Els recomanats de l’Espai de llibres – Abril de 2012

Si cliqueu a sobre de la foto, podreu accedir a la nostra nova selecció de lectures recomanades. Aquest mes, amb la proximitat de Sant Jordi i tota la pesca, potser hauria estat bé centrar-nos en les novetats de casa nostra. Però no. A la guia hi trobareu breument recomanades dotze novel·les que ja tenen uns anyets, i que han estat escrites per dotze dels nostres escriptors anglesos preferits.

L’entranyable foto familiar que dóna accés a Els recomanats de l’Espai de llibres – Abril de 2012 correspon al clan dels Amis. L’home és en Kingsley, el patriarca de la família, i el nen baixet de la dreta és en Martin. Justament un dels seus llibres, el nostre preferit, és el que obre la guia.

Els recomanats de l’Espai de llibres – Març de 2012

Si cliqueu a sobre de la foto d’aquests dos petits criquetaires victorians, podreu accedir a l’edició de març de la nostra guia de lectura Els recomanats de l’Espai de llibres. Veureu que aquesta vegada us proposem només sis recomanacions, però ampliant-ne sensiblement l’extensió de cadascuna d’elles; i veureu també que els llibres i els autors escollits són uns clàssics d’aquest bloc: Dave Eggers, Óscar Esquivias, Nick Hornby, Zadie Smith, Enrique Vila-Matas i David Foster Wallace.

Els criquetaires de la foto, per cert, ens visiten des d’una tarda d’estiu de l’any 1886, i no són dos nens qualsevol. Ell es diu Adrian, i ella, Virginia. Tots dos llueixen encara el cognom Stephen, tot i que la nena (que aquí té quatre anyets i sembla molt ficada en el joc) acabarà fent-se famosa com a Virginia Woolf.

Contes d’antologia

Zadie Smith (Ed.), El libro de los otros. Barcelona: Salamandra.

Només que sigueu una mica habituals d’aquest bloc, potser ja haureu notat que aquí, a l’Espai de llibres, hi ha tres fets que ens defineixen com a lectors i també, possiblement, com a persones. I és que  aquí a) ens agrada molt la narrativa breu, ja siguin contes, nouvelles o microrrelats de tota mena; b) tenim molta tirada (potser massa) cap a les lletres anglosaxones actuals; i c) estem perdudament enamorats de Zadie Smith. Amb aquests antecedents, era poc menys que inevitable que avui, dia de Sant Jordi a Catalunya i St. George’s Day al Regne Unit, acabèssim parlant justament d’aquest llibre.  

I és que El libro de los otros ho té tot per agradar-nos: és una antologia de la millor narrativa breu que s’està fent avui dia, els representats són escriptors nord-americans i anglesos ben actuals, i l’editora del llibre és Zadie Smith. I no només això: al seu índex hi apareix gent tan habitual d’aquest bloc com George Saunders, Dave Eggers, Miranda July, A. M. Homes, David Mitchell, Jonathan Lethem o Jonathan Safran Foer. Massa bó per ser veritat? 

Això és el que diu la contraportada del llibre:

Invéntate un personaje. No importan el color, el sexo o la religión, ni tampoco la especie. Con esta única directriz, Zadie Smith invitó a los mejores escritores anglosajones  de su generación a crear un relato para una antología. El resultado es El libro de los otros, veintiuna historias asombrosas que suponen una excelente introducción a la  obra de un selecto grupo de autores de gran talento, provenientes de ambos lados del Atlántico, entre los que se encuentra la propia Zadie Smith. Los protagonistas de cada relato son, en su mayoría, humanos, pero también hay un monstruo con una crisis de identidad, un gigante que sufre por amor y un cachorro en busca de un hogar. Veintiuna voces que, como ocurre siempre en la buena literatura, no sólo hablan de sí mismas, sino de todos nosotros.

