Lectures d’estiu: «Música per camaleons»

Truman Capote, Música per camaleons. Barcelona: Quaderns crema.

Potser un dels elogis més justos que poden fer-se dels llibres de Truman Capote és dir que poseeixen aquesta qualitat indefinible que Borges trobava als llibres d’un altre provocador genial, Oscar Wilde: l’encant. Cadascuna de les pàgines que va escriure el petit prodigi del Mississipí té la virtut de fer-te venir ganes de llegir-ne la següent; cada llibre seu et porta fins a un altre, i aquest encara fins a un altre més, i així fins que, gairebé sense adonar-te, un dia descobreixes que ja t’has empassat tota la seva obra. Jo crec que és una qüestió de sintaxi feliç, de respiració natural de les frases i els paràgrafs, o potser d’entonació. No ho sé. Però, sigui el que sigui, és aquest encant, aquesta aparent facilitat extrema, el que fa de Capote un autor tan especial. 

Com que fa un parell d’anys ja vaig parlar aquí mateix bastant en extens sobre l’autor d’A sang freda, us estalviaré les repeticions.  La pregunta, ara, seria: per què, d’entre tots els seus llibres, us recomano precisament Música per camaleons? Per què no recomar-vos millor la juvenil fantasia gòtica de Altres breus, altres àmbits, o la breu i prodigiosa Esmorzar al Tiffany’s, o la mateixa A sang freda? Doncs us recomano Música per camaleons per tres motius molt raonables. Primer: perquè aquest és, a la seva manera, un llibre tan bo i tan necessari com puguin ser-lo els altres tres. Segon: perquè aquest va ser el llibre que a mi em va convertir en un lector fidel de Capote, i això, vulguis que no, tira a l’hora de decidir. I tercer: perquè aquest és, segurament, el llibre que millor recull i resumeix tot el que Truman Capote va ser al llarg dels seus quaranta anys de carrera.

Música per camaleons és una mena de calaix de sastre on Capote va recollir els darrers exercicis literaris de la seva vida. Cal no oblidar que, quan va escriure els sis contes, els set retrats i la novel·la breu que formen el llibre, el nostre home ja feia temps que es trobava alcoholitzat sense remei, era addicte a tota mena de pastilles de colors i es veia defugit per tothom per culpa de la publicació dels primers capítols de la seva novel·la en clau Pregàries ateses. Però, tot i així, va ser capaç d’escriure algunes de les pàgines més memorables de la seva carrera, com ara ”Mohave”, un text que va néixer com a part de Pregàries ateses però després, feliçment, va cobrar vida pròpia, i que és un dels millors contes del repertori de Capote (i això és dir molt). O com ”Taüts tallats a mà”, una novel·la curta que ens recorda pel seu tema a A sang freda i que és un exercici d’estil modest però inoblidable sobre un assassí en sèrie amb debilitat per l’ebenisteria. O com Una criatura preciosa, un retrat alhora tendre, malenconiós i una mica cruel de Marilyn Monroe que és, potser, el text de no ficció més conegut de Capote.

Música per camaleons és un d’aquells llibres que es disfruten des del principi fins al final, tot i que també el podeu llegir en qualsevol altra direcció. I a sobre, si el llegiu en català, podreu gaudir d’un luxe afegit: assaborir els textos del gran Truman Capote traduïts pel gran Quim Monzó. Què més es pot demanar?

Ah, i aquesta foto d’aquí sota m’encanta. A vosaltres no?

Temps feliços

 

Truman Capote, Gruocho Marx i el zoòleg Jim Fowler afilant les seves llengües al llegendari programa de la televisió nord-americana The Dick Cavett Show. Temps feliços, realment.

Geografia sentimental

“Siempre me siento atraído por los lugares donde he vivido, por las casas y los barrios. Por ejemplo, hay un edificio de roja piedra arenisca en la zona de las Setenta Este donde, durante los primeros años de la guerra, tuve mi primer apartamento neoyorquino. Era una sola habitación atestada de muebles de trastero, un sofá y unas obesas butacas tapizadas de ese especial y rasposo terciopelo rojo que solemos asociar a los trenes en día caluroso. Tenía las paredes estucadas, de un color tirando a esputo de tabaco mascado. Por todas partes, incluso en el baño, había grabados de ruinas romanas que el tiempo había salpicado de pardas manchas. La única ventana daba a la escalera de incendios. A pesar de estos inconvenientes, me embargaba una tremenda alegría cada vez que notaba en el bolsillo la llave de este apartamento; por muy sombrío que fuese, era, de todos modos, mi casa, mía y de nadie más, y la primera, y tenía allí mis libros, y botes llenos de lápices por afilar, todo cuanto necesitaba, o eso me parecía, para convertirme en el escritor que quería ser.”

Primer paràgraf de Desayuno en Tiffany’s, un exemple de la maestria de Truman Capote en les distàncies breus. 150 pàgines li són suficients per construir un dels personatges femenins més inoblidables de la literatura del segle XX. Podeu comprobar-ho a Anagrama.

Personatges il·lustres: Truman Capote

L’any 1948, Truman Capote era un jove escriptor que estava començant a fer-se un lloc dins l’inaccessible ambient literari de la ciutat de Nova York. Tenia vint-i-quatre anys; havia començat a publicar els seus primers relats als dinou, i ara la seva era ja una signatura habitual dins les pàgines de la prestigiosa revista New Yorker. Així, quan va arribar el moment de publicar el seu primer llibre, la novel·la Altres veus, altres àmbits, semblava que Truman Capote aniria directe a consolidar-se com un dels joves escriptors més talentosos dels Estats Units.

