Entrevista a Rodrigo Fresán

Rodrigo Fresán va néixer a Buenos Aires l’any 1963. El seu primer llibre, el recull de contes Historia argentina, va aparéixer el 1991 i es va convertir en un inesperat èxit de crítica i de vendes al seu país, assolint de seguida el ferm estatus de llibre de culte que encara avui dia manté. Dos anys després va aparéixer Vidas de santos, un altre llibre de relats que inclou la peça «Pequeña guía de Canciones Tristes»; aquesta estranya ciutat, Canciones Tristes, una població itinerant, atemporal i fins i tot (en la seva darrera encarnació) extraterrestre, que tan aviat parla en anglès com orbita ben lluny de la Terra, serà una presència constant en tota l’obra posterior de Fresán. L’any 1995 va veure la llum la seva primera novel·la, Esperanto; la segona, Mantra, va aparéixer sis anys després, quan l’autor ja s’havia instal·lat a Barcelona; tots dos llibres acaben de reeditar-se, amb les revisions i els afegits que són marca de la casa, a Mondadori. Aquest procés de revisió i d’ampliació continua dels propis textos és especialment visible a La velocidad de las cosas, per a molts els gran llibre de Rodrigo Fresán o, si més no, el més representatiu d’un estil personalíssim que l’ha convertit en referent imprescindible de la darrera narrativa en llengua espanyola; es tracta d’un volum de relats unitari que va publicar-se per primer cop l’any 1998, i que no ha deixat de créixer al llarg de les seves succesives reedicions espanyoles i estrangeres. L’any 2003 va veure la llum Jardines de Kensington, una extraordinària novel·la londinenca que ja vam comentar aquí fa uns anys, i que és, potser, la porta d’accés més recomanable a la literatura de Fresán. I fa un parell d’anys va aparéixer el que és, de moment, el seu darrer llibre: la molt original novel·la El fondo del cielo.

Rodrigo Fresán ha tingut la generositat i el bon humor de respondre, per a tots els amics d’aquest bloc, a unes quantes preguntes sobre el seu procés d’escriptura i reescriptura, sobre la gestació d’alguns dels seus llibres essencials, sobre Canciones Tristes i, fins i tot, sobre el seu admiradíssim Kurt Vonnegut. Un luxe i una alegria per a aquesta nova entrega de les nostres Entrevistes a l’Espai.  

*  *  *

Espai de llibres: Un aspecto llamativo de todos tus libros es su aparente condición de «obras abiertas». Cada nueva reedición española o extranjera incluye, en mayor o menor medida, sustanciales modificaciones y añadidos a la edición anterior. ¿A qué responde este proceso de reescritura continua? ¿No llega un momento en el que sientes la necesidad de dar por cerrada una obra?

Rodrigo Fresán: En realidad no… Lo que ocurre es que, de un modo u otro, todos mis libros están conectados. Por motivos, personajes o lugares. Me gusta pensar en ellos como diferentes partes de una casa en construcción o reformas a la que siempre se le puede añadir una nueva parte o puerta. Como aquella mansión expansiva a la que la viuda del inventor del rifle Winchester  se la pasaba añadiendo ambientes como forma de pedir disculpas a todos aquellos que habían muerto, directa o indirectamente, por culpa de su marido. Escribir libros, claro,  es algo un poco más inofensivo.

Espai de llibres: Mondadori acaba de reeditar tus dos primeras novelas, Esperanto y Mantra. En el epílogo de la primera, hablando precisamente de las pocas revisiones hechas sobre el texto, señalas su condición de “elemento extraño” dentro de tu obra, comenzando por el proceso mismo de su escritura. ¿Puedes hablarnos un poco de ese proceso de creación de Esperanto?

Rodrigo Fresán: No. Porque no existió ni siquiera un proceso. La escribí durante una semana,  sin pausa, como si me la dictasen.  Desde cero. No estaba en mis planes ni tenía pensado escribir un libro así. De hecho, por entonces yo estaba más que dispuesto a quedarme en cuentista raro y no ser nunca un novelista normal. Digo “normal” porque, curiosamente, Esperanto es mi libro más redondo y trabajado desde un punto de vista formal, de estructura. Pero, insisto, es una medalla que no me puedo colgar porque siento que apenas estuve allí. Es como un hipotético hijo que tuve con alguien con quien tuve relaciones nada más que una noche y a quien nunca más y, de pronto, años después, llama a tu puerta un adolescente y te dice que tiene que contarte algo. Está claro que es un libro al que quiero. Pero al que no le cambié los pañales y al que no vi crecer. Ahí está.

Espai de llibres: Mantra, tu otra obra recién reeditada, es una novela profundamente enraizada en México D. F., hasta el punto de que esa ciudad es, tal vez, la gran protagonista del libro. ¿Te resultó especiamente complicado situar una novela extensa como Mantra en una ciudad que no es ninguna de “las tuyas”?

Rodrigo Fresán: Mantra sale del encargo para una colección de libros de ciudades. Y se me impuso el D. F. Probablemente yo habría elegido otra ciudad. Londres, New York, París… Pero también es cierto que asumir el encargo como tal fue, curiosamente, liberador: me permití hacer en y con esa ciudad todo lo que jamás me habría permitido hacer en ninguna de “mis” ciudades.  En resumen: me divertí mucho.

Espai de llibres: La velocidad de las cosas es, quizá, el libro que más modificaciones y añadidos ha conocido a lo largo de sus sucesivas ediciones. Esto parece confirmar su carácter central en el conjunto de su obra. ¿Consideras correcta la afirmación de que La velocidad de las cosas es, por temas y estilo, el libro que mejor resume o representa el total de tu obra narrativa?

Rodrigo Fresán: No sabría decirlo… Lo que sí puedo afirmar en lo que hace a La velocidad de las cosas es que en él he desarrollado todo lo que sé y me interesa del género cuento como unidad novelesca comprimida. O algo así. Y La velocidad de las cosas, me temo, sigue creciendo: la edición francesa incluye ya otro relato que no figura en la edición de DeBolsillo. Pero ese relato, en España, aparecerá hacia septiembre en una antología colectiva de relatos con tema familiar que editará Libros del Silencio. La antología se titulará Mi madre es un pez, creo. El libro que estoy escribiendo ahora, La parte inventada, recupera un poco ciertos mecanismos de La velocidad de las cosas: eso de ensayar sucesivas variaciones sobre un aria o motivo.

Espai de llibres: En Jardines de Kensington ensayaste la recreación histórica y biográfica a partir de la figura de J. M. Barrie, combinando su Londres victoriano con otro Londres, el Swinging London de los años 60, muy querido por ti. ¿Cómo nació la idea de unir estos dos periodos, en apariencia tan distintos? 

Rodrigo Fresán: Fue una iluminación súbita y es lo que más me enorgullece del libro: la tesis de que la era victoriana-edwardiana y los  Swinging Sixties fueron épocas generadoras de jóvenes que espareban morir antes de llegar a viejos o, de ser posible,  no envejecer.

Espai de llibres: ¿Puedes hablarnos un poco de Canciones Tristes, esa ciudad «itinerante» que aparece una y otra vez a lo largo de tus libros?

Rodrigo Fresán: Hay quien piensa que se trata de una suerte de parodia/homenaje a Macondo y al realismo mágico. Pero en realidad obedece a otra necesidad mucho más práctica: si te creas un territorio propio, puedes hacer que cualquier cosa suceda allí. Cosas que no serían verosímiles, por ejemplo, en Barcelona. Y una vez bautizado el sitio, yo potencié aún más la maniobra haciendo que Canciones Tristes se mueva por el tiempo y el espacio según mis necesidades. En El fondo del cielo, Canciones Tristes llega al extremo absoluto de ser otro planeta. 

Espai de llibres: Paralelamente a la creación de tus novelas y tus libros de relatos, has desarrollado una importante labor como traductor y editor, e incluso de introductor, a través de tus artículos y ensayos, de toda una serie de escritores a menudo poco o mal leídos en España. Uno de esos autores es Kurt Vonnegut. ¿Puedes hablarnos un poco de este autor, y de su posible influencia sobre tu obra?    

Rodrigo Fresán: Me cuesta mucho hablar un poco de Vonnegut. Podría estar horas cantándole loas o quedar mudo de admiración, según el humor y el ánimo que tenga ese día. Hoy me he levantado sintético, así que sólo diré: Matadero Cinco. Los que no lo leyeron, no pierdan más el tiempo. Lo que sí lo leyeron, siempre pueden volver a él y encontrar algo nuevo.

Espai de llibres: Para acabar, ¿podrías recomendarnos un par de libros que te hayan interesado últimamente?

Rodrigo Fresán: Recomendaría Los infinitos de John Banville (seguramente el mejor escritor en inglés en actividad) y La viuda embarazada de Martin Amis (otro grande). En español, recomiendo Zama de Antonio Di Benedetto, que acaba de ser reeditado.

 

[A la imatge, un dels camins que travessen Kensington Gardens, escenari de la primera trobada entre J. M Barrie i els germanets Llewelyn Davies, territori de les aventures de Peter Pan i els seus Nens Perduts i, també, espai essencial de la novel·la de Rodrigo Fresán Jardines de Kensington.]

 

Lectures d’estiu: «Jardines de Kensington»

Rodrigo Fresán, Jardines de Kensington. Barcelona: Debolsillo.

De vegades, l’atzar regeix tan sàviament els camins de la nostra vida lectora que a un li dona per pensar que Paul Auster tenia raó. Aquest llibre, per exemple. Quan jo me’l vaig comprar, no ho vaig fer pensant en el seu tema; que, segons deia el text de la contracoberta, eren les aventures de J. M. Barrie en el seu camí cap a la creació de Peter Pan. Ni tampoc ho vaig fer pensant en el seu autor, aquest argentí que escrivia des de Barcelona i que era una mena de tòtem del posmodernisme hispànic. No: si jo em vaig comprar aquest llibre, va ser pel seu títol. Pel seu títol, i res més. Coses de la meva londonofília.

I el cas és que la vaig encertar.

Jardines de Kensington explica la història de J. M. Barrie, un escriptor escocès molt baixet i amb un munt de traumes d’infància (com ara la mort del seu germà gran quan aquest tenia 13 anys, o la forma en que la seva mare va començar a ignorar-lo per complet a partir de llavors) que un dia, quan ja tenia uns quaranta anys i estava establert com a novel·lista i autor teatral d’èxit al Londres de la moribunda Reina Victòria, va anar a passejar pels jardins de Kensington i va conéixer a la família Llewelyn Davies. Aquesta trobada va canviar un munt de coses, començant per la seva vida i acabant per la història de la literatura infantil. Aquell dia van néixer el Peter Pan i la Wendy, i la Campaneta, i el capità Garfi, i tots aquells nens perduts que encara volten cada nit pels jardins quan els turistes han marxat. I aquell dia va començar també una ratxa de mala sort per a la família Llewelyn Davies que riu-te’n tu de les desgràcies dels Kennedy. 

Rodrigo Fresán ens explica tota aquesta història, i l’alterna amb una altra història secundària ambientada moltes dècades després, protagonitzada per un tal Peter Hook i relacionada amb l’anterior d’una forma que potser no queda gaire clara (o això crec recordar). Aquesta segona història és menys interessant que la de Barrie i Peter Pan, però té alguns moments «musicals» que valen molt la pena, com ara una recreació molt lliure del procés de gravació del Sargent Pepper’s dels Beatles, uns altres nens perduts il·lustres.

Aquest Jardines de Kensington és, crec jo, el llibre menys representatiu del personalíssim «estil Fresán», i per això mateix és el que més pot agradar a qualsevol tipus de lector. Si alguna vegada us heu ennuegat amb els contes de La velocidad de las cosas o amb la ficció autorreferencial de Mantra i Esperanto, no dubteu en donar-li una oportunitat a aquest llibre.

Ja ho veureu: hi ha tot un món més enllà de Neverland. 

Cinc entrevistes: Els argentins

De totes les literatures que s’estan fent ara mateix al món en llengua castellana, l’argentina és, sens dubte, una de les que gaudeix de més vitalitat. La llista d’autors que estan aconseguint d’imposar les seves obres més enllà de les fronteres del seu propi país podria ser gairebé tan llarga com nosaltres la vulguèssim fer. Pel nostre recull d’entrevistes d’aquesta setmana, jo he escollit cinc noms que em semblen representatius d’una literatura que, com totes les que valen la pena i estan vives de veritat, és multiforme i molt variada.