Com passa amb totes les antologies, l’encert de les peces que composen aquest volum és força desigual; però, en conjunt, el nivell està a l’alçada dels noms propis de l’índex. Hi ha alguna petita decepció, com el conte signat per la gairebé sempre genial A. M. Homes, però hi ha també unes quantes sorpreses molt agradables, com ara les peces que ens ofereixen dues escriptores a les què jo no coneixia, A. L. Kennedy i Edwige Danticat, o com la preciosa fantasia de Toby Litt sobre un monstre d’allò més malenconiós. Dave Eggers clava una història d’amor entre gegants, Zadie Smith torna al seu món predilecte de les històries familiars, George Saunders ens fica el dit a l’ull (i també al cor) amb el seu «Cachorro», i David Mitchell (què bo que és David Mitchell) ens fa riure i compadir-nos alhora amb un personatge femení que només ell podria haver-se inventat. I cap al final del llibre arriba el millor: dos contes que, per ells mateixos, ja justificarien qualsevol antologia en la que apareguessin. El primer és una història maquíssima d’iniciació a l’edat adulta signat per Vindela Vida, una jove escriptora dels Estats Units a la que caldrà seguir de ben a prop la pista a partir d’ara. I el segon pertany a Jonathan Lethem, i és un relat força llarg en el què hom sospita la llavor d’una novel·la; una novel·la que jo no dubtaria ni un segon en llegir.

Si us agrada la narrativa breu, val la pena que li doneu una oportunitat a aquesta col·lecció. I a sobre és un llibre solidari: els seus guanys van destinats a 826 NYC, un projecte de Dave Eggers destinat a millorar les habilitats de lectura i escriptura de nens i joves amb problemes.

Bon Sant Jordi a tothom!

Lectures d’estiu: «L’home dels autògrafs»

Zadie Smith, L’home dels autògrafs. Barcelona: La Magrana.

Alex-Li Tandem és un jove londinenc d’ascendència xinesa però fascinat per tota la parafernàlia del judaïsme. Quan era nen va adquirir l’estrany costum de perseguir celebritats en busca dels seus autògrafs, i ara aquest hobbie s’ha convertit en el seu improbable negoci. Ell és un caçador d’autògrafs: allò que el client li demana, ell ho aconsegueix al preu que sigui. Però com que els negocis no ho són tot a la vida, el mitòman que Alex-Li encara porta dintre seu ara s’ha encapritxat d’un autògraf gairebé impossible d’aconseguir: el de la vella actriu dels anys quaranta Kitty Alexander. I serà justament aquesta búsqueda de l’autògraf impossible el que acabi per posar la vida del nostre home del revés.

Zadie Smith tenia vint-i-set anys quan va publicar L’home dels autògrafs, però, tot i la seva joventut, ja era tota una experta en això del món editorial. Un parell d’anys abans havia publicat Dents blanques, una primera novel·la tan increíble que va deixar a tothom bocabadat, començant pels crítics que van rendir-se a la genialitat del llibre i acabant pels centenars de milers de lectors que se’l van comprar. D’aquesta novel·la meravellosa s’han dit tantes coses, i totes tan bones, que dono per suposat que ja l’heu llegida; per això no us la recomano ara.

A L’home dels autògrafs no trobareu una història tan complexa com la de Dents blanques, ni una galeria tan àmplia i variada de personatges interessants. Però, a canvi, trobareu un llibre intel·ligent, divertidíssim i formalment agosarat que ens posa al davant d’alguns dels grans temes de la nostra societat: la fama, l’admiració sense criteri, el culte als simulacres d’experiència i el triomf general de la irrealitat.

Cinc ficcions: nens cremats

Fa uns anys, l’editorial Siruela va publicar una antologia de nova narrativa breu nord-americana que comptava, entre d’altres atractius, amb el de portar l’aval de Zadie Smith. L’autora de Dents blanques no només apareixia implicada en la selecció dels autors representats en el llibre, titulat Generación quemada, sinò que també hi col·laborava amb un epíleg on analitzava els què eren, al seu parer, els punts en comú que definien les estètiques (i també les cosmovisions) de tots aquests autors. Tots ells, observava Zadie Smith, compartien un mateix àmbit geogràfic i temporal, els Estats Units del tombant de mil·leni, i també una mateixa obsessió per alguns temes que se’ns presenten com a recurrents a les seves obres. Els més evidents: la por a la mort, i l’asfíxia davant un món regit per la publicitat i per les lleis d’una lògica estrictament empresarial.

El títol del llibre, The Burned Children of America en la seva versió original, remet a Encarnación de una generación quemada, un breu però intensíssim relat de David Foster Wallace que metaforitza a la perfecció un malestar generacional compartit, d’una manera o d’una altra, per tots aquests escriptors. L’humor, la fantasia, el lirisme i una contínua experimentació formal són alguns dels recursos amb què George Saunders, Dave Eggers, Jonathan Lethem, Arthur Bradford, Sam Lypsite, Rick Moody, Jonathan Safran Foer o A. M. Homes fan front a aquest malestar; el resultat són uns contes d’una força i un encant absolutament irresistibles.

