La segona vida de Yasunari Kawabata

Yasunari Kawabata, Kioto. La danzarina de Izu. Barcelona: Plaza & Janés. 

El cas de Yasunari Kawabata il·lustra a la perfecció les estranyes sotragades a que de vegades es troba sotmesa la fama dels escriptors. La literatura n’està plena, d’històries com la seva: homes i dones que assoleixen en vida el punt més alt de fama i de prestigi a que pot aspirar un escriptor, i que de sobte, coincidint moltes vegades amb la seva mort, cauen en un estrany oblit que els acaba fent desapareixer de les llibreries i de la memòria dels lectors fins que un nou sotrac, sovint atzarós, els retorna per un temps al paisatge de l’actualitat literària. Kawabata va ser el primer escriptor japonès en rebre el premi Nobel de literatura, però fins no fa gaire les traduccions al castellà de les seves novel·les només podien trobar-se als aparadors de les llibreries de vell, en forma de llibrets populars de butxaca de finals dels seixanta i principis dels setanta o en algun volum enquadernat en tapa dura corresponent a alguna col·lecció de premis Nobel; i en l’àmbit català la situació era encara pitjor. Però fa uns anys van començar a arribar a les nostres llibreries els èxits internacionals dels Murakami, Yoshimoto i companyia, i l’interés per la nova narrativa japonesa va fer que les editorials tombessin la mirada cap als mestres de les generaciones anteriors. El primer en beneficiar-se d’aquest revival nipó va ser Yukio Mishima, que de fet, gràcies potser a les peculiaritats de la seva vida i (més encara) de la seva mort, mai no havia estat del tot oblidat. I després, per sort de tots nosaltres, li va tocar el torn a Yasunari Kawabata.

La vida del nostre home comença com una novel·la de Dickens, i no acaba de forma gaire millor. Va néixer a Osaka l’any 1899, i la seva infantesa va estar marcada per la pèrdua de totes les persones que eres importants per a ell: els seus pares, quan tenia dos anys; la seva germana, que va anar a viure amb uns oncles i a la que només va tornar a veure un cop a la vida; i els seus avis, que van morir abans que el jove Yasunari sortís de l’adolescència, després d’haver-lo criat d’encà la mort dels pares. Tot això va marcar per sempre el seu caràcter, convertint-lo en un home introvertit i de poques paraules, i es va veure reflectit en la seva obra de formes molt diferents; la més evident, la gairebé igualació dels conceptes d’infantesa i dolor present a llibres com Diario de un muchacho.

Als divuit anys Kawabata es va traslladar a Tokio, on va estudiar la carrera d’Humanitats i es va acabar especialitzant en llengua i literatura angleses. Aquest fet, el contacte íntim amb la tradició literària occidental, és una constant dins la generació d’escriptors japonesos que van assolir la seva primera maduresa tot just abans que esclatès la Segona Guerra Mundial, i acabaria donant peu a una estranya paradoxa: després d’Hiroshima, molts d’aquests autors es van veure moralment incapaços de seguir treballant dins una tradició que fins aleshores els havia nodrit com a escriptors i que ara representava els agressors, els estrangers que havien derrotat el Japó i havien obligat el seu Emperador a patir la humiliació pública de signar la rendició del seu país. Kawabata va respondre a aquesta paradoxa canviant radicalment d’estil per tal de convertir-se en un escriptor “exclusivament japonès”; en altres casos, com ara el de Yukio Mishima, la resposta va ser molt més violenta i espectacular.

Les dues dècades següents a la guerra van significar la conversió de Yasunari Kawabata en l’escriptor viu més important del seu país, i en un model a seguir per les noves generacions. La culminació de la seva carrera va arribar amb la concessió del premi Nobel l’any 1968, un any en què sonava també com a possible guanyador el seu deixeble Mishima. Dos anys després, Yukio Mishima es suïcidava de forma pública i ritual en protesta pel que ell considerava la submissió del Japó als valors occidentals. I el 16 d’abril de 1972 s’establia un nou paral·lelisme entre tots dos escriptors, amb el suïcidi (mai del tot aclarit) del propi Kawabata.

Entre els llibres que algunes editorials de casa nostra (Viena i Emecé, sobretot) han anat rescatant durant aquests darrers anys, jo em quedo amb Lo bello y lo triste, País de neu, El maestro de go i, sobretot, La casa de les belles adormides, potser la seva novel·la més famosa, una història meravellosa, subtil i alhora molt suggestiva, sobre un bordell molt original on els clients hi van a passar la nit, i només a passar la nit, en companyia de joves adormides. El meu llibre preferit de Kawabata, però, és aquest que avui us recomano, i que penso que no s’ha reeditat encara: Kioto. La danzarina de Izu. El teniu a la vostra disposició en algunes biblioteques de la nostra xarxa, i tampoc és estrany trobar-lo per les llibreries de vell, en una petita edició de butxaca (no gaire atractiva, tot s’ha de dir) de Plaza & Janés de finals dels anys 60.   

Les dues obres recollides en aquest volum resulten fascinadores d’una manera estranya, i fins i tot una mica inquietant. Kioto és una novel·la breu que explica la història de dues germanes que es retroben a l’antiga capital imperial del Japó, i ho fa amb un estil sorprenentment visual, més sensorial que poètic (tot i que de poesia, a l’escriptura de Kawabata no li falta), ple d’una sensualitat tranquil·la i soterrada i guiat per un bon gust infal·lible. I La danzarina de Izu, publicada quan l’autor encara no tenia vint-i-sis anys, explica la peripècia d’un jove que emprén un viatge a peu pel seu país abans d’entrar a la universitat, i que es troba al seu camí amb una noia molt jove, la ballarina del títol, que desferma en ell una passió força malatissa. Al més pur estil nabokovià, totes dues històries són plenes de detalls inoblidables, d’imatges poderoses i d’un erotisme de fons tan sorprenent, tan fora del comú, tan original, que el lector comença a explicar-se d’on surten totes aquestes coses estranyes que avui trobem als llibres dels Murakami & Co. Encara que només fos per això, jo crec que ja valdria la pena donar-li una oportunitat a Yasunari Kawabata.