Dormir amb Truman Capote (i amb Hemingway, i amb Virginia Woolf)

Cinc entrevistes: «The Paris Review»

En el món de la literatura, si parlem d’entrevistes, sempre acaba sortint el nom de The Paris Review: la venerable revista nord-americana que porta ja més de mig segle fent d’aquesta pràctica periodística, sovint no gaire prestigiada, un digníssim subgènere literari. Quan tot funciona com ha de funcionar —és a dir, quan es troben un escriptor amb coses a dir, i sobretot amb ganes de dir-les, i un entrevistador atent i preparat— les entrevistes de The Paris Review es llegeixen com a autèntiques peces del millor art literari. Però és que, més enllà de la seva qualitat, les entrevistes publicades per aquesta revista tenen una altra virtut que les fa ben estranyes: el seu objectiu no és fer-nos conéixer la vida i el pensament d’un determinat escriptor; el que busquen és apropar-nos a la manera en que cadascun d’aquests escriptors s’enfronta a la pràctica del seu ofici.

En castellà, s’han publicat unes quantes sel·leccions d’aquest ja immens corpus d’entrevistes; la darrera, editada l’any 2007 per El Aleph, llueix a la seva portada noms com els de William Faulkner, Isak Dinesen, Kurt Vonnegut, Joyce Carol Oates, Salman Rushdie, Manuel Puig o Christopher Isherwood. No en conec, en canvi, cap edició catalana. (I si llegiu en anglès i sou aficionats a l’Amazon, aquí podeu tafanejar una edició en quatre volums i més de dues mil pàgines que és, de veritat, una meravella.)

Les cinc entrevistes que ara us enllaço són també en anglès, i provenen de la fantàstica pàgina web de la revista. Els arxius d’aquesta pàgina són per perdre’s-hi un parell de setmanes; feu-li una ullada i veureu. A poc que us defenseu en l’idioma de Chuck Norris, acabareu amb el disc dur de l’ordinador ple de documents en pdf i amb el cap com un (feliç) timbal. Aquí en teniu cinc petits exemples: 

• Un dels meus novel·listes vius preferits, Richard Powers, ens transmet aquí la seva passió absoluta pel gènere novel·la i la seva envejable ètica de treball. (Per cert: d’aquí uns dies, si no passa res d’estrany, parlarem d’El tiempo de nuestras canciones, un tros de novel·la que aquí va publicar Mondadori l’any 2005 i que, penso, no ha acabat de rebre tota l’atenció que es mereixia.)
• Ara que Marius Carol ha tornat a portar el nom de Truman Capote a les pàgines culturals dels diaris gràcies a la seva nova novel·la, L’home dels pijames de seda, potser és un bon moment per recordar una de les entrevistes més famoses de totes les concedides per l’autor de Música per camaleons. La teniu aquí.  
• Kingsley Amis, el pare amat i odiat alhora d’en Martin Amis, parla aquí d’un munt de coses interessants; entre elles, d’aquesta forma ben curiosa de superstició que pateixen alguns escriptors estadounidencs: la Gran Novel·la Americana.
•  Aquesta és una de les entrevistes més famoses, i amb justícia, de totes les publicades per The Paris Review. El seu protagonista és un dels grans: William Faulkner.
• I per últim, i enllaçant amb l’entrada de dilluns, aquí podeu llegir els raonaments d’un altre escriptor d’aficions poc plàcides i molt criminals: el belga (sí, com Poirot) George Simenon.   

William Faulkner, a la feina

Veient-lo així, tan polit, tan mudat de diumenge, tan posat en el seu paper d’escriptor de prestigi, no resulta gens fàcil relacionar William Faulkner amb la seva pròpia llegenda. ¿Aquest home de la foto és l’alcohòlic incurable a qui els estudis de Hollywood acabaven acomiadant de totes les pel·lícules on provava de fer de guionista? ¿Aquest és l’home a qui van fer fora de la seva feina de carter degut al seu costum de llençar a les escombreries les cartes que havia de classificar? ¿Aquest és l’home sec i dur del Sud que preferia la companyia d’un bon cavall a la de qualsevol ésser humà?  Ningú no ho diria: un senyor amb aquesta rectitut d’esquena, amb aquests cabells tan ben tallats, amb aquest llaç de la corbata tan ben fet…

Aquesta foto va ser presa cinc anys després què un jurat ple de suecs li atorgués al nostre home un premi Nobel molt merescut.  Som a  l’any 1954: Faulkner té 57 anys, i, tot i que ell encara no ho sap, ja ha escrit totes les obres per les quals encara avui el recordem. De fet, el seu gran moment creatiu (que és també un dels grans moments creatius de tota la història de la literatura universal: poca broma) va començar l’any 1929 i va acabar l’any 1932. En aquests quatre anys, William Faulkner va escriure i publicar ni més ni menys que cinc obres mestres absolutes de la novel·la moderna: Sartoris, El brogit i la fúria, Mentre agonitzo, Santuari i Llum d’agost. I encara li van quedar forces i idees per escriure, només quatre anys després, una sexta obra mestra titulada Absalon, Absalon!

Si heu llegit qualsevol d’aquests llibres, ja sabeu que Faulkner no és un escriptor apropiat per llegir a la platja. La seva literatura és complexa, fosca, densa i força exigent, tant en l’aspecte purament formal (William Faulkner és el principal renovador de les formes narratives nord-americanes a la primera meitat del segle XX) com a un nivell, diguem, emocional. Els llibres de Faulkner demanen de nosaltres un cert esforç, una entrega, un nivell de concentració que ens permeti endinsar-nos en una realitat que no s’assembla gaire (en aparença) a la nostra realitat de cada dia; a canvi d’aquest esforç, els llibres de Faulkner ens donen coses que poquíssims altres llibres ens poden donar. Ens donen un món sencer, el món de Yoknapatawpha, el món pertorbador de l’american gothic en tota la seva cruesa, i ens donen tot un paisatge moral d’una profunditat i una varietat de registres inigualable.

Amb els llibres de William Faulkner aprenem coses que potser no estem segurs de voler aprendre. I aquesta, penso ara, és una definició prou exacta de la paraula «literatura».