Veient la llista de noms que acabo de donar, no fa falta que us digui que aquest és un llibre que haurieu de tenir ja mateix a la vostra tauleta de nit. De moment, aquí us poso uns quants enllaços comentats per si voleu començar a familiaritzar-vos amb les veus de cinc d’aquests nens cremats d’Amèrica.     

• El 14 de març de l’any 2003, un accident d’aviació va acabar amb la vida de la jove escriptora Amanda Davis. No feia encara ni una setmana que havia publicat la seva molt esperada primera novel·la, Wonder When You’ll Miss Me; quan es va produir l’accident, Davis es trobava viatjant precisament cap a una presentació del llibre en companyia dels seus pares, que també van morir. Amanda Davis tenia només 32 anys i feia quatre que havia publicat el seu primer llibre, la col·lecció de relats Circling the Drain.  Malauradament, cap dels dos llibres es troba traduït al català ni al castellà, així què, fins on jo sé, tot el què tenim al nostre abast per fer-nos una idea del talent personalíssim d’Amanda Davis són els relats “Faith o Consejos para una joven que quiere tener éxito”, recollit dins aquesta Generación quemada, i el fantàstic “Unas señoras gordas flotaban en el cielo como globos”, inclòs al primer volum de Lo mejor de McSweeney’s (Mondadori). Precisament McSweeney’s ofereix, a la seva web, la versió original d’aquest segon relat i l’enllaç a una grabació en àudio del primer amb la veu de la mateixa Amanda Davis.   
• Pocs escriptors hi ha tan hàbils com George Saunders a l’hora de detectar els horrors i les absurditats de la nostra vida quotidiana. Ja hem parlat aquí d’ell alguna vegada; ara vull recomanar-vos la lectura del seu relat “Robles de Mar”, accessible a la nostra estimada The Barcelona Review.
• Quan encara no havia complert els vint-i-cinc anys, Jonathan Safran Foer es va convertir en el nou nen prodigi de la narrativa nord-americana gràcies a la seva molt brillant primera novel·la, Todo está iluminado. El seu segon llibre, Tan fuerte, tan cerca, tractava els atemptats de l’onze de setembre amb una arriscada barreja d’humor i tendresa, i el va confirmar com un escriptor d’un talent gens comú. L’enllaç que jo us proposo és, en aquest cas, una pàgina web sencera: Who is Agustine? Feu-li una ullada; veureu com us sorprèn.
• Un altre escriptor favorit d’aquest Espai de llibres és Jonathan Lethem, autor d’almenys dues de les millor novel·les dels darrers anys: Huérfanos de Brooklyn, l’inici memorable de la qual llegiem aquí no fa gaire, i La fortaleza de la soledad, una monumental història sobre l’amistat d’un noi blanc i un altre de color al Brooklyn dels anys 70.  La web de Lethem és una de les pàgines d’escriptor més curioses que jo he visitat darrerament, i un dels seus racons, “The promiscous materials project“, ofereix unes quantes històries molt breus que l’autor posa a disposició de qui vulgi adaptar-les al cinema o el teatre. L’import dels drets d’autor que Lethem cobraria per aquestes adaptacions és molt raonable: un dòlar. Us animeu?
• I, per últim, aquí teniu la versió original del conte de David Foster Wallace que dona nom a aquesta fascinant generació cremada.   

Identitats

A. M. Homes, La hija de la amante. Barcelona: Anagrama

Tot i que les contraportades dels llibres de l’editorial Anagrama no acostumen a ser gaire del gust de qui això escriu, amb la seva tendència general a la recensió minuciosa, l’elogi excessiu i fins i tot l’espoiler descarat, la de La hija de la amante, el darrer llibre de A. M. Homes, té al menys la virtut indubtable d’escollir una cita d’una altra escriptora favorita d’aquest Espai, Zadie Smith, per definir la importància diriem que simbòlica de la novel·lista nord-americana dins el panorama de la narrativa actual. Això és el que diu la cita de l’autora de Dents blanques:

“A. M. Homes es, para los escritores de mi generación, una especie de heroína, y La hija de la amante es el último ejemplo de valentía y genialidad. Es un libro apasionante, demoledor y furiosamente bueno, escrito con una sinceridad de la que pocos seríamos capaces.”

