William Faulkner, a la feina

9 nov

faulkner1954

Veient-lo així, tan polit, tan mudat de diumenge, tan posat en el seu paper d’escriptor de prestigi, no resulta gens fàcil relacionar William Faulkner amb la seva pròpia llegenda. ¿Aquest home de la foto és l’alcohòlic incurable a qui els estudis de Hollywood acabaven acomiadant de totes les pel·lícules on provava de fer de guionista? ¿Aquest és l’home a qui van fer fora de la seva feina de carter degut al seu costum de llençar a les escombreries les cartes que havia de classificar? ¿Aquest és l’home sec i dur del Sud que preferia la companyia d’un bon cavall a la de qualsevol ésser humà?  Ningú no ho diria: un senyor amb aquesta rectitut d’esquena, amb aquests cabells tan ben tallats, amb aquest llaç de la corbata tan ben fet…

Aquesta foto va ser presa cinc anys després què un jurat ple de suecs li atorgués al nostre home un premi Nobel molt merescut.  Som a  l’any 1954: Faulkner té 57 anys, i, tot i que ell encara no ho sap, ja ha escrit totes les obres per les quals encara avui el recordem. De fet, el seu gran moment creatiu (que és també un dels grans moments creatius de tota la història de la literatura universal: poca broma) va començar l’any 1929 i va acabar l’any 1932. En aquests quatre anys, William Faulkner va escriure i publicar ni més ni menys que cinc obres mestres absolutes de la novel·la moderna: Sartoris, El brogit i la fúria, Mentre agonitzo, SantuariLlum d’agost. I encara li van quedar forces i idees per escriure, només quatre anys després, una sexta obra mestra titulada Absalon, Absalon!

Si heu llegit qualsevol d’aquests llibres, ja sabeu que Faulkner no és un escriptor apropiat per llegir a la platja. La seva literatura és complexa, fosca, densa i força exigent, tant en l’aspecte purament formal (William Faulkner és el principal renovador de les formes narratives nord-americanes a la primera meitat del segle XX) com a un nivell, diguem, emocional. Els llibres de Faulkner demanen de nosaltres un cert esforç, una entrega, un nivell de concentració que ens permeti endinsar-nos en una realitat que no s’assembla gaire (en aparença) a la nostra realitat de cada dia; a canvi d’aquest esforç, els llibres de Faulkner ens donen coses que poquíssims altres llibres ens poden donar. Ens donen un món sencer, el món de Yoknapatawpha, el món pertorbador de l’american gothic en tota la seva cruesa, i ens donen tot un paisatge moral d’una profunditat i una varietat de registres inigualable.

Amb els llibres de William Faulkner aprenem coses que potser no estem segurs de voler aprendre. I aquesta, penso ara, és una definició prou exacta de la paraula «literatura».   

15 Respostes to “William Faulkner, a la feina”

  1. Clidice 09/11/2009 a 10:41 #

    m’han vingut ganes de recuperar-lo, gràcies🙂

  2. allau 09/11/2009 a 11:27 #

    Bravo pel post!

  3. matilde urbach 09/11/2009 a 12:36 #

    Ídem que l’Allau.
    Carai, noi.

  4. Espai de llibres 09/11/2009 a 15:44 #

    Gràcies a tots tres!

  5. nau argos 09/11/2009 a 20:31 #

    Excel·lent apunt. Com a complement a mi m’agrada molt l’entrevista que “The Paris Review” va fer a Faulkner el 1956. Està inclosa en l’antologia d’entrevistes d’aquesta revista que va fer Ignacio Echevarria per Aleph editores. L’entrevista a Faulkner és la que tinc més subratllada. Imprescindible cada paraula, com un déu bíblic.

  6. Espai de llibres 10/11/2009 a 14:49 #

    Molt ben assenyalat, Jaume. A mi també m’agrada moltíssim aquesta entrevista: és d’aquelles que n’aprens coses fins i tot en les comes i els punts. Justament ara estic preparant una entradeta sobre les entrevistes de “The Paris Review”, que acostumen a ser gairebé totes d’una profunditat i un interés excepcionals.

  7. matilde 10/11/2009 a 17:18 #

    …doncs jo una vegada, ho juro per Zilphia Grant, em vaig llegir el brogit i la furia tumbat a Blanes… m’agrada Faulkner, m’agrada el post, m’agraden els dies rúfols, m’agrada la tardor…a veure si acaba d’una vegada aquest fotut dimarts…

  8. Robert 10/11/2009 a 17:19 #

    No, no, no. no era la Matilde la d’abans era jo..ho sento, espai, ho sento Matilde, però ja coneixeu les meves mancances informàtiques

  9. Espai de llibres 10/11/2009 a 17:26 #

    Robert, un dia d’aquests la Matilde et fotrà una denúncia per suplantació d’identitat… Coses del wordpress, em sembla, que amb els comentaris fa coses estranyes.

    Això de “El brogit i la fúria”, venint de tu, no m’estranya gens: un home que s’ha llegit aquest estiu tots els llibres de Cormac McCarthy d’una tirada…

    A mi també m’agrada la tardor. Però jo no tinc res en contra dels dimarts.

  10. Robert 10/11/2009 a 17:40 #

    …em sap greu de veritat, espai, procuraré no tornar-ho a fer….ei, estic llegint un llibre boníssim, de veritat espai que te’l recomano de forma entusiasta….és una colla de contes de Tobias Wolf es diu comença la nostra historia contes antics i nous….és una meravella, el vaig llegint a poc a poc perquè em sap greu que s’acabi, el mentider passa a ser un dels meus contes preferits….i no és que tingui res contra els dimarts en general, però aquest se m’està fent especialment repugnant

  11. Espai de llibres 10/11/2009 a 19:23 #

    Doncs t’agraeixo moltíssim la recomanació, Robert. No he llegit res de Tobias Wolf, i d’aquest llibre ni tan sols n’havia sentit a parlar. Apuntat queda.

    Jo he acabat avui de llegir un altre llibre de contes que també m’ha agradat molt: “Crónicas de motel” de Sam Shepard. Divendres penjaré aquí una nota recomanant-lo.

    Ja queda menys dimarts!

  12. Ferran Genis Traveria 21/11/2009 a 17:09 #

    No hi estic d’acord! jo aquest estiu vaig llegir Marcel Proust (el primer volum de “A la recerca del temps perdut”) a la platja, voltat de tot aquell ambient exquisit i de les 10 persones que portaven lectura, 9 eren Larsson i el desè jo, amb Proust. Així que probablement l’estiu vinent provaré l’experiencie amb Llum d’agost, per cert el nom del meu blog en català.
    Molt interessant llegir, per enèsima vegada, coses del meu escriptor predilecte.
    Apunt: Mentre agonitzo és brutal.
    Ben trobat lloc.
    Fgt

  13. Espai de llibres 21/11/2009 a 20:32 #

    Benvingut, Ferran! Doncs ja ens explicaràs què tal prova la lectura de Faulkner a la platja… “Mentre agonitzo” a mi també em va agradar molt; però la novel·la de Faulkner que més recordo haver gaudit va ser, justament, “Llum d’agost”.

    Salutacions!

  14. David Madueño 23/12/2009 a 19:22 #

    Un gran article sobre Faulkner, coincideixo al cent per cent. Ara mateix llegeixo “Mentre agonitzo”, la segona novel·la a què m’apropo després de “El brogit i la fúria”, i em té totalment garratibat, magnetitzat per l’art de la seva prosa -tan ben traduïda per Ramon Folch i Camarasa, tota una feinada gens fàcil- i commogut moralment pel plantejament de la seva història. El millor és que encara em falten quatre obres mestres més per llegir!

  15. Espai de llibres 24/12/2009 a 13:01 #

    Gràcies, David! Gaudeix-ne molt, d’aquestes obres mestres: si tens la sort de “sintonitzar” amb el món de Faulkner, aquests llibres et donen coses que poquíssimes novel·les t’acostumen a donar. No conec aquesta traducció de Folch i Camarasa (jo vaig llegir “Mentre agonitzo” en castellà) però estic d’acord en que Faulkner és un escriptor especialment difícil de traduir.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: