Dormir amb Truman Capote (i amb Hemingway, i amb Virginia Woolf)

Els recomanats de l’Espai de llibres – Març de 2012

Si cliqueu a sobre de la foto d’aquests dos petits criquetaires victorians, podreu accedir a l’edició de març de la nostra guia de lectura Els recomanats de l’Espai de llibres. Veureu que aquesta vegada us proposem només sis recomanacions, però ampliant-ne sensiblement l’extensió de cadascuna d’elles; i veureu també que els llibres i els autors escollits són uns clàssics d’aquest bloc: Dave Eggers, Óscar Esquivias, Nick Hornby, Zadie Smith, Enrique Vila-Matas i David Foster Wallace.

Els criquetaires de la foto, per cert, ens visiten des d’una tarda d’estiu de l’any 1886, i no són dos nens qualsevol. Ell es diu Adrian, i ella, Virginia. Tots dos llueixen encara el cognom Stephen, tot i que la nena (que aquí té quatre anyets i sembla molt ficada en el joc) acabarà fent-se famosa com a Virginia Woolf.

De com Virginia Woolf va sobreviure a l’atac de Jack l’Esbudellador

(Apuntet friqui i massa llarg. Llegiu-lo només si sou uns anglòfils incurables, o si us interessen les històries victorianes de respectabilitat social, bogeria i sordidesa. També el podeu llegir si sentiu la necessitat de saber una mica més sobre els Apòstols de Cambridge, sobre el cosí diabòlic de Virginia Woolf o sobre Montague John Druitt, criquetaire i suïcida a les aigües del Tàmesis.  En cas contrari, us el podeu estalviar sense cap problema.)

*  *  *

De vegades, les nostres lectures es van encadenant les unes amb les altres i ens acaben descobrint, al final de tot de la cadena, coses realment estranyes. Recordeu aquella foto tan maca dels dos germanets Stephen, l’Adrià i la Virgínia, jugant feliços a críquet l’any 1886? Doncs aquesta foto apareix just a la meitat de la cadena que a mi em va conduir de la vida d’E.F.Benson, un escriptor anglès de començaments del segle XX avui força oblidat, fins a la narració de com Virginia Woolf va ser a punt de ser assassinada per Jack l’Esbudellador quan ella encara era una nena petita incapaç d’escriure res de profit. La cadena és curta: són només tres llibres. Però sospito que la cosa no ha acabat encara.

El llibre sobre E. F. Benson me’l vaig comprar aquest estiu passat a Londres, en una llibreria de vell molt maca que hi ha al costat del mercat de Portobello. Es diu E. F. Benson: As He Was, i el van escriure a quatre mans (o potser a dues) Geoffrey Palmer i Noel Lloyd, dos personatges no gaire coneguts però molt interessants, ja morts tots dos, que al llarg de la seva vida van ser escriptors, autors teatrals, actors, llibreters, activistes gais i parella sentimental de molt llarga durada. El seu llibre és força interessant, ple d’humor i d’anècdotes curioses, i a sobre resulta fàcilment entenedor fins i tot per a un lector que no domina l’anglès, ai, tant com ell voldria. Però el millor de tot és la part en la què E. F. Benson, el protagonista de la biografia, un tipus que va escriure més de cent llibres de gran èxit al seu temps i que avui és recordat només per un parell de contes de fantasmes, arriba a Cambridge com a estudiant i pren contacte amb una mena de societat secreta d’intelectuals que es diu The Cambridge Apostles.

I aquí és quan apareix un tal James Kenneth Stephen, que és el senyor tan elegant de la foto que encapçala aquesta entrada: 

E. F. Benson sentia una gran admiració per James Kenneth Stephen, un editor i autor satíric que es va llicenciar a Cambridge l’any 1885 i que, després de fer una important carrera com a advocat, va embogir i va morir l’any 1892. Durant un temps, a Stephen se’l va considerar sospitós dels assassinats de Jack l’Esbudellador.

J. K. Stephen havia sigut tutor (i, segons es creu, també amant) del Príncep Albert Victor, Duc de Clarence i nét de la Reina Victòria. Era membre dels Apòstols, una societat d’intel·lectuals semisecreta amb una forta inclinació homosexual.

