Arrasats i cremats, i feliços

Wells Tower, Todo arrasado, todo quemado. Barcelona: Seix Barral.

Hi ha llibres que, molt abans de llegir-los, ja sabem que ens agradaran. Encara que no coneguem el seu autor, o que només n’haguem sentit a parlar en un parell de suplements, en algun bloc de confiança o per boca d’algun amic lector, intuim que aquell llibre ens sorprendrà, ens farà passar una bona estona i fins i tot, amb una mica de sort, potser es convertirà en un llibre important per a nosaltres. Això em va passar a mi amb aquest recull de contes. Des del primer moment que el vaig veure aquí, a la nostra biblioteca, amb la seva portada exquisida i el seu títol contundent, amb la seva solapa plena d’afalags provinents de noms de tota confiança, vaig saber que algun dia el llegiria i que en gaudiria de valent. Això va ser fa uns tres o quatre mesos, just abans de l’estiu, i llavors ja vaig escriure una noteta en aquest bloc (on, per cert, Todo arrasado, todo quemado compartia espai amb un altre llibre de contes que també sé que llegiré i que m’agradarà: El mes más cruel de Pilar Adón; ja en parlarem). Ara, amb el llibre ja llegit i gaudit de la primera pàgina fins a l’última, ha arribat el moment de completar aquella nota.   

Wells Tower és un cas força curiós dins la literatura dels Estats Units, on els escriptors sovint comencen a publicar llibres molt joves, sempre abans dels 30, i de seguida fan el pas del conte a la novel·la. Tower té 37 anys, mai no ha escrit una novel·la, i aquest és tot just el seu primer llibre publicat. Els relats que s’hi inclouen porten molts anys apareixent en les revistes més prestigioses del seu país, han merescut un munt de premis importants i li havien proporcionat ja al nostre escriptor un cert renom dins el món literari estadounidenc; però, fins l’any passat, aquest mai no s’havia decidit a reunir-los en un llibre. El resultat de tot això és un recull de contes on cada peça és única i necessària, on res no hi sobra ni és gratuït, on cadascun dels relats que l’integren es llegeix com una petita obra d’art literari, amb les seves pròpies regles gens gratuïtes i amb tots els seus objectius plenament assolits.

El primer conte ens presenta a un home que ha perdut la seva dona, la seva feina i l’herència del seu pare, i que, mirant de refer la seva vida, troba consol en omplir el seu aquari amb tots els peixos estranys que el mar li porta; el darrer, i també el més original, ens duu als mars del nord d’Europa i a algun segle indeterminat del primer mil·leni, on un grupet de vikings molt salvatges i moderns gestionen amb dificultat les seves relacions amb l’amor i la violència. Entremig hi trobem una mica de tot: dues cosines adolescents sense gaire cosa a dir-se que s’inicien juntes a la vida i als secrets dels adults; un home amb tot de comptes pendents amb el seu pare malalt d’alzheimer; un jubilat que dedica les seves hores buides a espiar les visites que rep la seva veïna prostituta; una fira de poble amb rerafons sinistre; un home que viatja en cotxe amb la seva filla i amb el nou marit de la seva ex dona, i que es veurà implicat en una batussa sense final feliç; o un nen d’onze anys que busca (i la troba, més o menys) la manera de venjar-se del nuvi de la seva mare. 

Línia per línia, l’escriptura de Wells Tower és impecable i implacable. Cada frase ens ofereix una sorpresa, un somriure, un cop de puny a l’estòmac, la revelació d’una sobtada bellesa o una inesperada incursió dins el lirisme: un lirisme sempre eficaç i controlat, que no neix de les paraules ni de les situacions, sinó de l’originalitat radical en la mirada de l’escriptor. El seu estil és directe, fins i tot col·loquial, però mai no cau en el prosaïsme injustificat. La desolació interior de molts dels seus personatges, que han anat deixant-se coses importants en el camí i que ara veuen les seves vides detingudes en un carreró sense sortida, imposa una sobrietat d’estil que, per fortuna per a nosaltres, no està renyida amb el sentit de l’humor. I en aquest llibre n’hi ha molt, moltíssim, de sentit de l’humor.  

En definitiva, que us recomano de tot cor aquest Todo arrasado, todo quemado. Amb permís de Lorrie Moore i els seus Pájaros de América, aquest és el llibre de relats que més m’ha agradat (i m’ha sorprés, i m’ha commogut, i m’ha fet riure i pensar i voler tornar-lo a llegir ben aviat) des d’un altre debut extraordinari que també vam comentar aquí, el de Miranda July amb Nadie es más de aquí que tú. Paraules majors.

Unes quantes recomanacions (I)

Aquesta setmana, a l’Espai de llibres ens dedicarem a comentar algunes de les darreres novetats que hem adquirit a la nostra Biblioteca Ca n’Altimira: novel·les i reculls de relats (i algun que altre llibre de gènere no gaire definit) que ben aviat tindreu a la vostra disposició tots aquells que us animeu a visitar-nos. 

Per començar, tirarem cap a les formes breus: tres llibres de contes que fan una pinta immillorable.   

*  *  * 

Pilar Adón, El mes más cruel. Madrid: Impedimenta. 

Aquest portada tan extraordinària pertany al segon recull de contes de Pilar Adón, una jove escriptora nascuda a Madrid que l’any 2005 va guanyar el Premi Ojo Crítico de Narrativa amb el seu llibre Viajes inocentes. Diuen d’ella que és una de les conreadores del gènere breu més sensibles i originals del moment; les crítiques d’El mes más cruel, si més no, són d’aquestes que et fan venir ganes d’agafar immediatament el llibre i posar-te a llegir. El resum de la contraportada diu això: 

«Dos desconocidas han de compartir una casa de tres pisos durante unos días, y ambas se empeñan en mantener el orden y en resultar imprescindibles; una mujer espera, ansiosa, la llegada de un chico más joven que ha de librarla de su aburrimiento y de su frustración; Scott regresa a Inglaterra después de su expedición polar pero nadie va a recibirle; una muchacha llamada Clara se dedica a seguir los pasos de un esquivo gato; una madre se encarga de aterrorizar a su hijo para que nunca se vaya de su lado. Los catorce relatos que integran El mes más cruel componen una esmerada colección de recetas para sobrevivir a la pérdida, a la separación, la locura y el miedo.»

El títol del llibre, per cert, fa referència al primer vers de The Waste Land, de T. S. Eliot:  «Abril es el mes más cruel, hace brotar / lilas del interior de la tierra muerta, / mezcla la memoria y el deseo, estremece / las raíces marchitas con lluvia de primavera.»

*  *  *

Raymond Carver, Principiants. Barcelona: Empúries.

Durant anys havia anat corrent el mite de que el primer llibre de relats de Raymond Carver, De què parlem quan parlem de l’amor, no era tant un llibre seu com del seu editor, Gordon Lish, qui hauria corregit els textos originals  de Carver fins al punt de deixar-los poc menys que irreconeixibles. I el fet és que, veient aquest llibre, sembla que el mite es confirma. Principiants és la versió original de De què parlem quan parlem de l’amor: és el llibre que Raymond Carver va anar escrivint durant la seva primera maduresa, i que va sotmetre a la consideració de l’editor Lish l’any 1980. I el primer que crida l’atenció és el seu volum: aquest llibre és, gairebé, el doble de gruixut que aquell altre llibre que tots coneixiem. ¿Recordeu l’estil particular de Raymond Carver, tots aquells tics (frases curtes, estil nu, diàlegs directíssims) que van originar l’anomenat Dirty Realism dels anys 80? Doncs aquí tot canvia: Principiants, per dir-ho de forma planera, és un llibre que cap jove escriptor carverià s’hagués molestat mai en imitar.  

Al final del llibre, hi ha un appèndix on es compara cada relat d’aquest llibre amb les versions publicades al llibre de 1981. El rècord, penso, el tenen els contes «On és tothom?» i «Una cosa petita, bona»: tots dos van veure retallat en un 78% el seus textos quan van passar per les mans de Gordon Lish.

  *  *  *

Wells Tower, Todo arrasado, todo quemado. Barcelona: Seix Barral.

Wells Tower va néixer a Vancouver no fa encara 37 anys, però ja hi ha qui barreja el seu nom amb els de John Cheever o (precisament) Raymond Carver.  I això, amb un sol llibre publicat l’any 2009.

Les 265 pàgines de Todo arrasado, todo quemado inclouen nou relats, tots ells publicats a revistes com ara The New Yorker, McSweeney’s o The Paris Review i premiats amb tota mena de premis nacionals i internacionals. Diu la contraportada del llibre que «Con un humor a menudo negro y una belleza brutal, Wells Tower construye un universo habitado por vikingos deprimidos, inventores fracasados, alcohólicos soñadores… hombres y mujeres a la deriva, confundidos por la época contemporánea.» Oi que això dels víkings deprimits sona bé? Un dels relats es titula «El ojo tras la puerta», i comença així:

Mi hija, la primera noche que pasé en su casa, quiso meterme miedo desde el principio. Ni siquiera había terminado la sopa cuando me sacó, muy agitada, un fajo de fotografías. Las había guardado en una bolsa de plástico con cierre hermético, para que estuvieran a salvo incluso en una inundación. ¿Qué había en esas fotos que requería tantos cuidados? Un muerto abatido de un disparo en la calle, delante del apartamento de Charlotte, con el tiro en el pecho: un negro de unos dieciocho años.

I a la solapa, per si encara no n’esteu del tot convençuts, hi surt aquesta cita de Michael Chabon: «Los relatos de Wells Tower están escritos en un lenguaje auténtico y emocionante: violento, divertido, gracioso y bello. Léanlos ahora mismo.» No sé vosaltres, però jo penso fer-li cas al senyor Chabon.