d’entrevistes literàries que la conté.
• I, per acabar, un altre pes pesant de la narrativa amb denominació d’origen Buenos Aires: Alan Pauls. Pauls es va donar a conéixer a Espanya guanyant el premi Herralde amb El Pasado, la seva quarta novel·la. Des de llavors, Anagrama ha recuperat alguns dels seus llibres anteriors i ens ha ofert noves joies com l’assaig El factor Borges. Aquí us deixo una entrevista amb ell publicada a la interessantísima web de Radiomontaje i, de regal, una altra entrevista que el propi Pauls li va fer, poc després dels atemptats de l’onze de setembre, al gran Paul Auster.

Categories de lectors

“Con el paso de los libros y la sostenida exploración y práctica de esa imprecisa ciencia que, a falta de otro mejor, responde al nombre de Literatura, he comprendido, no sin algo de esfuerzo y con bastante sorpresa, que en el fondo y en la superficie de todas las historias existen tan sólo dos categorías de escritores y, por lo tanto, dos categorías de lectores.
Están aquellos que al final de un cuento suspiran ¿Por qué no se me habrá ocurrido a mí? y están los que optan por sonreír ¡Qué suerte que se le ocurrió a alguien!
Eso es todo, todos somos lectores de un modo o de otro.”

“Apuntes para una teoría del lector”, de Rodrigo Fresán. Primer relat del seu llibre La velocidad de las cosas, editat per Mondadori.

Pop XXI

En els comentaris a l’entrada que vam dedicar fa uns dies a l’anomenada “Generación Nocilla“, l’autora de l’interessant blog Ariadna al laberint grotesc ens assenyalava alguns enllaços on podiem trobar més informació sobre el tema. Un d’ells era el blog Generación Nocilla, un espai creat per alguns dels escriptors que la crítica inclou dins aquesta no generacioncilla (com diu el subtítol del blog) i que, tot i no estar gaire actualitzat, sí recull alguns enllaços d’interès sobre el tema. I un altre era aquest vídeo que ara us oferim aquí: un reportatge del programa del Canal 33 Silenci? sobre el que ells anomenen “Generació Pop“, i que inclou diverses intervencions dels escriptors Javier Calvo, Rodrigo Fresán, Kiko Amat i Agustín Fernández Mallo. L’etiqueta de “Generació Pop” sembla encara més difusa que la de “Generación Nocilla”, però permet l’inclusió de Rodrigo Fresán, un narrador argentí afincat a Barcelona del què ben aviat parlarem en aquest blog. No us perdeu el vídeo: impagable Fernández Mallo, mostrant-nos com es fa un bon entrepà de Nocilla dels de tota la vida.