Bé. Un cop acabat aquest llibre, inevitablement encuriosit per la referència al nostre vell amic Jack, vaig agafar un altre volum que tenia voltant feia temps per casa: Ripper Suspect: The Secret Lives of Montague Druitt. Algun cop he confessat aquí, amb la boca petita, la meva debilitat per la història de Jack l’Esbudellador, aquell assassí victorià sense rostre ni nom que a la tardor de l’any 1888 va cometre els seus crims ferotges, inconcebibles, entre la boira dels carrers de Whitechapel, treient la vida i esquarterant a un número indeterminat de pobres dones semiindigents, alcoholitzades i abocades a la prostitució. Aquest tal Montague Druitt és un dels sospitosos clàssics dins aquesta història, i un del més interessants: jove, culte, ple de secrets, sense sort a la vida i, finalment, suïcida a les aigües del Tàmesis.

El llibre en qüestió, escrit per D. J. Leighton, no és res de l’altre món, i a sobre l’autor es passa més de la meitat del temps parlant de la seva gran passió: el críquet. No és broma. Però, tot i així, té dues coses bones: inclou la foto de la petita Virginia Woolf jugant amb el seu germanet, i ens descobreix que el pobre Druitt (que no va ser Jack l’Esbudellador) va estar fortament relacionat amb aquests misteriosos Apòstols de Cambridge, dels quals jo mai no havia sentit a parlar i que ara se m’apareixien dos cops en dues lectures consecutives. I el millor és que aquest llibre també esmenta a James Kenneth Stephen, de qui ara se’ns aclara que va ser cosí de Virginia Woolf, que havia estat un membre destacat dels Apòstols i que, coses de la vida, jugava un paperet secundari però molt sucós en aquest món fascinant (i una mica malaltís) de la ripperologia moderna. I l’autor afegia aquest detall ben estrany:

Virginia Woolf, la futura novel·lista, era llavors una nena petita que trobava aterridor al seu cosí. La posaven nerviosa la seva veu profunda, els seus intensos ulls blaus i el seu comportament, erràtic i una mica embogit. Una vegada, Stephen va irrompre al seu dormitori fent girar sobre el seu cap una espasa.   

Això de l’espasa prometia. I la insistència en el tema dels Apòstols em va intrigar ja del tot.

Tafanejant una mica per internet, vaig descobrir que hi havia al menys un parell de llibres publicats sobre aquesta societat, The Cambridge Apostles, que en realitat no és gaire secreta ni misteriosa, ni té aquell caire homosexual de què parlava el llibre sobre E. F. Benson, i que de fet no sembla tenir més interés que el fet d’haver comptat entre els seus membres amb un munt de personatges famosos, molts d’ells escriptors. Tot i així, vaig encarregar un d’aquests llibres; el més baratet: The Cambridge Apostles, de Richard Deacon. I aquí, només fullejant una mica, em vaig trobar amb una nova versió de la història de l’espasa giratòria, una versió encara més estranya, en la qual l’espasa es veu degradada a ganivet però que, a canvi, ens converteix tot d’una a Virginia Woolf en la supervivent infantil d’un improbable atac de Jack l’Esbudellador.

Us copio la pàgina sencera, que dibuixa el retrat d’un personatge molt curiós i inquietant: 

James Kenneth Stephen fou escollit com a membre de la Societat dels Apòstols de Cambridge l’any 1879. Cosí de Virginia Woolf i de Vanessa Bell, aquest membre de la família Stephen és potser més recordat avui dia per dos petits volums de versos paròdics, Lapsus Calami i Quo Musa Tendis, que va publicar l’any 1891, tot just un any abans de morir ingressat en una residència psiquiàtrica. J. K. Stephen era un home brillant i enginyós, però que també patia sovint de llargs períodes de depressió. L’any 1884 va ser dessignat tutor del Duc de Clarence, el fill gran del Príncep de Gal·les (el futur Eduard VII), per tal de preparar el futur hereu per al seu ingrés al Trinity College de Cambridge. Stephen es va convertir així en un dels amics més íntims del Duc, i va entaular amb ell una estreta relació de confiança. 

