Una breve historia de casi todo

28 mai

L’any 1965, dos joves radioastrònoms estaven provant de fer servir una gran antena de comunicacions en uns laboratoris de Nova Jersey. Es deien Arno Penzias i Robert Wilson, i tenien un problema: cada vegada que posaven en marxa l’antena, un persistent soroll de fons els impedia treballar. Durant més d’un any van fer tot el que se’ls va passar pel cap per lliurar-se del soroll: van revisar tot el sistema elèctric, van desmuntar i tornar a muntar tots els instruments, van escalar fins a la punta de l’antena per netejar-la… i el soroll no desapareixia. Arribava de tots els punts del cel, al dia i a la nit, les quatre estacions de l’any. Era una mena de xiuxiueig continu que feia impossible qualsevol mena de treball experimental.

Entretant, a només 50 kilòmetres de distància i sense que Penzias i Wilson ho sabessin, un equip de científics de la Universitat de Princeton comandats per Robert Dicke provaven de trobar justament el soroll que estava embogint els dos joves radiastrònoms. La idea que els guiava havia estat proposada als anys 40 per un astrofísic rus, i consistia en que si es mirava a suficient profunditat dins l’espai, podrien trobar-se restes de la radiació còsmica de fons deixada per la gran explosió que va donar origen a l’univers. El soroll que Penzias i Wilson sentien a Nova Jersey era precisament aquesta radiació residual del Big Bang; però fins que els dos radioastrònoms no van trucar a Robert Dicke per demanar-li consell sobre com lliurar-se del seu problema, no van saber que, sense voler-ho, havien trobat el límit visible de l’univers. L’any 1976, Arno Penzias i Robert Wilson van rebre el Nobel de Física en premi a una troballa el sentit de la qual, pel que sembla, no van arribar a entendre en absolut fins que no van llegir l’article que Dicke va publicar al respecte temps després.
Aquesta és una de les centenars d’anècdotes sobre el món de la ciència i els científics que trobem a Una breve historia de casi todo,un fascinant llibre de Bill Bryson que, increïblement, no només fa honor al seu títol, sinò que fins i tot el supera. A efectes d’ordenació dins els prestatges de la llibreria o la biblioteca, aquest és un llibre de divulgació científica: un d’aquests llibres amb títols i portades llamatius, sovint gruixuts i plens de taules i dibuixos esotèrics, que proven de fer-nos accessibles matèries i conceptes que acostumen a semblar-nos molt i molt llunyans. El llibre de Bryson té un títol curiós, tracta sobre ciència, és gruixut i resulta molt entenedor; però també és, en termes estrictament literaris, un llibre extraordinàriament bo.

Una breve historia de casi todo fa un repàs de la història de la ciència des dels segles XVII o XVIII fins els nostres dies, i ho fa centrant-se no només en els coneixements acumulats durant tot aquest temps en els camps de la física, la química, l’astronomia, la geologia o la biologia, sinó també, o sobretot, en com la humanitat ha arribat a assolir aquests coneixements. La pregunta, per a Bill Bryson, no és quants milers de millions d’anys fa que el nostre planeta està donant tombs pel sistema solar: la pregunta és com ho sabem. Com és que sabem quant pesa la Terra? Com hem arribat a descobrir que tot el nostre món, inclosos nosaltres mateixos, està format per unes partícules tan increïblement petites que no som capaços ni tan sols d’imaginar-les? A qui (i com) se li va acudir de pensar per primer cop que potser els nostres continents no són tan inamovibles com semblen a primera vista?

Si dins la història de la literatura no escassegen precisament els personatges curiosos i les anècdotes estrafolàries, la proliferació d’uns i altres dins la història de la ciència resulta gairebé inversemblant. Només per això ja valdria la pena llegir aquest llibre. Cadascun dels paràgrafs que Bryson dedica a les aventures i les peculiaritats dels científics i descobridors del passat i del present conté la llavor d’autèntiques novel·les en miniatura: vides gairebé oblidades, destins molt poc coneguts i decididament peculiars que es llegeixen com autèntiques ficcions sovint humorístiques. Naturalistes que dediquen cinquanta anys de carrera a l’estudi d’una sola espècie de liquen; químics que fan servir el seu propi cos com a camp de proves i que acaben morint enverinats; sacerdots amb l’habilitat innata de descobrir explosions de supernoves des del pati de casa seva… A partir del relat de les vides i les aportacions a la ciència d’aquests personatges, Bill Bryson ens fa avançar per la història del coneixement humà com qui desvela la trama de la més fascinant de les novel·les. Ell ens parla d’àtoms, de proteïnes, de quàsars i d’amebes, i ho fa d’una forma tan encisadora que nosaltres no podem deixar de llegir.

El nostre món, ens diu Bryson a cadascuna de les pàgines del seu llibre, és infinitament més complex, sorprenent i meravellós del que qualsevol de nosaltres podem arribar tan sols a imaginar. Des dels protons fins a les supernoves, des dels habitants cecs i translúcids de les fosses abissals fins a la inquietant i abundantíssima vida microscòpica que bull als nostres coixins, aquest planeta nostre és ple de tota classe de prodigis que només gràcies a la ciència estem tot just començant a descobrir. Hi ha més misteris en el comportament erràtic de certs cucs de terra que en la millor novel·la policíaca que se us pugui passar pel cap; i Bill Bryson és justament l’home capaç de fer que aquests misteris ens resultin realment interessants.

Fitxa al nostre catàleg

Pàgina web de l’autor

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: