Mercè Rodoreda, en la millor companyia

Hi ha uns quants paratges al món que semblen actuar, de forma misteriosa, com a autèntics imans per a la literatura. Són espais de tota mena –paisatges naturals com ara rius, llacs i muntanyes, però també pobles i ciutats– que atreuen els escriptors amb una força, i sobretot amb una freqüència, que hom sospita que no és en absolut casual. Un d’aquests espais és el llac Leman.   

A la vora del llac Leman, a Cologny, dins una mansió anomenada Villa Diodati, es van reunir una nit d’estiu de l’any 1816 quatre esperits romàntics de les Illes, i allà van donar vida, entre bones dosis de laudà, a l’horrible criatura del doctor Frankenstein i a un dolentíssim vampir que s’asssemblava, prou sospitosament, a Lord Byron.  A la vora del llac Leman, a l’hotel Palace de Montreaux, va viure els seus darrers anys Vladimir Nabokov, sempre en companyia de la seva inseparable Vera i del fantasma d’una nena que el perseguia per tot arreu.  A la vora del llac Leman, en un altre hotel d’una altra ciutat, va morir Jorge Luis Borges, refugiat a darrera hora a la Ginebra de la seva poc feliç adol·lescència. I en aquesta mateixa ciutat, a la vora d’aquest mateix llac, sota el mateix cel neutral, va viure i escriure i estimar la nostra Mercè Rodoreda.

Mercè Rodoreda va arribar a Ginebra l’any 1954, quan les Nacions Unides van contractar Armand Obiols com a traductor per a la seva seu de la ciutat suïssa. Armand Obiols era un home casat amb qui Mercè Rodoreda va entablir una relació sentimental durant els primers temps del seu exili, al castell de Roissy-en-Brie, i de qui ja no es va separar fins la seva mort (la d’ell) a Viena, l’any 1971. (Per cert: un altre escriptor famós que va arribar a Ginebra de la mateixa forma, contractat com a traductor de les Nacions Unides, va ser Julio Cortázar, qui sempre va odiar Ginebra amb tot el seu enorme cor de cronopi anticalvinista.) Després de la mort del seu home, Mercè Rodoreda va continuar encara un any més a Ginebra, vivint en un apartament situat justament a la vora del llac: el mateix espai on havia escrit Jardí vora el mar, La plaça del Diamant, La meva Cristina i altres contes i La mort i la primavera. La seva solitud, però, acabaria portant-la a retornar a Catalunya, i a instalar-se al poble de Romanyà de la Selva, on moriria l’any 1983.  

Desconec l’any en què es va prendre la foto que justifica aquesta entrada. Entenc que es va prendre quan l’escriptora havia tornat ja del seu exili; entenc també, potser amb massa alegria, que el gos que comparteix pla amb ella és el seu gos. El cas és que, mirant-me la foto, m’agrada pensar que aquest gos ja havia arribat al món quan Mercè Rodoreda encara vivia a Ginebra, a la vora del llac Leman. Sembla un gos molt polit i assenyat: jo diria que té tota la pinta de ser un gos suís. I les vores del llac Leman són propícies per als gossos ben educats. M’agrada imaginar-me a la Rodoreda passejant amb aquest gos pels bulevars que envolten les aigues del llac, ella pensant en les històries i en els personatges de les seves novel·les, ell pensant en les seves cosetes de gos. Recordeu: aquells mateixos bulevars per on Julio Cortázar havia passejat uns anys abans el seu avorriment de cronopi anticalvinista; aquelles mateixes aigües que el pobre Borges havia vist d’adol·lescent i que ja no podria veure quan hi tornés per morir. El mateix llac suís on va banyar-se, un parell d’hores després de somniar a Frankenstein, la jove, dolça i sinistra Mary Shelley.

Definitivament, hi ha llocs que semblen fets per decorat de bona literatura.

Vladimir Nabokov, a la carretera

Si ho penses, resulta ben curiós que fos justament un rus, i a sobre en plena guerra freda, qui acabés escrivint el millor retrat d’aquesta forma de vida cent per cent americana dels cotxes, les persecucions i les fugides, les autopistes interestatals i els motels a peu de carretera. De fet, quan aquell britànic pervers ens va convidar a fer una ullada pel forat del pany del Bates Motel, ja feia uns quants anys que Vladimir Nabokov ens havia ensenyat, per boca del seu Humbert Humbert, que els motels són llocs propicis per als delictes anònims i els pecats inconfessables.    

Nabokov va coneixer molts motels a la seva vida, i moltes pensions, i molts llocs de pas. Com massa artistes del segle XX, ell va ser un exiliat continu. De fet, els darrers anys de la seva vida els va passar a un hotel de Montreaux, i allà hi va morir, a la riba del llac Lemán, a una hora de viatge de l’hotel on va morir un altre escriptor que no se li assemblava gaire. Expliquen que la seva habitació de Montreaux era tota plena de capses a mig buidar, com si l’escriptor visqués instal·lat enmig d’una mudança perpètua, i que a sobre d’un prestatge hi havia una bandereta dels Estats Units. Humor d’exiliat. 