Aquí teniu els enllaços, amb un petit comentari sobre cadascun d’ells:

• L’escriptor i crític barceloní Jorge Carrión ens ofereix, a la seva pròpia pàgina web, una entrevista amb César Aira. Novel·lista de bibliografia tan extensa com irregular, Aira, que va néixer a la inverosímil (però real) ciutat de Coronel Pringles, s’ha donat a conéixer al nostre país gràcies a llibres com Como me hice monja, La noche de Flores, Canto castrato o, més recentment, Las aventures de Barbaverde, publicats tots ells per l’editorial Mondadori.  
• Afincat a Barcelona des de l’any 1999, Rodrigo Fresán és avui dia una de les veus més personals i reconeixibles dins la nova narrativa en llengua castellana. La mutable ciutat de Canciones Tristes, escenari de moltes de les seves ficcions, funciona a manera de símbol de tot un món referencial presidit per les mitologies pop del anys 60 i 70. Llibres com Historias de santos, Mantra i, sobretot, La velocidad de las cosas, són moments claus d’una obra que parteix (amb vocació de superar-la) de la millor tradició posmoderna en clau USA. Aquí teniu una entrevista amb Rodrigo Fresán signada pel també novel·lista Robert-Juan Cantavella i publicada originalment a la ja desapareguda revista Lateral amb motiu de la publicació del seu llibre Jardines de Kensington.  (I, si no heu llegit encara cap llibre de Fresán, aquest és precisament el que jo us recomano.)
• Un altre argentí peculiar és Rodolfo Enrique Fogwill, nascut a Buenos Aires l’any 1941 i autor, entre d’altres llibres, de les novel·la Urbana i En otro orden de cosas i del relat Muchacha punk, que podeu llegir sencer a la web del propi autor. Per la xarxa corren un munt d’entrevistes amb ell; jo us enllaço aquesta publicada al diari argentí Página 12.
• Si haguéssim de fer un canon de la narrativa argentina actual, Ricardo Piglia ocuparia sens dubte un dels llocs de més privilegi. Nascut l’any 1941 (com Fogwill) a la molt borgiana localitat d’Adrogué, les seves novel·les Plata quemada, Ciudad ausente i, sobretot, Respiración artificial, són ja títols clàssics que han servit de model reconegut per a les noves generacions de novel·listes del seu país. Aquí teniu una entrevista amb Piglia que, de pas, em serveix per recomenar-vos l’interesant bloc d’entrevistes literàries que la conté.
• I, per acabar, un altre pes pesant de la narrativa amb denominació d’origen Buenos Aires: Alan Pauls. Pauls es va donar a conéixer a Espanya guanyant el premi Herralde amb El Pasado, la seva quarta novel·la. Des de llavors, Anagrama ha recuperat alguns dels seus llibres anteriors i ens ha ofert noves joies com l’assaig El factor Borges. Aquí us deixo una entrevista amb ell publicada a la interessantísima web de Radiomontaje i, de regal, una altra entrevista que el propi Pauls li va fer, poc després dels atemptats de l’onze de setembre, al gran Paul Auster.

Categories de lectors

“Con el paso de los libros y la sostenida exploración y práctica de esa imprecisa ciencia que, a falta de otro mejor, responde al nombre de Literatura, he comprendido, no sin algo de esfuerzo y con bastante sorpresa, que en el fondo y en la superficie de todas las historias existen tan sólo dos categorías de escritores y, por lo tanto, dos categorías de lectores.
Están aquellos que al final de un cuento suspiran ¿Por qué no se me habrá ocurrido a mí? y están los que optan por sonreír ¡Qué suerte que se le ocurrió a alguien!
Eso es todo, todos somos lectores de un modo o de otro.”

“Apuntes para una teoría del lector”, de Rodrigo Fresán. Primer relat del seu llibre La velocidad de las cosas, editat per Mondadori.

Pop XXI

En els comentaris a l’entrada que vam dedicar fa uns dies a l’anomenada “Generación Nocilla“, l’autora de l’interessant blog Ariadna al laberint grotesc ens assenyalava alguns enllaços on podiem trobar més informació sobre el tema. Un d’ells era el blog Generación Nocilla, un espai creat per alguns dels escriptors que la crítica inclou dins aquesta no generacioncilla (com diu el subtítol del blog) i que, tot i no estar gaire actualitzat, sí recull alguns enllaços d’interès sobre el tema. I un altre era aquest vídeo que ara us oferim aquí: un reportatge del programa del Canal 33 Silenci? sobre el que ells anomenen “Generació Pop“, i que inclou diverses intervencions dels escriptors Javier Calvo, Rodrigo Fresán, Kiko Amat i Agustín Fernández Mallo. L’etiqueta de “Generació Pop” sembla encara més difusa que la de “Generación Nocilla”, però permet l’inclusió de Rodrigo Fresán, un narrador argentí afincat a Barcelona del què ben aviat parlarem en aquest blog. No us perdeu el vídeo: impagable Fernández Mallo, mostrant-nos com es fa un bon entrepà de Nocilla dels de tota la vida.