Llibres que vénen (i venen) i alguns que ja són aquí

Avui, amb una setmaneta de retràs respecte a la resta del món civilitzat, la tardor ha arribat definitivament a l’Espai de llibres. I en aquests casos, el millor que un pot  fer és deixar de pensar en les vacances (que ja no tornaran) i començar a il·lusionar-se amb totes les sorpreses i les novetats què promet d’oferir-nos a partir d’avui mateix la literatura, aquesta gran consoladora. Així doncs, aquí teniu alguns dels llibres i els autors que prometen endolçar-nos, o si més no alleugerir-nos, aquesta reentré obligada a les nostres obligacions.

El nou llibre de Nick Cave, La mort de Bunny Munro, té tota la pinta de ser una experiència a l’alçada del millor dels seus discos. L’han publicat ja en català (Empúries) i en castellà (Global Rythm Press), i jo ja estic impacient per llegir-lo. Us copio un trocet de l’argument: “Quan la dona de Bunny Munro, un venedor ambulant de cosmètics, se suicida un vespre a casa seva, amb el seu fill de nou anys per testimoni, la vida de Bunny Munro es capgira. Deprimit per la mort de la seva dona i amb un fill de nou anys a càrrec seu, Bunny es llança a un viatge sense retorn ple d’alcohol, dones i transgressions variades.” Molt Nick Cave, molt Murder Ballads. A Londres (ai) la novel·la estava al llistat de més venuts de totes les llibreries, i les crítiques eren impecables.

*   *   *

(Un altre llibre omnipresent a Londres, per cert, era la nova novel·la de Dan Brown, The Lost Symbol; i això què quan jo vaig estar-hi, encara faltaven uns dies perquè es posés a la venda. Les sucursals de Waterstone’s tenien prestatgeries senceres dedicades al senyor Brown, i fins i tot els autobusos portaven la publicitat del llibre. Ja ens podem preparar per quan arribin les traduccions.) 

*   *   *

Dues novetats encara no traduïdes tampoc, però que prometen (aquestes sí) moltíssim: la darrera novel·la de Nick Hornby, què es diu Juliet, naked i ho té tot per agradar als fans de l’anglès (un home de mitjana edat amb esperit adol·lescent, un músic que fa anys què no publica cap disc i una dona divorciada amb ganes de encetar una nova vida), i un nou llibre de Sa Majestat Thomas Pynchon, què es titula Inherent Vice i és, atenció… una novel·la policíaca! Si us interessa, aquí podeu llegir un article del New Yorker sobre el llibre, què tant de bo es tradueixi al català o al castellà amb més celeritat que el seu anterior llibre, Against the Day, què encara l’estem esperant.

*   *   *

Quant a autors de casa nostra, tinc ganes d’esmenar d’una vegada un forat imperdonable a les meves lectures i llegir a Miquel de Palol. Si no estic mal informat, s’ha publicat no fa gaire (o potser és a punt de publicar-se) L’illa dels morts, la seva darrera novel·la, amb la qual va ganar el Premi Mallorca de Novel·la 2008. Porto encuriosit amb aquest autor des dels temps en què va publicar El Troaicord, una obra en cinc volums d’una ambició molt pynchoniana. Llavors em van agradar molt les entrevistes que li vaig llegir a la premsa; però el llibre en si, ho confeso, em va fer una mica de por. Algú de vosaltres l’ha llegit? El company Fausto té aquesta entrada prou engrescadora al seu bloc Món de llibres.

*   *   *

I si Nick Cave es passa a la literatura, el mateix fa un altre músic ben interessant: Antonio Luque, àlias Sr. Chinarro, publica ara un llibre de relats a Alpha Decay. El llibre es diu Socorrismo, i coneixent les dots poètiques i humorístiques d’aquest malagueny, jo crec que pot estar realment bé. (Heu sentit algun disc de Sr. Chinarro? Jo us recomano El mundo según. Molt bo.) Aquí, una entrevista sobre el llibre a El País.

*   *   *

Torno a Londres per parlar-vos del llibre friqui de l’any, que ja us dic que mai no veurem traduït a casa nostra. Es titula Kirrin Cottage Revisited, i és, com ja haureu endevinat aquells de vosaltres que tingueu una certa edat, una revisió del món d’aquells cinc personatges (dos nens, dues nenes i un gos) imaginats per l’Enid Blyton. L’autor del llibre es diu Johannes Dahlmann, i l’únic què he trobat sobre ell és a la xarxa és aquesta foto. En Dick, l’Anna i en Juli tornen a Vila Kirrin trenta anys després de la seva darrera aventura, atrets per un seguit de misterioses cartes enviades per la seva cosina Jordi. El temps no ha estat amable amb ells: en Juli és un workaholic amb dos divorcis i una cura de desintoxicació a les esquenes; l’Anna és una desperate housewife amb tres nens, dues nenes i un seriós problema amb els gin-tonics; en Dick ara pesa cent vint kilos i té una estranya manera de mirar els nens què es banyen a la platges de Kirrin. Vila Kirrin és una petita casa de camp amb un gran gos disecat presidint-ne el saló; l’illa del mateix nom ara és un complex turístic edificat al millor estil de Brighton (o potser de Benidorm). Com tots haureu endevinat, la Jordi s’ha sotmés ja a la cirurgia pertinent i ara és tot un hooligan amb barba i bigoti…  La història continuava cent cinquanta pàgines més, però els depenents de Foyle’s ja començaven a mirar-me malament i aquí ho vaig deixar.

