Mercè Rodoreda, en la millor companyia

Hi ha uns quants paratges al món que semblen actuar, de forma misteriosa, com a autèntics imans per a la literatura. Són espais de tota mena –paisatges naturals com ara rius, llacs i muntanyes, però també pobles i ciutats– que atreuen els escriptors amb una força, i sobretot amb una freqüència, que hom sospita que no és en absolut casual. Un d’aquests espais és el llac Leman.   

A la vora del llac Leman, a Cologny, dins una mansió anomenada Villa Diodati, es van reunir una nit d’estiu de l’any 1816 quatre esperits romàntics de les Illes, i allà van donar vida, entre bones dosis de laudà, a l’horrible criatura del doctor Frankenstein i a un dolentíssim vampir que s’asssemblava, prou sospitosament, a Lord Byron.  A la vora del llac Leman, a l’hotel Palace de Montreaux, va viure els seus darrers anys Vladimir Nabokov, sempre en companyia de la seva inseparable Vera i del fantasma d’una nena que el perseguia per tot arreu.  A la vora del llac Leman, en un altre hotel d’una altra ciutat, va morir Jorge Luis Borges, refugiat a darrera hora a la Ginebra de la seva poc feliç adol·lescència. I en aquesta mateixa ciutat, a la vora d’aquest mateix llac, sota el mateix cel neutral, va viure i escriure i estimar la nostra Mercè Rodoreda.

Mercè Rodoreda va arribar a Ginebra l’any 1954, quan les Nacions Unides van contractar Armand Obiols com a traductor per a la seva seu de la ciutat suïssa. Armand Obiols era un home casat amb qui Mercè Rodoreda va entablir una relació sentimental durant els primers temps del seu exili, al castell de Roissy-en-Brie, i de qui ja no es va separar fins la seva mort (la d’ell) a Viena, l’any 1971. (Per cert: un altre escriptor famós que va arribar a Ginebra de la mateixa forma, contractat com a traductor de les Nacions Unides, va ser Julio Cortázar, qui sempre va odiar Ginebra amb tot el seu enorme cor de cronopi anticalvinista.) Després de la mort del seu home, Mercè Rodoreda va continuar encara un any més a Ginebra, vivint en un apartament situat justament a la vora del llac: el mateix espai on havia escrit Jardí vora el mar, La plaça del Diamant, La meva Cristina i altres contes i La mort i la primavera. La seva solitud, però, acabaria portant-la a retornar a Catalunya, i a instalar-se al poble de Romanyà de la Selva, on moriria l’any 1983.  

Desconec l’any en què es va prendre la foto que justifica aquesta entrada. Entenc que es va prendre quan l’escriptora havia tornat ja del seu exili; entenc també, potser amb massa alegria, que el gos que comparteix pla amb ella és el seu gos. El cas és que, mirant-me la foto, m’agrada pensar que aquest gos ja havia arribat al món quan Mercè Rodoreda encara vivia a Ginebra, a la vora del llac Leman. Sembla un gos molt polit i assenyat: jo diria que té tota la pinta de ser un gos suís. I les vores del llac Leman són propícies per als gossos ben educats. M’agrada imaginar-me a la Rodoreda passejant amb aquest gos pels bulevars que envolten les aigues del llac, ella pensant en les històries i en els personatges de les seves novel·les, ell pensant en les seves cosetes de gos. Recordeu: aquells mateixos bulevars per on Julio Cortázar havia passejat uns anys abans el seu avorriment de cronopi anticalvinista; aquelles mateixes aigües que el pobre Borges havia vist d’adol·lescent i que ja no podria veure quan hi tornés per morir. El mateix llac suís on va banyar-se, un parell d’hores després de somniar a Frankenstein, la jove, dolça i sinistra Mary Shelley.

Definitivament, hi ha llocs que semblen fets per decorat de bona literatura.