Les coses, però, no van anar exactament així. Més enllà del merescut reconeixement pels seus valors literaris, el que aquesta novel·la va deparar-li a Capote fou una veritable metamorfosi: d’escriptor, va convertir-lo en personatge. I tot degut a la fotografia que il·lustrava la contraportada del llibre: una imatge (aquí la podeu veure) que presentava a un jove d’aspecte gairebé adolescent estirat en un sofà i mirant a càmara amb una expressió que, a l’època, va ser considerada per molts com indecent. Com explica Gerald Clark a la seva imprescindible biografia de l’autor, aquesta fotografia va atorgar-li al jove Truman un renom no només literari, sinó també (i sobretot) social. Capote s’havia convertit en allò que sempre havia somniat: lluny de la seva Nova Orleans natal, lluny dels poblets d’Alabama on va passar la seva infantesa, lluny de la seva família desestructurada i d’un entorn hostil amb el nen solitari, somniador i efeminat que sempre va ser, ara Capote era per fi objecte de totes les mirades al centre del “gran món”.

El personatge Capote s’havia establert ja per sempre. La seva oberta homosexualitat, la seva frivolitat desenfadada, el seu interés per la vida social, pels secrets i les tafaneries, els seus viatges continus i les seves estades a l’estranger, els seus amors tempestuosos i els seus primers problemes amb les drogues i l’alcohol… tot servia per donar color a la imatge d’un escriptor que, durant aquests anys, va publicar el volum de relats Un árbol de noche, la novel·la L’arpa d’herba, el volum miscel·lani Los perros ladran i la novel·la curta Esmorzar al Tiffany’s.

Després, el 16 de novembre de 1959, Capote va llegir al New York Times un article que canviaria per complet la seva vida. Es tractava del relat de la mort inexplicada i inexplicable de la família Clutter, assassinats sense motiu aparent a la seva casa de Holcomb, Kansas. La recent i molt premiada pel·lícula Truman Capote s’ocupa d’aquesta etapa de la vida de l’escriptor, potser la més interessant o, si més no, la més cinematogràfica: els sis anys que Capote va estar investigant l’assassinat dels Clutter per tal d’escriure la seva “novel·la documental” A sang freda, i com per dur a terme aquesta investigació es va implicar emocionalment en l’assumpte (especialment delicada fou la seva relació amb els dos assassins, l’execució dels quals va presenciar en directe) fins a un punt del qual mai no va poder recuperar-se. La novel·la es va publicar l’any 1966, i va convertir novament a Capote en l’home de moda de les lletres nord-americanes. A sang freda li va donar diners, festes multitudinàries i atenció permanent de l’alta societat; també va ser el final de la seva carrera com a escriptor.

Entre 1966 i 1980, any en que es va editar el seu recull Música per camaleons, Capote només va publicar algun que altre conte aïllat. Segons deia en cada entrevista que concedia, tota la seva atenció estava posada en una novel·la en marxa que seria l’equivalent, per als Estats Units de la segona meitat del segle XX, del que l’obra magna de Proust havia significat per a la França de principis de segle: un estudi descarnat de la vida de les classes altes. La publicació d’un parell de fragments d’aquesta novel·la (Pregàries ateses era el seu títol) van aconseguir el que abans no havia fet el seu ràpid deteriorament físic i mental, efecte de l’abús continu d’alcohol i drogues: Capote va ser expulsat d’aquell “gran món” al qual havia ingressat quan era tan sols un jovenet ple de talent i d’exotisme. Al pròleg de Música per camaleons, Capote fa referència a aquesta expulsió, producte de la fúria d’un grup de gent, rics i famosos, que van sentir-se traïcionats per l’escriptor en veure els seus draps bruts convertits en literatura. Tot i així, Capote mostra la seva voluntat de seguir treballant en Pregàries ateses, l’obra dels seus darrers quinze anys de vida, una novel·la que, segons les seves contínues declaracions, debia d’haver assolit ja unes proporcions gairebé enciclopèdiques.

Consumit pels seus propis excesos, Truman Capote va morir l’any 1984; no havia complit encara els seixanta. I, entre els seus papers, tot el que es va trobar de la monumental Pregàries ateses van ser uns quants capítols fragmentaris que, publicats en forma de volum al cap d’uns anys, no arribaven a sumar dues-centes pàgines. Un final perfectament literari per a un escriptor-personatge com ell: la gran obra dels seus darrers anys, el llibre del qual havia estat parlant gairebé dues dècades (i pel qual havia cobrat quantioses sumes de diners dels seus editors en concepte de bestreta dels seus drets d’autor) era poc més que una pantalla rere la qual ocultar el seu veritable drama: la seva mort com a escriptor. El títol d’aquesta “novel·la fantasma” provenia d’una supossada cita de Teresa de Jesús, en realitat apòcrifa i molt probablement inventada per Capote: “Se derraman más lágrimas por plegarias atendidas que por las no atendidas“. La frase, no cal dir-ho, podria funcionar perfectament com a epitafi del propi escriptor, a l’igual que una altra famosa afirmació seva inclosa dins uns dels textos de Música per camaleons, el seu darrer llibre publicat en vida: “Sóc alcohòlic. Sóc drogoaddicte. Sóc homosexual. Sóc un geni“. Paraula de Capote.