Igual que el seu pupil reial, James K. Stephen ha estat assenyalat com un possible candidat a ser Jack l’Esbudellador, aquell misteriós assassí que va esquarterar a varies dones de l’East End de Londres entre els anys 1887 i 1891. Sense recolçar de cap manera aquesta acusació, cal admetre que Stephen resulta un sospitós molt més creïble que el Duc de Clarence; de fet, tota la teoria que mirava d’incriminar a aquest últim ja fa temps que està més que ensorrada. Les sospites contra el Duc provenen de les declaracions del doctor Thomas Stowell, que l’any 1970 va assegurar haver vist els papers privats de Sir William Gull, un cirurgià que treballava per a la Reina Victòria. En aquells papers es feia referència a un tal “S”, que hauria estat l’autor dels crims; segons Stowell, influït segurament per la connexió entre Gull i la família Reial, la descripció de “S” es corresponia amb la del Duc de Clarence. Per desgràcia, després de la seva mort, el fill del doctor Stowell va destruir tots els papers que aquest havia reunit sobre l’assumpte.

Michael Harrison, un escriptor que ha estudiat atentament la teoria que identifica Jack l’Esbudellador amb J. K. Stephen, creu que aquest hauria pogut cometre fins a un total de deu assassinats, en comptes dels sis o vuit que normalment s’atribueixen a l’Esbudellador. Aquesta idea es basa en un seguit d’arguments, com ara: a) que Stephen tenia llogades habitacions a Lincoln’s Inn, un lloc que es troba a no gaire distància de l’East End de Londres; b) que no sembla disposar de cap coartada per a les nits en què es van cometre els crims; c) la semblança entre la seva lletra (fins i tot suposant que la disfrassés) i la lletra d’alguns versos que Jack l’Esbudellador hauria escrit i enviat a la policia i als periodistes; i d) l’anàlisi dels versos del propi Stephen.

No està gens clar quina va ser la causa de la inestabilitat mental que va patir James Kenneth Stephen, però sabem que l’any 1886, després de patir un fort cop al cap, es va convertir en pacient precisament de l’esmentat Sir William Gull. Quan encara era a Cambridge, però, ja havia escrit tot un seguit de versos que feien palés un odi obsessiu i malaltís envers les dones, incluent-hi un poema que es deia “Kaphoozelum”, i que parlava de “deu petites prostitutes de Jerusalem” (recordem que totes les víctimes de l’Esbudellador eren prostitutes). A la seva famosa biografia de Virginia Woolf, Quentin Bell es refereix a J. K. Stephen com «l’autor d’uns versos lleugers i enginyosos que, al seu dia, van cridar força l’atenció», i afegeix aquesta estranya anècdota: «un dia [Stephen] va pujar fins al dormitori de la petita Virginia, va treure un ganivet de la seva butxaca i, després d’uns segons de dubte aterridora, el va clavar violentament en un tros de pa que hi havia sobre la tauleta de la nena.»

Sort d’aquell tros de pa. Sense ell al dormitori, potser avui el cognom Dalloway no es diria res d’especial. 

Els versos del senyor Stephen, millor no us els copio. Fastigosos. I us aclararé que aquest Duc de Clarence és el protagonista d’allò que s’ha anomenat, dins l’argot ripperològic, la Teoria de la Conspiració Reial, i que potser us sona d’unes quantes pel·lícules i d’alguna novel·la. Segons aquesta teoria, que no passa de ser una fantasia ben ordida però gens fonamentada en la realitat, els crims de Jack l’Esbudellador els hauria comés Sir William Gull, cirurgià reial, per fer callar a cinc prostitues que coneixien un terrible secret: el casament del Duc de Clarence, nét de la reina Victòria, amb una catòlica de classe baixa, i el naixement d’una nena que hauria posat en perill, amb la seva sola existència, la mateixa estabilitat d’una Corona d’Anglaterra que, deixant de banda a la Reina, no gaudia ja de gaire popularitat entre les classes populars de l’Imperi.

Perquè veieu fins a on poden portar-nos les nostres lectures friquis.  

Críquet vintage

La nostra postal d’avui no té gaire bona qualitat, però no m’he pugut estar de penjar-la. És una foto antiga: va ser presa a St. Ives, un poblet de la costa de Cornualles, l’any del Senyor de 1886. Els protagonistes, ja ho veieu, són dos nens que juguen a críquet, aquell esport misteriós que tant agrada als anglesos i als indis. El nen es diu Adrian, Adrian Stephen, i es nota que s’ho està passant d’allò més bé amb la seva pala i el seu gorret de criquetaire. La nena també s’ho està passant bé, tot i que ella no és, ni de bon tros, tan extravertida com el seu germà petit, i es pren el joc amb tota la seriositat que el joc mereix. El seu barret és molt anglès, però no porta flors, ni llaços, ni cap altre dels complements que tant de goig fan a les graderies d’Ascot. Si el críquet fos beisbol, la postura de receptora de la nena seria gairebé perfecta; però aquests tres pals clavats a terra ens recorden que el críquet i el beisbol no són el mateix joc. (El beisbol, diuen els entesos, és un joc força infantil comparat amb el críquet; el críquet és al beisbol el què els escacs són a les xapes.) La forma en que la nena manté les dues mans ben obertes davant els seus genolls resulta, ja em disculpareu la feblesa, molt tendra.