Valent, genial i demolidor són tres adjectius que s’han aplicat amb insistència als llibres d’A. M. Homes al menys des de la publicació de la seva primera col·lecció de relats, The Safety of Objects (1990), que incloia, entre d’altres cròniques d’alienaments i disfuncions familiars, una història sobre un noi enamorat de la nina Barbie de la seva germana petita. (El llibre està encara inèdit a Espanya, però el relat en qüestió, un petit clàssic de la narrativa breu actual, el podeu trobar dins la imprescindible antologia d’escriptors nord-americans Generación quemada, editada per Siruela i compilada precisament per Zadie Smith.) La consolidació definitiva com a escriptora polèmica, incòmoda i controvertida li va arribar, però, amb la publicació l’any 1996 de El fin de Alice, una esplèndida novel·la protagonitzada per una noia universitària que se sent atreta pels adolescents i entaula una relació obsessiva amb un pedòfil empresonat. Després van seguir Música para corazones incendiados, els relats de Cosas que debes saber i la novel·la Este libro te salvará la vida, del que ja vam parlar aquí en el seu moment i que, en cert sentit, va suposar una normalització del discurs narratiu d’ A. M. Homes, renunciant tant als experimentalismes formals de les seves propostes anteriors com a la seva aparent voluntat de colpir el lector.

Ara es publica a Espanya la que és la primera incursió de Homes dins el gènere autobiogràfic, i el resultat, com gairebé sempre en ella, és una lectura addictiva i transformadora. La història que ens explica La hija de la amante és la de la pròpia A. M. Homes, que va ser donada en adopció tot just néixer i que als trenta anys es va retrobar amb els seus pares naturals. Aquest retrobament va ser de tot menys feliç: una mare malalta i inestable, un pare amb actituts de vell conqueridor, una sòrdida història d’amor, abussos i abandonament i un munt de preguntes sense resposta sobre la pròpia identitat personal i col·lectiva i sobre el sentit de rastrejar el nostre passat familiar en busca de explicacions al nostre present. Les millors pàgines del llibre són precisament aquestes: les que ens posen davant la lluita d’A. M. Homes amb si mateixa en el moment de decidir com afrontar un torrent de noves informacions que, d’alguna manera, semblen forçar-la a variar substancialment la imatge que de si mateixa s’havia anat construint al llarg de tota la seva infància.

Llegir un llibre d’A. M. Homes sempre és una experiència molt recomanable. Si encara no ho heu fet mai, aquesta obra pot ser una bona elecció per començar. Per una vegada, i sense que serveixi de precedent, les paraules d’elogi que figuren a la contraportada no exageren: La hija de la amante és un llibre apassionant, demolidor i furiosament bó. Paraula de Zadie Smith.

Generació TV

“Él posee la facultad de imaginarse a sí mismo como un incidente menor en la vida de otros. No es una abstracción; Alex-Li Tandem no sabría qué quieres decir con eso: tiene doce años. Sencillamente sabe que, al imaginarse nadando en el mar, mientras la mayoría de los niños enseguida pensarían en el cinematográfico tiburón que merodea por debajo, él está con el socorrista. Se ve como una mota en el horizonte; su cabeza, un puntito que se confunde con una boya, sus brazos frenéticos, envueltos en la espuma de las olas. Y observa al vigilante, un americano bronceado y flemático, de pie en la arena con los brazos cruzados, que se dice que lo de allá al fondo no es nada. Se aleja por la playa, en busca de aquellas alemanas semidesnudas del día anterior y de un refresco; le compra una Coca-Cola a un vendedor ambulante. El tiburón le arranca a Álex la pantorrilla derecha. El socorrista se acerca a Tanya, la guapa. El tiburón arrastra a Alex en un semicírculo ensangrentado. El joven habla con amabilidad con la amiga fea de pecho liso, para hacer méritos. Crujen las vértebras. “¡Mira, una foca!”, dice Tanya, confundiendo el gesto desesperado de la mano del niño con el giro de una aleta reluciente. Y ya ha desaparecido. ¿Es un pájaro? ¿Es un avión? ¿Es una foca? No; soy yo, que me estoy ahogando. Así ve las cosas Alex-Li. La vivencia, transcrita en la taquigrafía de las imágenes. Versión para la tele. Él pertenece a la generación de los que se ven en la pantalla.”

