Els misteris del punt d’intercanvi

L’objectiu d’aquesta darrera entrada de la setmana, que té un títol com de novel·la d’en Thomas Brenzina, és mirar de descobrir si els misteris que envolten el nostre punt d’intercanvi són una particularitat de la Biblioteca Ca n’Altimira o si responen, potser, a un fenomen de caire molt més general. Vull pensar que és això últim, i que a d’altres biblioteques catalanes hi suceeixen uns fenomens més o menys semblants; a veure si entre tots plegats aconseguim d’esbrinar-ho.

*  *  *

Tot va començar fa cosa d’uns tres anys, quan a Cerdanyola vam inaugurar el punt d’intercanvi. Al principi, aquest punt era una gran cistella d’aspecte més aviat cassolà que teniem posada al vestíbul d’entrada de la sala de novel·la i audiovisuals. La gent hi deixava els seus llibres vells, aquells que ja no volien i que a la Biblioteca tampoc no podiem aprofitar, i s’emportaven els llibres que altres lectors hi havien deixat.

Aquesta era, si més no, la sana teoria.

Ara mateix, el punt d’intercanvi són dues capses de plàstic transparent, amb rodes, on un pot trobar-se des de números del Pronto de l’any 97, quan la boda de la Cristina amb l’Iñaki, fins a col·leccions senceres de cassettes del Manolo Escobar, passant per guies tributàries dels temps d’abans de l’IVA o per cintes de vídeo descapsades amb enganxines on posa, escrit amb boli, «Nissaga de poder».  

També hi ha llibres, però, al punt d’intercanvi de llibres. I aquí és on comencen els misteris.

Jo, com podeu comprendre, no puc passar per davant del punt d’intercanvi sense fer una ullada als llibres que puguin haver-hi anat a parar. I, si no sempre, quasi sempre em trobo amb alguna sorpresa… ja sigui una sorpresa divertida, una de curiosa o, d’ençà l’estiu, una de directament aterridora.  

Els llibres en alemany, per exemple. Al nostre punt d’intercanvi SEMPRE n’hi ha, al menys, un llibre en alemany. I mai no és el mateix. Això vol dir que no només tenim algun lector o lectora alemany (o suís, o austríaca, o vallesana amb coneixements d’alemany) que va deixant els seus llibres ja llegits a les capses amb rodes: vol dir que tenim també al menys un altre usuari o usuaria alemany o suíssa o etcètera que ve i se’ls emporta. Som o no som una biblioteca amb classe?   

I si mai no ens falta un llibre en alemany a la capsa, tampoc no ens falta gairebé mai un Poldark. És el clàssic entre els clàssics del nostre punt d’intercanvi. Us heu preguntat alguna vegada quants Poldarks hi deu haver escampats per les llars d’aquest petit país nostre? Jo sí: a jutjar pel nostre punt d’intercanvi, diria que són uns sis millions i mig. (De Yo, Claudios, en canvi, n’hi ha d’haver uns quants menys. No crec que passin de sis millions.) I el cas és que sempre apareix algú que agafa el Poldark o el Yo, Claudio, fa una ullada a l’escut de la Caixa d’Estalvis i Pensions de la contraportada i se’ls acaba enduent.

Una altra presència massa freqüent són els llibres d’estranyologia dels anys setanta. Aquells llibres amb les tapes plenes de coloraines que ens anunciaven l’arribada immediata dels extraterrestres, ens ajudaven a desenvolupar els nostres poders telepàtics i/o telequinèsics, ens descobrien la localització exacta de l’Atlàntida i ens espantaven amb l’anunci de la fi del món no més enllà de l’any 1999. Molts els publicava Plaza & Janés en dues col·leccions que es deien “Otros mundos” i “Realismo fantástico”: llibres de venedors de misteris entranyables com Erich Von Daniken, Peter Kolosimo, Jacques Bergier o (ai) J. J. Benítez.

*  *  *

L’origen d’aquesta entrada que ara teniu potser la paciència d’estar llegint es troba justament en una experiència meva amb dos llibres de J. J. Benítez. Un dels llibres se l’estava emportant en préstec una usuaria nostra, i era una de les moltes parts de la saga Caballo de Troya; ara no recordo quina. (La 44? Potser la 73? Aquella que ens desvela les relacions entre el cosí nebot de Jesús i la cunyada del nét de Maria Magdalena?) Doncs bé: tot va ser veure aquest Caballo de Troya i vindre’m al cap un altre llibre del senyor Benítez, Existió otra humanidad, que voltava per casa dels meus pares i que jo havia mig llegit quan era un nen indefens i sense criteri. Aquell llibre anava sobre les famoses pedres d’Ica, un dels fraus més divertits de la rarologia moderna; podeu llegir-ne alguna cosa coherent aquí si us interessa. El que va passar tot seguit, ja us ho podeu imaginar: quan vaig tornar a passar per davant del punt d’intercanvi, tot just tres minuts després i encara amb el record del llibre de les pedres al cap, allà el tenia esperant-me: Existió otra humanidad, de J. J. Benítez, tot tacat i pleníssim de pols però en la mateixa edició de butxaca de Plaza & Janés (no la de la foto) que jo havia mig llegit quan era nen.

D’això, l’Íker Jiménez en diu serendípia.

Uns dies després, em va passar el mateix amb un llibre del meu estimat Stephen King, un bon home de Maine que, a la seva manera, fa gairebé tanta por com els senyors Benítez, Jiménez i companyia. Aquella tarda, jo li havia recomanat El misterio de Salem’s Lot a una usuària addicta a les novel·les de terror, i m’havia posat a pensar en l’edició vermella de butxaca d’aquell llibre que m’havia empassat en dues tardes d’agost d’ara fa un munt d’anys. I un parell d’hores més tard, aquell llibre vermell de la meva adol·lescència (el de la foto, aquest sí) havia aparegut al damunt de tot de la capsa d’intercanvi.

I avui ha tornat a passar una cosa semblant, però més enrevesada. Resulta que estic llegint La versión de Barney, una novel·la molt interessant d’un escriptor canadenc que es diu Mordecai Richler. El narrador de la història, el tal Barney, és un home ja gran i amb moltes pèrdues de memòria que prova d’explicar-nos la seva vida, justificant l’injustificable. Al llarg de tot el llibre, mentre parla i parla sense parar, Barney prova d’enrecordar-se del nom de l’autor o autora d’un llibre molt famós als anys 50 i 60, però ara (penso) bastant oblidat: El hombre del traje gris. No deixa d’aventurar noms d’escriptors, des de Mary McCarthy fins a Robert Bloch. Jo, com en Barney, no tenia ni idea de qui havia escrit El hombre del traje gris, i avui, segons venia llegint el llibre al tren, havia decidit de buscar la informació en arribar a la biblioteca. No cal que us digui quin llibre m’he trobat llavors a sobre de tot de la pila de llibres del punt d’intercanvi… Per a la vostra informació: El hombre del traje gris el va escriure un tal Sloan Wilson.

*  *  *  

Ho veieu? Compreneu ara la meva inquietut? D’un temps ençà, el nostre punt d’intercanvi ha començat a llegir-me el pensament!

Companys bibliotecaris: a vosaltres us està passant alguna cosa semblant amb els vostres punts d’intercanvi? Amics lectors: alguna vegada una capsa de plàstic plena de llibres us ha llegit el pensament?

Què en pensaria l’Íker Jiménez, de tot plegat? 

Lectures d’estiu: «El misterio de Salem’s Lot»

Stephen King, El misterio de Salem’s Lot. Barcelona: Debolsillo.

Quan el responsable d’aquest Espai de llibres era un adolescent amb la cara plena de grans i el cabell abundant, tenia dues aspiracions a la vida: convertir-se en un jugador de bàsquet professional, preferiblement a les files del Club Joventut de Badalona, i marxar a viure a Castle Rock, Maine, i guanyar-se la vida escrivint novel·les de terror. Vistes ara, ja ho sé, aquestes dues aspiracions semblen un pèl massa agosarades i no gaire compatibles entre si; però què hi farem… El cas és que el primer somni, el del bàsquet, es va frustrar ben aviat, quan vaig comprendre que mai no creixeria els vint centímetres que em feien falta per convertir-me en un pivot de garanties per a la Penya. I el segon es va frustar més aviat encara, quan vaig descobrir que Castle Rock, Maine, és un poble que mai no ha existit.

La culpa d’aquesta segona frustració, si més no, la tenia el meu oncle Steve.

Va, confesseu: quants llibres de Stephen King heu llegit a la vostra vida? I no em digueu que cap, perquè no us creuré. Tothom, en un moment o altre de la seva vida, ha llegit Stephen King: és un fet comprobat. Entre els catorze i els setze anys, per exemple, jo el vaig llegir amb tant d’entusiasme que vaig acabar devorant tots els llibres seus publicats fins aleshores; i estem parlant de Stephen King, un home que escriu i publica el seus llibres amb la mateixa facilitat que la resta dels mortals escrivim i publiquem les nostres entrades de bloc. Però el cas és que no me’n penedeixo d’aquesta sobredosi. I no només perquè d’alguna forma s’ha d’iniciar un en la literatura, sinó perquè, de fet, Stephen King és un senyor que escriu novel·les com a xurros i que les ven com a rosquilles, sí, però també és un escriptor molt millor del que sovint estem disposats a reconéixer-li.

Cal dir-ho ben fort i quantes vegades faci falta: Stephen King no és un escriptor de best-sellers a l’ús. O, al menys, no ho era durant els primers anys de la seva carrera, quan en menys d’una dècada va escriure tot un seguit d’històries fosquíssimes i memorables (Carrie, El resplandor, Misery, La zona muerta) que proposen un retrat angoixat i molt pessimista dels Estats Units de finals dels anys 70 i principis del 80; un retrat de la cara fosca del somni americà que, a la seva manera, no té res a envejar als proposats per altres contemporanis seus considerats com a escriptors «més seriosos».

Stephen King no és un estilista: la prosa dels seus llibres és estrictament funcional, igual que les seves estructures. Tampoc és un pensador gaire original, ni un bon constructor de personatges. Però, en canvi, sí té una raríssima virtut: és capaç d’imaginar, transmetre i fer viure imatges amb una càrrega simbòlica molt forta. Imatges com la de l’adol·lescent desplaçada i abusada per tots que es cobra la seva venjança en una orgia final de sang i destrucció, a Carrie; o com la de l’escriptor alcoholic i fracassat a qui la pèrdua del do de l’escriptura converteix en parricida, a El resplandor; o com la de la dona aïllada per la seva pròpia bogeria que, a Misery, acull a casa seva al seu escriptor favorit i estableix amb ell l’única relació de la qual ja és capaç: una relació de poder físic, control mental i arbitrarietat suprema.

Que l’estil d’aquests llibres no superi l’examen d’un lector acostumat a millors plats no ha de fer que ens neguem a veure la seva força i (sí) el seu valor literari. Des de 1973 i fins a meitat del anys 80, Stephen King va crear tota una mitologia de les petites ciutats del nord-est dels Estats Units, aquesta Nova Anglaterra d’on també són originaris altres genis del terror com Edgar Allan Poe o el sinistre H. P. Lovecraft. Salem’s Lot, Derry o la pròpia Castle Rock, la ciutat en la qual jo mai no viuré dedicat a escriure novel·les de terror, són perfectes microcosmos del nostre món actual: un món que, com les novel·les de Stephen King, fa molta por.

La recomanació d’avui pròpiament dita, El misterio de Salem’s Lot, és un bon exemple de tot això: la història d’un poble assolat per una plaga de vampirs on un escriptor amb massa passat i un nen sense gaire futur proven de sobreviure conservant intacta la seva humanitat. Massa fantàstic, oi? Doncs ara obriu qualsevol diari i comenceu a buscar paral·lelismes. Ja veureu com no us caldrà esforçar-vos gaire…  

La Policia de Biblioteques

El fascinant i aterridor món de les biblioteques públiques, segons Stephen King:

“La mañana en que se inició esta historia, yo estaba sentado a la mesa desayunando con mi hijo Owen. (…) Owen se apartó de la sección de deportes lo suficiente como para preguntarme si ese día iría al centro. Necesitaba un libro para un trabajo escolar y quería que yo lo recogiera. No recuerdo cuál era (…), pero era uno de esos libros que nunca se consiguen en las librerías, bien porque acaban de agotarse, bien porque están a punto de reeditarse, o una cosa por el estilo. (…) Le sugerí a Owen que lo buscara en la Biblioteca local, que es muy buena. Estaba seguro de que lo tendrían. Murmuró algo. Sólo capté dos palabras, pero dados mis intereses fueron más que suficientes para despertar mi curiosidad. Las palabras eran “policía de la biblioteca“.

(…) Al final me dijo que no le gustaba ir a la Biblioteca a causa de la Policía de Bibliotecas. Se apresuró a añadir que sabía que no existía tal cosa, pero que era una de esas historias que se metían en el inconsciente y se quedaban allí, latentes. La había oído de labios de su tía Stephanie cuando tenía siete u ocho años y era mucho más crédulo, y le inquietaba desde entonces.

Naturalmente, yo estaba encantado, porque cuando era niño también había tenido miedo a la Policía de Bibliotecas, ese cuerpo de agentes sin cara que irían a tu casa si no devolvías los libros cuyo plazo había vencido. Eso ya era bastante malo por sí solo, pero ¿qué sucedería si no encontrabas los libros en cuestión cuando aparecían aquellos extraños representantes de la ley? ¿Qué te harían? ¿Qué se llevarían para compensar los libros perdidos?

(…) Al comenzar sabía que cuando era niño me gustaba la Biblioteca. ¿Por qué no? Era el único lugar donde un chico relativamente pobre podía conseguir todos los libros que deseaba. Sin embargo, al continuar escribiendo descubrí una verdad más profunda: también me daba miedo. Temía perderme entre las estanterías oscuras, temía ser olvidado en un rincón oscuro de la sala de lectura y quedarme encerrado toda la noche, temía a la vieja bibliotecaria de pelo azulado, gafas en forma de ojos de gato y boca casi sin labios que te pellizcaba el dorso de la mano con sus dedos pálidos y siseaba “chiist” si olvidabas dónde estabas y empezabas a hablar demasiado alto. Y, efectivamente, temía a la Policía de Bibliotecas.”

[Del Pròleg de Stephen King a la seva novel·la breu El policía de la Biblioteca. A Las cuatro después de medianoche. Barcelona: Orbis.]