Com a rus, Vladimir Nabokov resultava un tipus maniàtic, esquerp i més aviat estrany; com a estadounidenc, resultava totalment un alienígena. Deixant de banda la seva dona Vera, a qui va dedicar tots els seus llibres, les seves tres grans passions eren la literatura, l’entomologia i els problemes d’escacs: tres vicis d’aquests que es practiquen en solitari. El cas és que Nabokov, potser com tots nosaltres, tenia menys passions i vicis que fòbies: odiava tota classe de coses, començant pel soroll de les motos i acabant pels adeptes de la secta de Herr Doktor Sigmund Freud. No sé si odiava també els cotxes, però estic bastant segur de que no li agradava conduir.  A la foto, veureu que el nostre home va assegut al seient de l’acompanyant, sempre més còmode i civilitzat que el del conductor, i si pareu atenció, veureu que té una mena de carpeta i uns papers a la mà esquerra, i que a la dreta porta un llapis amb goma. Els papers són dos, i semblen fitxes: dues d’aquelles fitxes en les quals Nabokov escrivia els seus llibres. Amb un bon zoom i unes ulleres, potser podriem llegir què hi havia escrit, en aquell viatge, el novel·lista que va inventar-se la fugida sobre rodes del malalt encisador Humbert Humbert i la seva estimada Lolita.

*  *  *

Com passa amb tots els autors d’una obra mestra indiscutible, el gruix de la producció de Vladimir Nabokov corre potser el risc de quedar enfosquida per la lluentor del mite de Lolita. Jo us voldria recomanar tres novel·les seves que ningú no s’hauria d’estar de llegir: una és La Defensa, una altra és Pálido fuego, i la tercera és La verdadera vida de Sebastian Knight. Cap d’elles no s’assembla a les altres dues, però totes tres, cadascuna a la seva manera, són d’aquest tipus de novel·les que no se’t desenganxen de les mans fins que no les has acabades de llegir.    

Lectures d’estiu: «Lolita»

Vladimir Nabokov, Lolita. Barcelona: Anagrama.

Si vosaltres sou d’aquells que teniu la sort de no haver llegit encara cap llibre de Vladimir Nabokov, deixeu-me que us faci una recomanació: abans de posar-vos amb aquesta novel·la, oblideu-vos de tot el que creieu saber sobre ella. Oblideu-vos de la vella pel·lícula de Stanley Kubrick amb James Mason i Peter Sellers. Oblideu-vos (no us costarà gaire) del remake de Jeremy Irons a les ordres d’Adrian Lyne. Oblideu-vos de tota la mitologia eròtica que envolta el llibre, i oblideu sobretot la imatge que pogueu tenir de la seva protagonista homònima. Lolita és una nena de dotze anys massa espavilada per a la seva edat, en això estem d’acord, i Humbert Humbert és un home de mitjana edat amb tota classe de desequilibris emocionals que mostra un interès desmesurat per «la tendra bellesa de les nínfules»… Però res d’això té a veure amb la màgia portentosa del llibre que sou a punt de llegir.

El que fa de la novel·la de Nabokov una veritable meravella, el que la converteix en una de les millors novel·les de tot el segle XX, no és la història volgudament escandalosa del pedòfil més o menys seduït per la nena perduda. O si més no, no és només això (tot i que, com a història, la barreja de road novel esbojarrada i pervers conte d’amor que ens explica Nabokov és bona de veritat). El que fa de Lolita un llibre que no us podeu estar de llegir sota cap circunstància és, en essència, el mateix que fa de Vladimir Nabokov un dels novel·listes més fascinants que mai tindreu ocassió de llegir: una escriptura felicíssima, alhora lírica, precisa i sensual, que neix arrelada en un amor total per les paraules i que té una força visual, una elegància i una plasticitat gairebé inigualables.

Una advertència: la veu de Humbert Humbert, narrador profundament egomaniac i protagonista veritable de la novel·la, és absolutament inoblidable. Llegir les seves reflexions és ficar-se dins el cervell de la bèstia… i fer-se, per sempre més, amic d’ella. Des del principi sabem que el decandent europeu Humbert és un pervertit i que la jove nord-americana Lolita és la seva víctima, però el cas és que no podem deixar de sentir una certa simpatia per ell. I això resulta molt inquietant…

La lliçó del mestre

Per començar aquest 2008 amb bon peu, us oferim una curiositat literària rescatada del nostre estimat YouTube: l’actor Christopher Plummer interpretant a Vladimir Nabokov durant una de les seves lliçons de literatura a la universitat de Cornwell.

L’objecte de la lliçó escenificada a la gravació és La metamorfosi de Kafka, i el text forma part del llibre Curso de literatura europea, un recull molt interessant de lliçons i conferències on Nabokov analitza fins al més mínim detall l’arquitectura i els mecanismes d’algunes de les grans novel·les de la tradició occidental, des de Madame Bovary fins l’Ulisses de Joyce. Val la pena fer-li una ullada a aquest llibre: algunes de les opinions de Nabokov són per no perdre-se-les…

Aquí teniu les dues parts del vídeo:

Famílies felices

Opció Tolstoi

“Totes les famílies felices s’assemblen. Cada família dissortada ho és a la seva manera.”

[Lev Tolstoi, Anna Karènina. Barcelona: Proa. Traducció d'Andreu Nin.]

Opció Nabokov

“Totes les famílies felices són més o menys dissemblants; totes les famílies desgraciades són més o menys semblants, diu un gran escriptor rus al principi d’una famosa novel·la.”

[Vladímir Nabòkov, Ada o l'ardor. Barcelona: Edicions 62. Traducció de Jordi Arbonès.]