El cazador de autógrafos, la segona novel·la de l’anglesa Zadie Smith. Editada per Salamandra amb traducció d’Ana María de la Fuente.

Una confessió de Zadie Smith

Fullejant aquesta tarda Sobre la belleza, la darrera novel·la publicada per l’escriptora anglesa Zadie Smith, m’ha vingut al cap un curiós article que l’autora va publicar a finals de l’any passat. El que feia curiós aquell article, allò que sorprenia i fins i tot sobtava al llegir-lo, era la sincera confessió que hi feia l’escriptora. La novel·la que acabava de publicar, deia Zadie Smith, segurament no era una obra mestra. El Sobre la belleza que els lectors podiem trobar a les llibreries no era el gran llibre amb el qual ella havia somniat mentre ho escrivia: la distància entre el llibre que habitava al cap de l’escriptora i el llibre que havia sigut capaç de traslladar al paper era ben ampla. Però això, concluia Zadie Smith, era un fet inevitable que tot escriptor havia d’acabar acceptant cada vegada que es decidia a publicar un nou llibre.

En boca de l’autora de dues novel·les tan brillants com Dents blanques i L’home dels autògrafs, aquesta confessió resulta d’allò més il·luminadora, i bé val la pena de recuperar ara aquell article. El teniu a aquest enllaç; el seu títol és Estoy aprendiendo qué tipo de escritora soy, i va sortir publicat al suplement cultural Babelia del diari El País el dia 21 d’octubre de l’any passat. Per la seva brevetat i el seu interés, però, el copiarem també aquí mateix. Dediqueu-li un parell de minuts, que val la pena. I per cert: tot i els dubtes de la seva autora, Sobre la belleza és una novel·la molt i molt recomanable.

Estoy aprendiendo qué tipo de escritora soy
Zadie Smith

Para un escritor, cada nueva novela es una corrección de la anterior. ¿Los lectores lo entienden? Es difícil saber qué piensan los lectores sobre los escritores. Tal vez crean que un autor ofrece su última novela al “público lector” con el siguiente espíritu triunfal: “Bueno, está bien, ¿no? Éste es el tipo de cosas que son incuestionablemente buenas. Lo que les ofrecí la última vez sin duda era muy bueno, pero ahora están de suerte, ¡y les daré algo realmente espléndido!”. ¿Es esto lo que piensan los lectores?

Triunfante es como me imagino que se sentiría Unilever al anunciar al mundo un nuevo jabón en polvo que lave más blanco que ningún otro en el mercado: satisfacción garantizada. Pero con las novelas es difícil estar seguro de cómo lavarán o de quién quedará satisfecho, en especial el propio autor.

Cada nueva novela se asemeja bastante a un nuevo tropiezo que uno da en público. Corrección es el término que creo que más se ajusta. Cuando escribes, siempre piensas que puedes corregir tu rumbo y llegar a la novela perfecta. En este sentido, los lectores que hace mucho que sufren saben más que los escritores: no funciona así. Una corrección literaria es algo complicado de realizar. Mientras se deshace de viejos malos hábitos, el escritor se contagia de otros nuevos sin darse cuenta.

Supongamos que decide que odia la “ironía”; la echa por la borda, pero ahora ha perdido el sentido del humor. Decide deshacerse de una trama compleja y artificial… Vaya, no le queda historia que contar. O le da la espalda a la hipérbole y se vuelve tan sobrio que ya no dice gran cosa.

Es una peculiar lucha de revisiones y equilibrios. En algún lugar de la habitación, flota sobre ti la novela más increíble y platónica, y tu único trabajo -tal vez el trabajo de tu vida- consiste en intentar echarle el lazo al maldito libro, arrastrarlo a la Tierra hasta tu ordenador. Cuando un escritor se sienta para comenzar, siempre afronta las mismas dos preguntas: ¿qué tipo de novela quiero escribir? Y, más tarde: ¿la he escrito?

Mientras escribía Sobre la belleza, la pregunta que me preocupaba más era la primera, como siempre. Desde el principio, no tenía nada claro si era el tipo de novela que quería crear o ni siquiera la que me apetecía leer.

¿Un libro sobre una familia erudita que vive en Estados Unidos? ¿Con tres hijos? ¿Ambientada en un campus universitario? ¿Una comedia suburbana burguesa? ¿El marido es infiel? ¿Y ya está? ¿Me gustan este tipo de cosas? ¿Es esto lo que necesita alguien ahora mismo? (Ésta, por cierto, es la peor pregunta que cualquier escritor puede formular. Nadie necesita nada que uno vaya a escribir. La gente necesita queso, coches o vestidos de noche. En momentos de expansión o de recesión, en la paz o en el holocausto nuclear, tu novela siempre es absolutamente superflua, así que puedes escribir lo que te plazca).

Envié fragmentos de ella a todo el mundo que conozco, como siempre hago: amigos, escritores, directores, a mi madre, a mis ex alumnos, a extraños por Internet; no me gusta que me editen, me gusta que me editen por comité. La gente me sugirió cambios, y yo los acepté.

En varias ocasiones tuvieron que convencerme para que no abandonara por completo el libro. Es increíblemente difícil acallar la voz del gremlin literario: ¿por qué iba a querer alguien leer esto?

El mejor antídoto para esa sensación es entrar en una librería y recorrer las estanterías en busca de algo para leer; escrutar alfabéticamente: no, ése no, ni ése; ése ya lo he leído, y ése; ése me encantó; éste lo odio… Pero ¿qué estoy buscando?

Bueno, como casi todo el mundo, busco una novela que sea algo más… que tenga un argumento que no… con un diálogo que te haga desear… y gente que creas que… Y luego, si eres escritor, te das cuenta de que esto tan particular e idiosincrásico -un libro que te guste- es, por supuesto, lo que estás intentando escribir.

Cuando acabé Sobre la belleza y como una niña escribí FIN al final, me estremeció la sensación de que había escrito justamente el libro que esperaba. Lloré, bebí mucho, bailé en el jardín y me caí. Básicamente, lo disfruté mientras pude. No era tan tonta como para confiar en esa sensación: me sentí igual con el anterior y con el anterior a ése.

Esa sensación dura unas cuatro horas (quizá algo más en el caso de Norman Mailer), y es tan dichosa que es prácticamente trascendental, pero no es real: durante cuatro horas no eres tú, eres un genio, y este libro no es obra tuya, sino que ha caído de los cielos.

Pero el éxtasis no tarda en convertirse en odio, cuaja y se transforma en tolerancia y, unas semanas después, durante la edición, cae en una aburrida resignación. Después de todo, no es un libro caído del cielo. Es un libro escrito por ti, e incluye, en la proporción correcta, los diversos aspectos positivos y negativos de ti, las vicisitudes de tu personalidad, tu ambición, tu voluntad y tu talento.

Es tuyo, de acuerdo. Lo reconoces, del mismo modo en que conoces tus pretextos amorosos y tu temperamento. Cuando tienes 18 años (vale, cuando tenía 18 años), tienes la falsa idea de que si hubieras de convertirte en escritor, serías inagotable; cada uno de tus libros sería bastante distinto del anterior, y nunca te sorprenderían recorriendo los mismos temas e ideas, o dando vueltas obsesivamente por un terreno conocido y nostálgico como el pobre y viejo Philip Roth.

¡Eres joven! ¡No tienes límites! Y, de hecho, hay unos cuantos escritores fuera de lo común que prácticamente no parecen tener ego, que poseen el don keatsiano de la capacidad negativa; eligen una nueva temática, un nuevo mundo, en cada excursión. Son radicalmente cambiantes.

Graham Greene era un poco así, y saltaba de país en país (aunque con él, viajar era una constante). Más recientemente, Michael Faber se ha convertido en un inteligente camaleón literario.

Son excepciones. La mayoría de los escritores no tienen más posibilidades de huir de sí mismos en la página que en el diván del psiquiatra. Yo pensé “Dios mío” cuando recibí las galeradas de Sobre la belleza, donde cada página está representada exactamente con la misma tipografía que mis dos anteriores trabajos, Yo de nuevo.

Pero si hubo cierta decepción al concluir Sobre la belleza, se vio contrarrestada por grandes dosis de alegría al escribirlo. Me encuentro en un estadio tan temprano de mi vida como escritora (espero) que cada nueva novela supone, como quizá dirían en la sala de juntas de Unilever, una “pronunciada curva de aprendizaje”. Estoy aprendiendo qué tipo de escritora soy.