El atlas de las nubes

27 ago

A la primera de les sis històries que conformen El atlas de las nubes, un notari estadounidenc anota al seu diari les peripècies del viatge que el porta, l’any 1850, de les illes Chatham fins a Califòrnia; de cop i volta, el diari s’interromp i l’acció salta a la Bèlgica de 1931 per seguir les desventures d’un excèntric compositor bisexual a través de les cartes que ell mateix envia a un antic amant. A partir d’aquí, aquesta novel·la de l’anglès David Mitchell ens condueix en un viatge al·lucinatori a través del temps i l’espai que ens porta des dels anys setanta del segle XX fins a un futur no gaire llunyà regit per un capitalisme desbocat, passant per l’Anglaterra dels nostres dies i culminant en unes illes del Pacífic submergides en una Edat del Ferro post-apocalíptica. Les històries, en aparença independents però subtilment lligades les unes amb les altres, s’entrellacen en un doble fil cronològic fins a completar un panorama que abarca diversos segles, un bon nombre de personatges i, per sobre de tot, un ventall enlluernador de gèneres i d’estils literaris.

Aquest desplegament de recursos és la virtut més destacable d’El atlas de las nubes. Cadascuna de les sis històries pertany a un gènere literari diferent, i cadascuna d’elles està escrita amb un estil propi: gènere d’aventures en forma de diari per a la història que obre i tanca la novel·la, gènere epistolar i to de comèdia per a la del músic que es busca la vida a Bèlgica, ritme de thriller i estil cinematogràfic per a les aventures de la periodista que investiga un projecte nuclear als anys setanta… Paradoxalment, però, aquesta originalitat màxima de El atlas de las nubes és segurament el seu punt més dèbil: cadascuna de les sis històries que la formen és interessant per sí mateixa, però el fet de presentar-se dividides en pro de la (tènue) unitat de la novel·la fa que totes elles perdin, potser, part de la força que podrien haver tingut de lliurar-se’ns de forma més tradicional.

En una de les seves cartes, parlant de la seva darrera composició, el músic Robert Frobisher (el personatge més entranyable de tota la novel·la) escriu el següent: «He pasado estas dos semanas en la sala de música, reelaborando los fragmentos de este año para integrarlos en un sexteto para solistas que se solapan: piano, clarinete, chelo, flauta, oboe y violín, cada uno en su clave, escala y timbre. En la primera parte, cada solo se ve interrumpido por el siguiente; en la segunda, se retoma cada interrupción, en orden inverso. ¿Idea revolucionaria o efectismo insustancial?» L’obra de Frobisher es titula El atlas de las nubes. El paral·lelisme és més que evident: l’estructura del sextet és, exactament, la mateixa que la de la novel·la amb la qual comparteix títol. Idea revolucionària o efectisme insustancial, el resultat d’aquesta enginyosa estratègia narrativa és, com sempre que parlem de David Mitchell, una novel·la absolutament recomanable.

Fitxa al nostre catàleg

   Pàgina web de l’autor

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: