Agatha Christie, plàcida i criminal

14 des

Si vosaltres compartiu la meva afició a llegir biografies i memòries d’escriptors, és probable que també hagueu desenvolupat ja la sospita de que tot novel·lista, en el fons del seu cor, aspira a convertir-se en un personatge més de les seves pròpies novel·les.

En alguns casos, aquest desig és íntim i més aviat secret; en d’altres, resulta tan evident que ni tan sols ens crida ja l’atenció. Penseu —i situeu-los vosaltres mateixos dins la categoria corresponent— en H. P. Lovecraft, en Joseph Conrad, en Emily Brontë, en Herman Melville, en Mark Twain, en Enrique Vila-Matas o en Ambrose Bierce. I, ja posats, penseu també en Agatha Christie, que va viure tota la seva vida com una escriptora de novel·la d’Agatha Christie i que l’any 1926 es va convertir, durant deu dies de desembre, en la protagonista d’un misteri digne de la millor de les seves novel·les.  

Tot va començar el dia 3 de desembre, quan, de cop i volta, l’escriptora va desaparéixer. Van trobar el seu cotxe abandonat en una pedrera del comtat de Surrey, prou lluny de Sunningdale, el poble de Berkshire on es trobava en el moment de la seva desaparició. Durant deu dies, ningú no va saber res d’ella. Els diaris, anglesos ells, n’anaven plens amb la notícia: l’escriptora de novel·les de misteri més famosa del país, esvaïda sense deixar rastre. I els nanos de Scotland Yard no se’n sortien amb el misteri: sense cap belga baixet que els donés un cop de mà, anaven tan perduts com el pobre inspector Japp. Fins que al cap de deu dies, la senyora Agatha Christie va aparéixer finalment: es trobava a Harrogate, allotjada en un hotel on s’havia inscrit amb el nom de la dona amb la qual el seu marit li estava sent infidel… Quan la policia la va interrogar, l’escriptora va dir que no recordava res d’aquests deu dies: patia amnèsia, i a sobre havia sofert un atac de nervis per culpa de la notícia de la infidelitat del seu marit. Oi que resulta novel·lesc? Novel·lesc i molt belle epoque. I, si fa no fa, tan anglès com el pastís de ronyons.   

Ara mireu-vos la foto. Qué us suggereix? Una ancianeta anglesa llegint-se el Times, potser: una avia dolça, plàcida i tranquil·la que està fent-li una ullada a la crònica social de la darrera cursa d’Ascott mentre es relaxa, taseta de té i muffin de xocolata a la mà, una estona abans de la seva partideta de bridge. Oi que sí?

Doncs no.

Aquesta dona s’està mirant les necrològiques del diari. Per això somriu com somriu. I si no s’està mirant les necrològiques, és perquè ja ha arribat a la secció de successos. Aquesta dona, creieu-me, no és una ancianeta plàcida i traquil·la. Aquesta dona no menja muffins ni juga al bridge. Aquesta dona, de fet, no té amigues que juguin al bridge. A aquesta dona potser li interessen els barrets d’Ascott, però li interessen molt més els caps que hi ha a sota d’aquests barrets, i els pensaments que hi ha dins aquests caps, i les coses més fosques i secretes i més inconfessables que hi fan niu dins aquests pensaments.  És una dona fosca, aquesta dolça ancianeta. És una dona amb passat: passat del real, d’aquest que deixa records i ferides, i passat també imaginari. Aquesta dona s’ha imaginat tants assassinats al llarg de la seva vida, que no crec que dormi gaire bé a les nits. Si us fixeu, fa cara de cansada. 

Aquell mes de desembre de l’any 26, quan es va inscriure amb un nom prestat a aquell hotel i va desaparéixer del món, penso —n’estic segur— que la llavors ben joveneta Agatha Christie va llegir també els diaris amb un somriure malèvol a la cara. Llavors, llegint la seva història a la prensa, va tastar com provava això de convertir-se en la protagonista d’una ficció narrada per una altra persona.

Jo diria que li va agradar. 

18 Respostes to “Agatha Christie, plàcida i criminal”

  1. Clidice 14/12/2009 a 10:47 #

    Em fa molta gràcia aquest post, perquè sempre hi ha gent que es pensa que tot el que escrius és cert, o t’ha passat de debò. I jo sempre dic: que us penseu que l’Agatha Christie anava matant a tort i a dret? Ara ja no sabré que pensar😉

  2. allau 14/12/2009 a 11:03 #

    Hi ha “temes” de temporada; aquests dies sembla que toca parlar de la relació entre la biografia de l’autor i la seva obra.

    En el teu cas, t’ha quedat rodó.

  3. matilde negra i criminal 14/12/2009 a 11:26 #

    Espai, des dels (tendres) dotze anys, sóc d’Agatha Christie. Me la bufa que diguin que feia trampa i que era una pèssima escriptora. M’ha acompanyat tota la vida.

    El teu post és magnífic. Estat de gràcia.

  4. allau 14/12/2009 a 11:38 #

    Estic amb la Matilde: m’agrada Agatha per britànica i per criminal.