La nena es diu Virginia. Ella no ho sap, però a la nostra biblioteca tenim 19 llibres que porten el seu nom a la coberta.  

La veu de Virginia Woolf

Avui, per acabar aquesta setmana una mica mandrosa que hem tingut a l’Espai de llibres, us deixo un altre d’aquests vídeos impossibles que de tant en tant ens regala el nostre amic YouTube. Es tracta, sembla ser, de l’única gravació de veu coneguda de Virginia Woolf. L’arxiu pertany als fons de la BBC, i està datat el dia 29 d’abril de 1937.

Lectures d’estiu: «Diario de una escritora»

Virginia Woolf, Diario de una escritora. Madrid: Fuentetaja.

La mort de Virginia Woolf és, segurament, una de les més conegudes i terribles de la història de la literatura. El 28 de març de 1941, enmig d’un nou brot del trastorn bipolar que va marcar tota la seva vida, l’escriptora va fugir de casa, es va omplir de pedres les butxaques del seu abric i va llançar-se a les aigües del riu Ouse, on va morir ofegada. Tenia 59 anys, i feia només unes setmanes que havia acabat d’escriure la seva darrera novel·la, Entre els actes. Va deixar una nota al seu marit, Leonard Woolf, explicant-li l’horror que sentia davant la imminència d’un nou accés del que ella anomenava la seva «bogeria».  

La lluita amb el fantasma d’aquesta bogeria travessa, invisible però sempre present, cadascuna de les pàgines d’aquest diari que avui us proposo com a lectura (gens lleugera, ja us aviso) d’estiu. La seva darrera entrada porta com a data el dia 8 de març de 1941, i en ella hi llegim:

No, no pretendo hacer introspección. Cito la frase de Henry James: Observa constantemente. Observa la llegada de la vejez. Observa la codicia. Observa mi propio abatimiento, de esta manera se convertirá en algo útil. O, por lo menos, esto espero. Insisto en sacar cuanto provecho pueda a ese tiempo. Me hundiré con la bandera ondeando.

Però els diaris de Virginia Woolf són molt més que tot això. Són, per sobre de tot, el testimoni d’una inquebrantable vocació d’escriure. La felicitat i les agonies de la creació literària, els petits triomfs quotidians i la maledicció dels carrerons sense sortida, els dubtes, les pors, els problemes aparentment irresolubles i les sobtades solucions, es presenten en aquestes pàgines d’una forma tan nua, tan immediata, que un fins i tot se sent una mica avergonyit d’estar llegint això que va ser escrit des d’una tan completa intimitat.  Poques vegades se’ns ofereix l’ocassió de ficar-nos tan completament dins el cervell d’un escriptor i seguir, pas a pas, el procés de creació de tota la seva obra.

Els diaris complets de Virginia Wolf ocupen vint-i-sis volums, un per cadascun del anys compresos entre 1915 i 1941, i, que jo sàpiga, mai no han estat traduïts en la seva totalitat ni al català ni al castellà. Aquesta edició de Fuentetaja (que recupera la publicada per Lumen a començament dels anys 80) correspon a la selecció que d’aquest immens corpus va fer Leonard Wolf l’any 1953, i es centra només en les anotacions relacionades amb la creació de les obres de l’autora de Les ones. Això, a més de fer dels diaris un volum còmode i manejable, té una segona virtut molt notable: quan llegeixes la crònica dels esforços de Virginia Woolf per tal de donar forma a l’Orlando, a Mrs. Dalloway, a Els anys,  no hi ha forma humana d’evitar que et vinguin ganes de córrer a buscar aquestes novel·les i començar a devorar-les.

I això, quan ets un lector i et trobes de vacances, és una de les coses més intel·ligents que pots fer.