*   *   *

I per últim, acabo de veure que Seix Barral ha publicat El lamento del perezoso, el nou llibre de Sam Savage. Sam Savage és aquest home més aviat misteriós (no surt a la wikipedia!) què fa un parell d’anys ens va sorprendre a tots amb la història d’en Firmin, aquell ratolí tan lletraferit i entranyable. La sinopsi del llibre té molt bona pinta; veurem.

Desaparicions

Llegim aquest matí a El Periódico que demà, 1 de gener de 2009, J. D. Salinger complirà 90 anys. Salinger és aquest personatge esquerp, misteriós i gairebé mitològic que a mitjans dels anys 50, després d’haver escrit la novel·la de capcelera de tota una generació d’adolescents i, també, alguns dels millors contes del seu temps, va decidir de recluir-se en una cabanya de New Hampshire, fugir de les càmeres i de les editorials i dedicar-se a la pràctica activa del budisme. Ha passat mig segle des de la seva desaparició, i més de quaranta anys de la publicació del seu darrer conte; però Salinger, tot i la seva invisibilitat (o, potser, gràcies a ella), continua sent una de les figures centrals de la narrativa nord-americana contemporània.

El model d’escriptor invisible no resulta del tot inhabitual dins d’aquesta tradició literària. Des del vell Thoreau, refugiant-se a les muntanyes per escriure el seu Walden, fins l’actual Thomas Pynchon, escriptor tan literalment invisible que no se’n coneix cap imatge posterior als seus temps d’institut, la imatge de l’ermità que defuig l’atenció del seu públic per dedicar-se en cos i ànima a la creació d’una obra veritablement pròpia ha esdevingut una mena de tradició. Una tradició soterrada, gairebé secreta, que seria la vertent oposada d’aquesta altra opció, molt més habitual, de l’escriptor com a figura pública que pren part dels debats i les polèmiques del seu temps. Thomas Pynchon vs. Norman Mailer; Don Delillo vs. Truman Capote; Cormac McCarthy vs. Gore Vidal. Dels segons ho coneixem tot: cada anècdota, cada opinió, cada detall de les seves biografies; però, paradoxalment, són els primers els que més desperten la nostra curiositat.

Les llegendes sorgides en torn a aquests escriptors invisibles són múltiples i variades. A Cormac McCarthy se l’ha descrit, en els seus anys de novel·lista sense èxit, malvivint al seu automòbil i renunciant a la comoditat d’una feina com a professor universitari per no treure-li temps a la seva escriptura. De Salinger es diu que ha continuat escrivint durant tots aquests anys de reclusió, i que els seus originals no publicats ocupen ja tot un búnker subterrani a casa seva. Don Delillo hauria estat vist corrent per la Cinquena Avinguda de Nova York, fugint d’una càmara que pretenia immortalitzar-lo contra la seva voluntat. I de Thomas Pynchon s’arribat a dir que no existeix: que no és més que el pseudònim de… Ho endivineu? Efectivament: de J. D. Salinger.

Quina és la millor opció per a un escriptor? La invisibilitat? La sobreexposició als mitjans? El terme mig d’un Jonathan Franzen o un Philip Roth, per exemple? La resposta, suposo, seria que no hi ha resposta. L’opció correcta, val a pensar, ha estat en cada cas la que ha permés que avui nosaltres poguem gaudir de llibres com La carretera, com El castell del bosc, com Nou contes, com Libra, com A sang freda. Coneguem o no el rostre dels seus autors, sapiguem o no de les seves misèries i els seus gustos personals, el fet és que els llibres són aquí. Parlant-nos de tu a tu. Defentsant-se per ells mateixos.

La resta, com diria el clàssic, és curiositat.

Forces invisibles

“Una mañana de verano de 1984, más tarde de lo habitual, Zoyd Wheeler se despertó flotando entre rayos de sol que atravesaban una higuera trepadora colgada de la ventana, mientras un escuadrón de arrendajos azules caminaba ruidosamente sobre el tejado. En su sueño, los arrendajos eran palomas mensajeras de algún lugar lejano, allende el océano, que aterrizaban y despegaban de nuevo una por una, todas ellas con un mensaje para él y una vibración de luz en las alas, pero no podía alcanzar a tiempo a ninguna. Comprendió que era otro poderoso empujón de fuerzas invisibles, relacionado, casi con seguridad, con la carta que había llegado con su último cheque por discapacitado mental, recordándole que si no hacía alguna locura en público antes de una fecha para la que ya faltaba menos de una semana, perdería el derecho a recibir prestaciones. Se levantó de la cama gimiendo. En algún lugar indeterminado, al pie de la colina, se afanaban martillos y sierras, y en la radio de algún camión sonaba música popular americana. A Zoyd se le habían acabado los pitillos.”

[Thomas Pynchon, Vineland. Barcelona: Tusquets. Traducció de Manuel Sáenz de Heredia.]