Mercè Rodoreda, en la millor companyia

2 des

Hi ha uns quants paratges al món que semblen actuar, de forma misteriosa, com a autèntics imans per a la literatura. Són espais de tota mena –paisatges naturals com ara rius, llacs i muntanyes, però també pobles i ciutats– que atreuen els escriptors amb una força, i sobretot amb una freqüència, que hom sospita que no és en absolut casual. Un d’aquests espais és el llac Leman.   

A la vora del llac Leman, a Cologny, dins una mansió anomenada Villa Diodati, es van reunir una nit d’estiu de l’any 1816 quatre esperits romàntics de les Illes, i allà van donar vida, entre bones dosis de laudà, a l’horrible criatura del doctor Frankenstein i a un dolentíssim vampir que s’asssemblava, prou sospitosament, a Lord Byron.  A la vora del llac Leman, a l’hotel Palace de Montreaux, va viure els seus darrers anys Vladimir Nabokov, sempre en companyia de la seva inseparable Vera i del fantasma d’una nena que el perseguia per tot arreu.  A la vora del llac Leman, en un altre hotel d’una altra ciutat, va morir Jorge Luis Borges, refugiat a darrera hora a la Ginebra de la seva poc feliç adol·lescència. I en aquesta mateixa ciutat, a la vora d’aquest mateix llac, sota el mateix cel neutral, va viure i escriure i estimar la nostra Mercè Rodoreda.

Mercè Rodoreda va arribar a Ginebra l’any 1954, quan les Nacions Unides van contractar Armand Obiols com a traductor per a la seva seu de la ciutat suïssa. Armand Obiols era un home casat amb qui Mercè Rodoreda va entablir una relació sentimental durant els primers temps del seu exili, al castell de Roissy-en-Brie, i de qui ja no es va separar fins la seva mort (la d’ell) a Viena, l’any 1971. (Per cert: un altre escriptor famós que va arribar a Ginebra de la mateixa forma, contractat com a traductor de les Nacions Unides, va ser Julio Cortázar, qui sempre va odiar Ginebra amb tot el seu enorme cor de cronopi anticalvinista.) Després de la mort del seu home, Mercè Rodoreda va continuar encara un any més a Ginebra, vivint en un apartament situat justament a la vora del llac: el mateix espai on havia escrit Jardí vora el mar, La plaça del Diamant, La meva Cristina i altres contes i La mort i la primavera. La seva solitud, però, acabaria portant-la a retornar a Catalunya, i a instalar-se al poble de Romanyà de la Selva, on moriria l’any 1983.  

Desconec l’any en què es va prendre la foto que justifica aquesta entrada. Entenc que es va prendre quan l’escriptora havia tornat ja del seu exili; entenc també, potser amb massa alegria, que el gos que comparteix pla amb ella és el seu gos. El cas és que, mirant-me la foto, m’agrada pensar que aquest gos ja havia arribat al món quan Mercè Rodoreda encara vivia a Ginebra, a la vora del llac Leman. Sembla un gos molt polit i assenyat: jo diria que té tota la pinta de ser un gos suís. I les vores del llac Leman són propícies per als gossos ben educats. M’agrada imaginar-me a la Rodoreda passejant amb aquest gos pels bulevars que envolten les aigues del llac, ella pensant en les històries i en els personatges de les seves novel·les, ell pensant en les seves cosetes de gos. Recordeu: aquells mateixos bulevars per on Julio Cortázar havia passejat uns anys abans el seu avorriment de cronopi anticalvinista; aquelles mateixes aigües que el pobre Borges havia vist d’adol·lescent i que ja no podria veure quan hi tornés per morir. El mateix llac suís on va banyar-se, un parell d’hores després de somniar a Frankenstein, la jove, dolça i sinistra Mary Shelley.

Definitivament, hi ha llocs que semblen fets per decorat de bona literatura.

18 Respostes to “Mercè Rodoreda, en la millor companyia”

  1. matilde urbach 02/12/2009 a 9:49 #

    (pst pst, espai, quedi entre tu i jo, però el gos és deia Roco, i de suís res de res. Per no ser no era ni de la Rodoreda, que em sembla que la mestressa era aquella amiga de l’escriptora, la Carme Manrubia. Ara -també entre tu i jo- a mi m’és ben igual, que jo m’imagino el que tu em diguis. Que lo sepas.

    Una altra foto molt xula del tipus escriptor+gos és una d’en Jesús Moncada.
    Aquí )

  2. allau 02/12/2009 a 13:50 #

    Magnífica evocació d’un llac envoltat d’escriptors. Et superes (serà la bona influència dels autors citats).

  3. Espai de llibres 02/12/2009 a 15:41 #

    Ara m’has ben xafat, Matilde. Roco? Mmmm. Doncs jo continuo dient que aquest gos fa cara de suís…

    Moltes gràcies, Allau!

  4. Imma C. 02/12/2009 a 16:25 #

    Moltes gràcies per la foto d´una de les meves escriptores predilectes: MERCÈ RODOREDA.

    Escrius molt bé, m´imagino que a part de llegir t´agrada escriure. Molt ben trobada la relació llac i escriptors.

    El gener estrenaran Des del meu cel, Alice Sebold. A l´estiu la vas comentar, em sembla que la vaig llegir, quan va sortir, déu n´hi do amb la història.

    Gràcies

  5. Robert 02/12/2009 a 16:36 #

    …aquest és un d’aquells post en que hom no pot fer res més que treure’s el barret i sortir de puntetes..

    respecte al nom del gos….no, és un acudit massa fàcil.

  6. Espai de llibres 02/12/2009 a 16:39 #

    Gràcies a tu, Imma. Doncs no sabia que anessin a estrenar “Des del meu cel”; si són fidels a la història, promet ser una pel·lícula dura. Haurem de veure-la.

  7. Espai de llibres 02/12/2009 a 16:41 #

    Va, Robert, va: deixa’t anar!

    I aprofito per fer una cunya (es diu així en català?) publicitària: a “De casa al club”, la Matilde i el Robert ens prometen unes setmanes dedicades a l’Edgar Allan Poe. No us ho perdeu!

  8. matilde 02/12/2009 a 17:04 #

    Fas bé de recomanar-nos, Espai. A veure si l’Imma s’anima a escriure a casa nostra!
    Gràcies, macu, que no et mereixem.

    Mitchum, el Roco que tu no dius s’escriu amb dues ces, però?

  9. matilde 02/12/2009 a 17:13 #

    …com ho saps a quin Roco em refereixo??

  10. matilde urbach, retipa 02/12/2009 a 17:37 #

    La Matilde de les 17:13, és en Mitchum. Al final serà veritat que som un de sol.

    Mitchum: Fa un fredi, avui a Vic. Si (que) f(a) fredi, sí. Un pèl rococó, la resposta?
    (Si us plau, feu veure que no hi som. Ni cas)

  11. Espai de llibres 02/12/2009 a 18:38 #

    Jo crec, Matilde, que això de les suplantacions reiterades el Robert ho fa com a mostra d’admiració cap a tu. Pot ser?

  12. Robert 02/12/2009 a 18:50 #

    ho sento Matilde, llegeix l’Espai que té raó, jo ja no sé pas com fer-ho això…..

  13. josep 03/12/2009 a 14:49 #

    Magnífic post. De tot cor, felicitats.

  14. Espai de llibres 03/12/2009 a 15:36 #

    Moltes gràcies, Josep. I benvingut!

  15. Veí de les Corts 03/12/2009 a 15:57 #

    No, no. És un pastor alemany, que jo, d’altres coses no, però de gossos en sé un niu.

    M’ha agradat molt, el post. Suïssa, mai gaire, com el Cortázar.

  16. Espai de llibres 03/12/2009 a 16:09 #

    Veí, vols dir que a Suïssa no en fan, de pastors alemanys?

    Doncs a mi sí que m’agrada Suïssa. M’agradan molt els seus paisatges, i tambè l’ambient de poble de les seves ciutats. Ginebra és potser una mica depriment, però Lucerna, per estar-s’hi un dia, és una meravella.

  17. Anaïrda 03/12/2009 a 23:46 #

    Efectivament, un apunt interessant. Suposo que sí, que la intel·ligència -o en tot cas una de les seves vessants- consisteix en relacionar les idees que tenim disperses al pou de la memòria.

  18. Espai de llibres 04/12/2009 a 10:22 #

    Moltes gràcies, Anaïrda.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: