Unes quantes recomanacions (III)
10/06/2010 2 comentaris
Vicente Luis Mora, Alba Cromm. Barcelona: Seix Barral.
Alba Cromm és un d’aquests llibres que admeten (que fomenten, fins i tot) dues lectures ben diferents. La primera lectura, la més senzilla, ens la sembla suggerir de bon principi la seva portada, tan Lara Croft: Alba Cromm és una història lleugerament futurista (any 2017, més o menys) protagonitzada per una dona policia de passat tèrbol, obsessionada amb la seva feina i desencisada dels homes, que emprén una croada per tal d’acabar amb el pedòfil més actiu d’internet. La segona lectura és una mica més elaborada: Alba Cromm és una reflexió sobre el món virtual en el que ja estem vivint, aquest món nostre on tot es genera o es reflexa en una pantalla, i és també un exemple possible de com la novel·la, en tant que gènere literari, pot mirar d’enfrontar (i descriure, i assumir) aquesta nova realitat.
A mi m’ha agradat força aquest llibre, tot i que, tot llegint-lo, m’anava produït una sensació estranya. Vicente Luis Mora és un dels crítics i teoritzadors literaris més interessants dels moment; a la nostra barra d’enllaços hi trobareu el corresponent al seu bloc, Diario de lecturas, que sempre ofereix reflexions i recomanacions d’allò més atendibles. Alba Cromm té molt de l’ambició de les seves propostes teòriques: és clarament el llibre d’algú que, partint dels esquemes d’un cert tipus de novel·la de gènere, vol construir quelcom diferent. Però, alhora, hi ha una certa lleugeresa en el llibre que de vegades sorprén; tot és, dóna la sensació, una mica esquemàtic, res no sembla del tot desenvolupat, començant pel disseny dels personatges i acabant per la forma, força previsible, en que avança de princi a fi la narració.
Tot i així, Alba Cromm és una novel·la entretinguda, que enganxa des de la primera pàgina i que, de tant en tant, convida a reflexionar sobre uns quants temes que, ens agradi més o menys, ens afecten a tots. Sense l’entusiasme d’altres vegades, potser, però jo us la recomano.
* * *
E. L. Doctorow, Homer y Langley. Barcelona: Miscelánea.
«Yo era un adolescente cuando se encontraron los cadáveres de los hermanos Collyer en su mansión de la Quinta Avenida. En cuestión de horas se convirtieron en leyenda, en seres mitológicos. En ese momento yo no sabía que algún día iba a acabar escribiendo sobre ellos, pero sentía incluso entonces que había algún tipo de secreto. ¿Se trataba tan sólo de excéntricos que coleccionaban basura? Eso es algo que se ve a diario en Nueva York. Se habían apeado de todo. Eso era lo más importante. Venían de una familia adinerada, con todas las ventajas, pero habían decidido cerrar las puertas y ventanas de su mansión, ausentarse de la vida que seguía sucediendo a su alrededor. Esa fue su mayor decisión, una que les transformó la vida tanto como si hubieran emigrado. En realidad, fue una forma de emigrar, de huir. Pero ¿hacia dónde? Como mitos que son, los hermanos Collyer requerían no que se investigara sobre ellos sino que se les interpretara.»
Paraula d’E. L. Doctorow, un dels grans de la narrativa nord-americana del darrer mig segle. Aquest text figura a la contraportada de l’edició de Miscelánea, que té 202 pàgines i llueix (ja ho veieu) una coberta molt maca; però també hi ha versió catalana a Edicions de 1984. Fantasia lliure sobre un fet real: la millor de les literatures.
* * *
I també en aquesta tongada de novetats: A. S. Byatt, Irène Némirovsky, David Lodge, Anne Tyler, Haruki Murakami, el nostre senyor Nabokov, Richard Ford, Anna Gavalda, Thomas Pynchon, Empar Moliner, John Irving… Ja en parlarem.