  5. Espai de llibres 14/12/2009 a 15:53 #

    Doncs jo també sóc molt de la senyora Christie. Amb el permís del meu oncle Steve, altrament dit Stephen King, va ser amb ella amb qui vaig començar a gaudir de la literatura “adulta”. I sí, negra Matilde, potser era una mica tramposa… però ho era d’una forma tan encantadora que li perdonem.

  6. Robert 14/12/2009 a 19:19 #

    …jo, abans, l’habia llegida molt, encara dec tenir alguns títols d’ Editorial Molino ?, fins i tot recordo que vaig regalar un exemplar de Telon, a una meva amiga, i no era per ella, sinó per una persona que estimava molt,…. l’hi vaig regalar i no me’n arrepenteixo,…..

    ara, si us he de ser sincers, …no la llegiria si no fos sota amenaça de mort, però no perquè sigui tramposa, tots els bons autors ho són…sinó perquè m’aburriria, ….

  7. Espai de llibres 14/12/2009 a 20:01 #

    Doncs jo continuo llegint-me al menys una novel·la seva cada estiu, Robert… I encara em semblen molt entretingudes.

  8. lacalledelsuspiroverde 15/12/2009 a 10:37 #

    Excel·lent post!. Trobo que has trobat la mida justa entre fer “la columna” d’un diari i un conte breu que enganxa de debó. Jo no coneixia aquesta “cara gamberra” de l’escriptora i m’ha encantat llegir-te.
    Aquest estiu vaig llegir “10 negritos” altre cop, per un concurs d’una editorial on et retaven a cambiar el final de la història. No vaig poder inventar-me l’últim capitol superant el que ella havia deixat escrit. ¿creus que era una de les seves fantasies reunir a gent que coneixia per poder carregar-se’ls sense que en suspitessin?.

  9. Espai de llibres 15/12/2009 a 14:30 #

    Moltes gràcies… i benvingut! Doncs mira, llegint-te ara aquesta darrera pregunta, m’ha vingut al cap aquella pel·lícula on surtia Truman Capote: “Murder by Death” (ara no me’n recordo de com la van traduir aquí). I sí, jo sí que m’imagino a la senyora Christie fent una reunió d’aquest tipus a casa seva, i liquidant un per un a tota la concurrència… Jo és que sóc molt mal pensat.

    Per cert: això de millorar el final de “Diez negritos” (o de “Y no quedó ninguno”, com s’ha de dir ara per ser correctes) jo ho veig molt, però molt difícil…

  10. matilde urbach 15/12/2009 a 16:26 #

    Espai, això de treballar en una biblioteca i haver de remenar llibres, ni que sigui perquè els has d’endreçar, té la seva conya. Ahir em va passar per les mans una mena de biografia-memòries de Martí de Riquer. I vaig sentir un clic. Sé que li agrada molt la Christie (ho sé, un dia ho va dir i jo hi era). El llibre, afortunadament, té un índex onomàstic. La resta és fàcil.
    Des que va morir la seva dona Maria Ysabel, la lectura ha esdevingut el principal entreteniment de Martí de Riquer. Ha estat un assidu lector de novel·la de misteri i detectius i ha llegit i rellegit una pila de vegades Agatha Christie i Simenon; en canvi, la novel·la negra americana no li agrada. Pots comptar, poca-soltades meves.

  11. Espai de llibres 15/12/2009 a 16:32 #

    Ara, Matilde, m’has fet recordar a un altre catedràtic de literatura venerable de la UB: José Manuel Blecua. Ell també era (és? ai, que ara no sé si continua viu) un lector entusiasta de novel·les policíaques. La seva passió era Simenon, fins al punt que tenia al seu dormitori les obres completes d’en Maigret en francés.

    (Això del dormitori ens ho va explicar un altre professor.)

  12. matilde urbach 15/12/2009 a 16:45 #

    Ah! Sort de l’aclariment; t’acabes d’estalviar la pregunteta què carai feies tu al dormitori d’en Blecua? (Estic tonta, ja callo. És que avui fa moooollttt fred a Vic. Però molt. Un fred luterà)

  13. Espai de llibres 15/12/2009 a 17:31 #

    Un fred luterà… M’agrada aquesta imatge! A Cerdanyola, en qüestions de fred, no tenim res a fer amb vosaltres, soferts osonencs… però calor no fa, no.

  14. matilde, la ladrona 16/12/2009 a 11:14 #

    Ai, Espai, que la imatge no és meva. Si et digués el propietari, fliparias. Crec que no l’estimes gaire.

  15. Espai de llibres 16/12/2009 a 15:59 #

    I de qui és, Matilde?

  16. matilde 16/12/2009 a 16:55 #

    español, académico, apodado el macarró de Cartagena.

  17. Espai de llibres 16/12/2009 a 16:59 #

    Uf, Matilde. He hagut d’anar al Google i teclejar “macarró de Cartagena”, que això jo mai no ho havia sentit… i m’has sortit tu, explicant-ho al bloc del Veí! Si és que tot está conectat… Qué bien pensado está el mundo, que deia l’altre.

  18. matilde 16/12/2009 a 17:32 #

    Què fort! (Potser només li dic jo, això de macarró)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: