Dormir amb Truman Capote (i amb Hemingway, i amb Virginia Woolf)

Truman Capote, victoriós

L’any 1948, Truman Capote era un jove escriptor del sud dels Estats Units que lluitava per fer-se un lloc dins l’inaccessible ambient literari de la ciutat de Nova York. Tenia vint-i-quatre anys, però n’aparentava uns disset. Era un nano ros, baixet i hiperactiu, i tenia una veu tan aguda que quan entrava en una habitació, tothom se n’adonava a l’instant. Havia començat a publicar els seus primers relats cinc anys enrere, i el seu nom ja era una presència habitual dins les pàgines de la prestigiosa revista New Yorker. Tant en persona com per escrit, Truman Capote no era un jove que passés desapercebut. Així doncs, quan va arribar el moment de publicar el seu primer llibre, la novel·la Altres veus, altres àmbits, tothom a Nova York tenia força clar que el petit Truman, el noi de l’accent sureny i la verbositat incontenible, estava destinat a consolidar-se com un dels joves escriptors més talentosos dels Estats Units.

Les coses, però, no van anar exactament així. Més enllà del merescut reconeixement pels seus valors literaris, que són molts i encara avui sorprenen tractant-se d’un autor tan jove, el que aquesta novel·la va deparar-li a Capote fou una veritable metamorfosi. Una metamorfosi que ell mateix s’havia buscat, i que en el fons del seu cor potser desitjava, però que va acabar fent-li més mal que bé: d’escriptor, aquest llibre va passar a convertir-lo en personatge. I tot degut a la fotografia que il·lustrava la seva contraportada: una imatge, aquesta que il·lustra la nostra postal d’avui, que presentava a un jove d’aspecte gairebé adolescent, estirat en un sofà i mirant a càmara amb una expressió que a l’època molts van considerar indecent, si no directament pornogràfica. Com explica Gerald Clark a la seva imprescindible biografia de l’autor, aquesta fotografia i la polèmica que se’n va derivan van atorgar-li al jove Truman un renom no només literari, sinó també (i sobretot) social. Capote s’havia convertit en allò que sempre havia somniat: lluny de la seva Nova Orleans natal, lluny dels poblets d’Alabama on va passar la seva infantesa, lluny de la seva família desestructurada i d’un entorn que s’havia mostrat invariablement hostil envers el nen solitari, somniador i efeminat que sempre va ser, ara ell era per fi l’objecte de totes les mirades al centre del gran món.

El «personatge Capote» s’havia establert ja per sempre. La seva oberta homosexualitat, la seva frivolitat desenfadada, el seu interés per la vida social, pels secrets i les tafaneries, els seus viatges continus per l’estranger i les seves llargues estades a la costa mediterrània, els seus amors tempestuosos i els seus primers problemes amb les drogues i l’alcohol… tot servia per donar color a la imatge d’un escriptor que, durant aquests anys, va publicar el volum de relats Un árbol de noche, la novel·la L’arpa d’herba, el volum miscel·lani Los perros ladran i la novel·la curta Esmorzar al Tiffany’s: quatre llibres que encara avui dia mantenen intacte tot el seu poder de seducció.

Després, el 16 de novembre de 1959, Capote va llegir al New York Times un article que canviaria per complet la seva vida. Es tractava del relat de la mort encara inexplicada de la família Clutter, assassinats sense motiu aparent a la seva casa de Holcomb, Kansas. La història és famosa, i constitueix la part més interessant (o, si més no, la més explotada pel cinema i la literatura) de la vida de Capote: els sis anys que l’autor va passar-se investigant de forma obsessiva l’assassinat dels Clutter per tal d’escriure la seva «novel·la documental» A sang freda, i com per dur a terme aquesta investigació va implicar-se emocionalment en l’assumpte fins a un punt del qual mai no va poder recuperar-se. La novel·la es va publicar l’any 1966, i va convertir novament a Capote en l’home de moda de les lletres nord-americanes. A més de centenars de milers de lectors arreu del món, l’èxit d’A sang freda va proporcionar-li al nostre escriptor diners, festes multitudinàries i allò que ell sempre havia desitjat: l’atenció permanent de la bona societat. Però també va ser el principi del final de la seva carrera com a escriptor.

Entre 1966 i 1980, any en que es va editar l’encara magnífic recull Música per camaleons, Capote només va publicar algun que altre conte aïllat. Segons deia en cada entrevista que concedia, tota la seva atenció estava posada en una novel·la en marxa que seria l’equivalent, per als Estats Units de la segona meitat del segle XX, del que l’obra magna de Proust havia significat per a la França de principis de segle: un estudi descarnat de la vida de les classes altes. La publicació d’un parell de fragments d’aquesta novel·la, que duia per títol Pregàries ateses, va aconseguir el que abans no havia fet el seu ràpid deteriorament físic i mental, efecte de l’abús continu d’alcohol i drogues: Capote va ser expulsat de forma instantània d’aquell gran món al qual havia ingressat quan era tan sols un jovenet ple de talent i d’exotisme. Al pròleg de Música per camaleons, Capote fa referència a aquesta expulsió, producte de la fúria d’un grup de gent, els rics i famosos de Nova York, que van sentir-se traïcionats per l’escriptor en veure els seus draps bruts convertits en literatura, però mostra la seva voluntat de seguir treballant en Pregàries ateses, l’obra dels seus darrers quinze anys de vida; una novel·la que, segons les seves contínues declaracions, devia d’haver assolit ja unes proporcions gairebé enciclopèdiques.

Consumit pels seus propis excesos, Truman Capote va morir l’any 1984. No havia complit encara els seixanta, però n’aparentava uns quants més. Entre els seus papers, tot el que es va trobar de la monumental Pregàries ateses van ser uns quants capítols fragmentaris que, publicats en forma de volum al cap d’uns anys, no arribaven a sumar dues-centes pàgines. Un final perfectament literari per a un escriptor-personatge com ell: la gran obra dels seus darrers anys, el llibre del qual havia estat parlant gairebé dues dècades (i pel qual havia cobrat quantioses sumes de diners dels seus editors en concepte de bestreta dels seus drets d’autor) era poc més que una pantalla rere la qual ocultar el seu veritable drama: la seva mort com a escriptor. El títol d’aquesta «novel·la fantasma» provenia d’una supossada cita de Teresa de Jesús, en realitat apòcrifa i molt probablement inventada per Capote: «Se derraman más lágrimas por plegarias atendidas que por las no atendidas». La frase, no cal dir-ho, podria funcionar perfectament com a epitafi del propi escriptor.

Isak Dinesen, impersonal

Mirant les fotos dels darrers anys de la baronessa Karen Blixen, hom té la sospita d’estar veient alguna cosa més que a una dona gran de carn i ossos. En aquestes fotos, Karen Blixen, nascuda Karen Dinesen, té l’aspecte d’una antiga estrella de cinema mut reclosa a Sunset Bulevard, amb els seus vestits estrafolaris i la seva imperturbable dignitat; però també té, alhora, un aire com d’esfinx somrient i desencisada: una esfinx plena de tota mena de secrets inconfessables.

La història de la joventut aventurera d’Isak Dinesen, tots la coneixeu: ella tenia una granja a l’Africa, al peu de les colines de Ngong, etcètera. El que potser no sabeu és que el seu pare es va suïcidar quan ella tenia deu anys, degut a la vergonya que li produïa estar malat de sífilis, i que uns anys després ella mateixa va contraure la malaltia, per via del seu cosí i marit Bror Blixen-Finecke, que era baró, milionari i addicte a les faldilles extraconjugals. La sífilis la va acompanyar la resta de la seva vida; no així el seu marit, de qui es va divorciar després de sis anys de matrimoni. La granja se la va quedar ella.

En un dels seus Retrats, Truman Capote recull aquestes paraules de la baronesa:

Durante los años que pasé en África, cuando tenía mi granja en las montañas, nunca me imaginé que volvería a vivir en Dinamarca. Cuando supe que iba a perder la granja, cuando estuve segura de que no podría conservarla, empecé a escribir los cuentos: para olvidar lo insoportable.

El fet és que, fora de Memòries de l’Àfrica, la narrativa d’Isak Dinesen és una de les menys confessionals i/o autobiogràfiques de tot el segle XX. Els seus contes semblen contes escrits per ningú, o potser per tothom: contes tradicionals en el sentit estricte de la paraula. De fet, abans de posar-los per escrit, l’autora els anava treballant de forma oral, explicant-los una vegada i una altra davant els seus auditoris d’amics, admiradors i amants (aquests darrers, pel que sembla, estrictament platònics). Eren els mateixos auditoris que la veien alimentar-se, sopar rera sopar, d’una dieta invariable que consistia en ostres i xampany (i algun espàrreg, si estava d’humor).

Javier Marías li va dedicar a Isak Dinesen un dels textos del seu Vidas escritas. Aquest és el seu penúltim paràgraf:

Al final pasaba varios meses al año en una clínica, y el resto, como siempre, en Rungstedlund, donde murió quedamente, tras haber escuchado a Brahms durante la tarde, el 7 de septiembre de 1962. Fumó sin parar hasta el fin de sus días, que dejó a la edad de setenta y siete años, y fue enterrada al pie de un haya que ella misma había escogido, junto a la costa de Rungsted. Según Lawrence Durrell, habría lanzado una mirada amable e irónica a quien se hubiera atrevido a llorar su muerte. “En realidad tengo tres mil años y he cenado con Sócrates.”

Dues recomanacions per acabar: Contes d’hivern, editat per Edicions 62, i Siete cuentos góticos, a Noguer. Poquíssims escriptors d’aquests darrers tres mil anys han escrit contes semblants als de la baronessa Karen Blixen, personalíssims de tan impersonals.

Cinc entrevistes: «The Paris Review»

En el món de la literatura, si parlem d’entrevistes, sempre acaba sortint el nom de The Paris Review: la venerable revista nord-americana que porta ja més de mig segle fent d’aquesta pràctica periodística, sovint no gaire prestigiada, un digníssim subgènere literari. Quan tot funciona com ha de funcionar —és a dir, quan es troben un escriptor amb coses a dir, i sobretot amb ganes de dir-les, i un entrevistador atent i preparat— les entrevistes de The Paris Review es llegeixen com a autèntiques peces del millor art literari. Però és que, més enllà de la seva qualitat, les entrevistes publicades per aquesta revista tenen una altra virtut que les fa ben estranyes: el seu objectiu no és fer-nos conéixer la vida i el pensament d’un determinat escriptor; el que busquen és apropar-nos a la manera en que cadascun d’aquests escriptors s’enfronta a la pràctica del seu ofici.

En castellà, s’han publicat unes quantes sel·leccions d’aquest ja immens corpus d’entrevistes; la darrera, editada l’any 2007 per El Aleph, llueix a la seva portada noms com els de William Faulkner, Isak Dinesen, Kurt Vonnegut, Joyce Carol Oates, Salman Rushdie, Manuel Puig o Christopher Isherwood. No en conec, en canvi, cap edició catalana. (I si llegiu en anglès i sou aficionats a l’Amazon, aquí podeu tafanejar una edició en quatre volums i més de dues mil pàgines que és, de veritat, una meravella.)

Les cinc entrevistes que ara us enllaço són també en anglès, i provenen de la fantàstica pàgina web de la revista. Els arxius d’aquesta pàgina són per perdre’s-hi un parell de setmanes; feu-li una ullada i veureu. A poc que us defenseu en l’idioma de Chuck Norris, acabareu amb el disc dur de l’ordinador ple de documents en pdf i amb el cap com un (feliç) timbal. Aquí en teniu cinc petits exemples: 

• Un dels meus novel·listes vius preferits, Richard Powers, ens transmet aquí la seva passió absoluta pel gènere novel·la i la seva envejable ètica de treball. (Per cert: d’aquí uns dies, si no passa res d’estrany, parlarem d’El tiempo de nuestras canciones, un tros de novel·la que aquí va publicar Mondadori l’any 2005 i que, penso, no ha acabat de rebre tota l’atenció que es mereixia.)
• Ara que Marius Carol ha tornat a portar el nom de Truman Capote a les pàgines culturals dels diaris gràcies a la seva nova novel·la, L’home dels pijames de seda, potser és un bon moment per recordar una de les entrevistes més famoses de totes les concedides per l’autor de Música per camaleons. La teniu aquí.  
• Kingsley Amis, el pare amat i odiat alhora d’en Martin Amis, parla aquí d’un munt de coses interessants; entre elles, d’aquesta forma ben curiosa de superstició que pateixen alguns escriptors estadounidencs: la Gran Novel·la Americana.
•  Aquesta és una de les entrevistes més famoses, i amb justícia, de totes les publicades per The Paris Review. El seu protagonista és un dels grans: William Faulkner.
• I per últim, i enllaçant amb l’entrada de dilluns, aquí podeu llegir els raonaments d’un altre escriptor d’aficions poc plàcides i molt criminals: el belga (sí, com Poirot) George Simenon.   

Lectures d’estiu: «Música per camaleons»

Truman Capote, Música per camaleons. Barcelona: Quaderns crema.

Potser un dels elogis més justos que poden fer-se dels llibres de Truman Capote és dir que poseeixen aquesta qualitat indefinible que Borges trobava als llibres d’un altre provocador genial, Oscar Wilde: l’encant. Cadascuna de les pàgines que va escriure el petit prodigi del Mississipí té la virtut de fer-te venir ganes de llegir-ne la següent; cada llibre seu et porta fins a un altre, i aquest encara fins a un altre més, i així fins que, gairebé sense adonar-te, un dia descobreixes que ja t’has empassat tota la seva obra. Jo crec que és una qüestió de sintaxi feliç, de respiració natural de les frases i els paràgrafs, o potser d’entonació. No ho sé. Però, sigui el que sigui, és aquest encant, aquesta aparent facilitat extrema, el que fa de Capote un autor tan especial. 

Com que fa un parell d’anys ja vaig parlar aquí mateix bastant en extens sobre l’autor d’A sang freda, us estalviaré les repeticions.  La pregunta, ara, seria: per què, d’entre tots els seus llibres, us recomano precisament Música per camaleons? Per què no recomar-vos millor la juvenil fantasia gòtica de Altres breus, altres àmbits, o la breu i prodigiosa Esmorzar al Tiffany’s, o la mateixa A sang freda? Doncs us recomano Música per camaleons per tres motius molt raonables. Primer: perquè aquest és, a la seva manera, un llibre tan bo i tan necessari com puguin ser-lo els altres tres. Segon: perquè aquest va ser el llibre que a mi em va convertir en un lector fidel de Capote, i això, vulguis que no, tira a l’hora de decidir. I tercer: perquè aquest és, segurament, el llibre que millor recull i resumeix tot el que Truman Capote va ser al llarg dels seus quaranta anys de carrera.

Música per camaleons és una mena de calaix de sastre on Capote va recollir els darrers exercicis literaris de la seva vida. Cal no oblidar que, quan va escriure els sis contes, els set retrats i la novel·la breu que formen el llibre, el nostre home ja feia temps que es trobava alcoholitzat sense remei, era addicte a tota mena de pastilles de colors i es veia defugit per tothom per culpa de la publicació dels primers capítols de la seva novel·la en clau Pregàries ateses. Però, tot i així, va ser capaç d’escriure algunes de les pàgines més memorables de la seva carrera, com ara ”Mohave”, un text que va néixer com a part de Pregàries ateses però després, feliçment, va cobrar vida pròpia, i que és un dels millors contes del repertori de Capote (i això és dir molt). O com ”Taüts tallats a mà”, una novel·la curta que ens recorda pel seu tema a A sang freda i que és un exercici d’estil modest però inoblidable sobre un assassí en sèrie amb debilitat per l’ebenisteria. O com Una criatura preciosa, un retrat alhora tendre, malenconiós i una mica cruel de Marilyn Monroe que és, potser, el text de no ficció més conegut de Capote.

Música per camaleons és un d’aquells llibres que es disfruten des del principi fins al final, tot i que també el podeu llegir en qualsevol altra direcció. I a sobre, si el llegiu en català, podreu gaudir d’un luxe afegit: assaborir els textos del gran Truman Capote traduïts pel gran Quim Monzó. Què més es pot demanar?

Ah, i aquesta foto d’aquí sota m’encanta. A vosaltres no?

Geografia sentimental

“Siempre me siento atraído por los lugares donde he vivido, por las casas y los barrios. Por ejemplo, hay un edificio de roja piedra arenisca en la zona de las Setenta Este donde, durante los primeros años de la guerra, tuve mi primer apartamento neoyorquino. Era una sola habitación atestada de muebles de trastero, un sofá y unas obesas butacas tapizadas de ese especial y rasposo terciopelo rojo que solemos asociar a los trenes en día caluroso. Tenía las paredes estucadas, de un color tirando a esputo de tabaco mascado. Por todas partes, incluso en el baño, había grabados de ruinas romanas que el tiempo había salpicado de pardas manchas. La única ventana daba a la escalera de incendios. A pesar de estos inconvenientes, me embargaba una tremenda alegría cada vez que notaba en el bolsillo la llave de este apartamento; por muy sombrío que fuese, era, de todos modos, mi casa, mía y de nadie más, y la primera, y tenía allí mis libros, y botes llenos de lápices por afilar, todo cuanto necesitaba, o eso me parecía, para convertirme en el escritor que quería ser.”

Primer paràgraf de Desayuno en Tiffany’s, un exemple de la maestria de Truman Capote en les distàncies breus. 150 pàgines li són suficients per construir un dels personatges femenins més inoblidables de la literatura del segle XX. Podeu comprobar-ho a Anagrama.