Clàssics respectables

Wilkie Collins, La pedra lunar. Barcelona: Columna.

Aquesta recomanació, ara que hi penso, potser és una mica agosarada. Vaig llegir La pedra lunar fa un munt d’anys, quan encara no podia votar ni conduir un Mercedes, i gairebé no recordo res d’ella. De fet, només recordo tres coses: la seva estructura, la inversemblança de bona part del seu argument, i que em va agradar moltíssim. L’estructura consistia en tot un seguit de monòlegs dels personatges de la novel·la, un grupet d’homes i dones anglesos que ens anaven explicant, cadascun a la seva manera, la seva versió dels fets en què s’havien vist implicats, i que tenien a veure amb el robatori d’una pedra molt valuosa. Els girs inversemblants de l’argument (que potser no ho són tant: la meva memòria no és gaire de fiar), no us els explicaré ara. Però el cas és que el llibre em va agradar tant, em va semblar tan bo, que el meu jo juvenil i pre-votant va pensar que fins i tot mereixeria anar signat pel mismíssim Stephen King, i no per aquest tal Wilkie Collins a qui ningú no coneixia.   

Dins la gran foto de família de la literatura del segle XIX, Wilkie Collins ocupa un lloc força particular. Ell, com tots els seus col·legues de ploma, és un clàssic; però un clàssic no del tot respectable. Si tots els escriptors vius i sans del segle XIX (aquells que avui encara llegim sense exàmes de per mig) forméssin de veritat una gran família, Wilkie Collins seria aquell tiet xerraire, mentider i una mica sonat que no para d’explicar històries d’allò més recargolades i increïbles i  que li cau bé a tothom, però què ningú no es pren seriosament. En una sobretaula del dia de Sant Esteve, ni Flaubert ni Stendhal s’aproparien a menys de sis cadires d’ell, i l’únic cosí francés que li dirigiria la paraula seria Alexandre Dumas (i només perquè ell tampoc no tindria gaire gent amb la qui parlar). Els russos ni el mirarien a la cara, seriosos ells, i amb els nebots de les Illes tampoc li aniria gaire millor: sospito que ell i Ridder Hagard es passarien tota la tarda intercanviant batalletes en un racó de la taula, davant les restes dels canalons. Sort d’en Dickens, que de tant en tant recordaria els seus orígens i s’aproparia a fer petar la xerrada amb tots dos.

L’amistat de Charles Dickens i Wilkie Collins és d’aquestes que un no sap si van afavorir al peix petit, o si el van enfosquir per sempre. Companys i col·laboradors en diversos projectes, el nom del primer sempre acaba apareixent quan es parla del segon. Diu G. K. Chesterton:

Wilkie Collins es el único hombre de genio inconfundible afín a Dickens. Afín en este sentido: ambos combinan criterios modernos, populares, e incluso vulgares con una simpatía enorme y elemental por oráculos extraños, espíritus y noches remotas. En la Inglaterra victoriana no hubo dos hombres con sombrero de copa y paraguas que fueran más característicos de la racionalidad y las tediosas reformas de aquella época; y no han existido otros dos hombres capaces de igualarlos en un relato de fantasmas. Nadie como ellos despreció tanto la superstición; y nadie como ellos fue capaz de provocar emociones fuertes con lo supersticioso.

Amb Dickens o sense, Wilkie Collins va gaudir d’un gran èxit en vida. Les seves novel·les i els seus relats van aparéixer a les revistes més populars de l’època, i es van anar reeditant amb regularitat en forma de llibre; la seva vida personal, en canvi, va ser força trista, i els seus darrers anys van estar marcats pel patiment físic i per diverses addiccions (al laudà, la més greu) derivades d’aquest. Les seves històries són llargues, complexes i molt romàntiques, i estan plenes de cops d’efecte i de personatges ben vius. El seu altre gran clàssic, a més de La pedra lunar, és La dama de blanc, que porta un segle i mig llegint-se, reeditant-se i donant peu a adaptacions escèniques de tota mena, i que entre la seva col·lecció de personatges té a un tal Comte Fosco que és una mala peça.

No sé vosaltres, però jo, si fos un clàssic del segle XIX, no dubtaria en compartir una copeta de cava i unes neules amb aquest home. I si els russos no se’ns volen acostar, pitjor per a ells.