L’actualitat literària (és a dir: el mercat editorial) d’aquest país viu instal·lada en una acceleració tan permanent i absoluta, que el noranta per cent dels llibres que ens criden l’atenció a les taules de les llibreries acabem per oblidar-los abans i tot d’haver-ne acabat de llegir el text de la contraportada. I com que jo soc el primer afectat per aquesta mena de síndrome «memòria de peix» en qüestions editorials, m’apuntaré aquí uns quants llibres que m’he proposat de llegir tot mirant-me les noves compres de la nostra biblioteca, abans que no em marxin del cap per culpa d’altres novetats igual de sucoses.
El primer de tots és la nova novel·la d’en Vicenç Pagès Jordà, que es titula Els jugadors de whist i la podem trobar a Empúries. Les dues o tres crítiques que n’he llegit són molt positives, i el seu argument, tan poppie, tan nostàlgic i feliç alhora, promet unes quantes hores de bona lectura. La setmana vinent us comento un parell de coses més sobre aquesta novel·la.
A Lengua de Trapo han publicat no fa gaire el darrer Premio de Ensayo Caja Madrid, que aquest any ha premiat el llibre Todos crecen menos Peter de Silvia Herreros de Tejada. Podeu llegir-ne aquí una crítica igualment convidadora de la gent de La tormenta en un vaso. J. M. Barrie, l’objecte d’aquest assaig, era un home ben complex; ja n’hem parlat alguna vegada en aquest bloc. M’agrada molt aquesta frase seva que surt a la contraportada: «Es como si mucho tiempo después de escribir Peter Pan me llegase su verdadero significado: intento desesperadamente hacerme mayor, pero no puedo.»
Segons la faixa de color blau que cenyeix la coberta de Burlando a la parca, aquesta novel·la és «un thriller desopilante, entre House i Los Soprano» Què podem pensar d’un llibre que es publicita amb aquesta frase? Normalment us diria que res de bo; però el cas és que aquesta novel·la de Josh Bazell té molt bona pinta. La trobareu en castellà a Anagrama, i en català a Bromera.
La solapa de l’edició catalana de Vincle, publicada per Empúries, es veu en l’obligació d’informar-nos que Isabel Fonseca viu a Londres amb el seu marit i les seves dues filles, però, si més no, ens evita la notícia (repetidíssima en totes les resenyes sobre el llibre) de que aquest marit és Martin Amis. ”Una parella de britànics que presumeixen de moderns i poc convencionals s’instal·len en una illa de l’oceà Índic amb la pretensió de gaudir d’un any sabàtic. Però quan la Jean descobreix una carta eròtica dirigida al seu marit, s’adona que no ha estat prou a sobre de certs aspectes de la seva vida. En lloc d’enfrontar-s’hi, la Jean decideix transvestir-se i començar una tòrrida relació epistolar amb la seva rival.” Oi que promet?
Una altra novel·la que prometia força era Nocilla Lab, la tercera i última part del comentadíssim «Proyecto Nocilla». Agustín Fernández Mallo, gallec i fan de Sr. Chinarro, viu immers darrerament en una hiperactivitat d’allò més notable: aquest mes l’hem pogut veure a la portada de la revista Qué leer i també, fa uns dies, a la de La Vanguardia; al seu bloc, El hombre que salió de la tarta, teniu l’opció de veure i descarregar-vos un vídeo fet (i protagonitzat) per ell mateix que il·lustra/explica/amplia la seva proposta postpoètica i narrativa; i, a sobre, la seva Nocilla Lab està rebent tota mena de crítiques entusiastes per part dels seus companys de lluita nocillera i afterpop.
Jo havia llegit gairebé tots els llibres anteriors de Fernández Mallo, que m’havien interessat i alhora m’havien fet néixer un interrogant fins ara no resolt: aquest bon home, l’Agustín, ¿és de veritat un geni visionari cridat a revolucionar les lletres espanyoles, com diuen els seus seguidors, o és més aviat un aspirant a artista conceptual amb no gaires qüalitats més que el seu do gairebé infalible per a l’autopromoció i l’autobombo?
Després de llegir-me aquest cap de setmana Nocilla Lab i de veure’m el vídeo penjat al seu bloc, crec que ja tinc la resposta.
Lionel Shriver va néixer a Carolina del Nord l’any 1957, i 48 anys després es va fer famosa gairebé a tot el món gràcies a la molt polèmica novel·la Tenemos que hablar de Kevin. El seu nou llibre, també editat per Anagrama, es titula El mundo después del cumpleaños. Aquí podeu mirar un article que fa venir ganes de buscar el llibre i començar-lo a llegir ara mateix. Unes frases de la senyora Shirver: «No soy como John Updike. Él era un mentiroso. Los malos escritores de sexo acostumbran a serlo. Son demasiado geográficos. Lo importante es lo que pasa en la cabeza.»
I l’últim pòsit és per a un llibre que amb el títol ja ho diu tot: El club de los pirómanos para incendiar casas de escritores. El seu autor és un professor de Nova York que respon al nom de Brock Clarke. Us copio el primer paràgraf, que és tot un veritable inici memorable:
Yo, Sam Pulsifer, soy el hombre que incendió sin querer la casa muso de Emily Dickinson en Amherst, Massachusetts, y el que, como consecuencia de ello, mató a dos personas, por lo que pasé diez años en la cárcel y por lo que, según leo en cartas de alumnos de Literatura Norteamericana, seguiré pagando un alto precio en un futuro no demasiado halagüeño. Esta historia ha llegado a ser bastante conocida en el ámbito local, y no abundaré en ella. Tal vez baste decir que, en el podio de las grandes desgracias, de las horribles tragedias que han tenido lugar en Massachusetts, primero están los Kennedy, después viene la famosa parricida Lizzie Borden y su hacha, a continuación figura la quema de las brujas de Salem, y luego ya aparezco yo.
Aquesta novel·la la trobareu publicada per l’editorial Duomo, dins una col·lecció que es diu, prou misteriosament, Nefelibata.
* * *
Doncs ja ho veieu, companys lectors: aquest mes de novembre se’ns presenta d’allò més enfeinat.
