Bartleby y compañía

27 Gen

A la més moderna de totes les seves històries, el nord-americà Herman Melville imagina l’empleat d’un despatx d’advocats que un dia, quan l’amo li demana que faci una petita feina, respon senzillament: «Preferiria no fer-ho.» Amb aquesta frase, que anirà repetint-se en endevant a mida que el seu protagonista va estenent aquest refús passiu a tots els àmbits de la seva vida, l’autor de Moby Dick crea, l’any 1853, un personatge que prefigura ja plenament el que durant les primeres dècades del segle XX acabarà sent l’univers propi de Franz Kafka.

Jorge Luis Borges, admirador declarat d’aquest Bartleby l’escrivent, estableix així els paral·lelismes entre el relat i la gran novel·la de Melville: «Las simpatías [entre ambos libros] están en la locura de ambos protagonistas y en la increíble circunstancia de que contagian esa locura a cuantos los rodean. La tripulación entera del Pequod se alista con fanático fervor en la insensata aventura del capitán; el abogado de Wall Street y los otros copistas aceptan con extraña pasividad la decisión de Bartleby. La porfía demencial de Ahab y del escribiente no vacila un sólo momento hasta llevarlos a la muerte. Pese a la sombra que proyectan, pese a los personajes concretos que los rodean, los dos protagonistas están solos.» Bartleby, el modest escrivent que, davant qualsevol demanda que impliqui una acció per part seva, respon «preferiria no fer-ho», ha esdevingut així un símbol de la renúncia, de la inacció, de la foscor i l’anonimat lliurement escollits. I és en aquest sentit que Enrique Vila-Matas s’apropià l’any 2000 de la figura de Bartleby per escriure el seu llibre Bartleby y compañía.

«Todos conocemos a los bartlebys», diu el narrador de Vila-Matas al tercer paràgraf de la novel·la, «son esos seres en los que habita una profunda negación del mundo. Toman su nombre del escribiente Bartleby, ese oficinista de un relato de Herman Melville que jamás ha sido visto leyendo, ni siquiera un periódico; que, durante prolongados lapsos, se queda de pie mirando hacia fuera por la pálida ventana que hay tras un biombo, en dirección a un muro de ladrillo de Wall Street; que nunca bebe cerveza, ni té, ni café como los demás; que jamás ha ido a ninguna parte, pues vive en la oficina, incluso pasa en ella los domingos; que nunca ha dicho quién es, ni de dónde viene, ni si tiene parientes en este mundo; que, cuando se le pregunta dónde nació o se le encarga un trabajo o se le pide que cuente algo sobre él, responde siempre diciendo: -Preferiría no hacerlo.»

Bartleby ell mateix, el narrador y protagonista de Bartleby y compañía es dedica a buscar exemples del que ell anomena «síndrome de Bartleby» dins de la literatura. I en aixó consisteix bona part de la novel·la: en una interessantíssima enumeració comentada (plena d’anècdotes curioses, de cites i de reflexions per anotar) dels molts exemples d’escriptors que van renunciar a escriure en un determinat moment, o que per algun motiu van haver de deixar de fer-ho, o que fins i tot mai no van escriure una sola línia en tota la seva vida. Juan Rulfo, Arthur Rimbaud, Robert Walser, J. D. Salinger o Pepín Bello són alguns d’aquests escriptors (o, en cert moment de les seves vides, no-escriptors) que discorren per la novel·la, esdevenint, al cap i a la fi, personatges secundaris de la història. I es que, tot i la seva pretesa invisibilitat, el seu personatge principal (i aixó és el que fa de Bartleby y compañía veritablement una novel·la) és el propi narrador, aquest rastrejador de bartlebys la vida del qual es va revelant, al llarg de les pàgines del llibre, tant o més interessant que la dels escriptors que va col·leccionant al seu quadern de notes.

«Nunca tuve suerte con las mujeres, soporto con resignación una penosa joroba, todos mis familiares más cercanos han muerto, soy un pobre solitario que trabaja en una oficina pavorosa. Por lo demás, soy feliz. Hoy más que nunca porque empiezo -8 de julio de 1999- este diario que va a ser al mismo tiempo un cuaderno de notas a pie de página que comentarán un texto invisible y que espero que demuestren mi solvencia como rastreador de bartlebys.» Així comença la novel·la d’Enrique Vila-Matas, filla o germana de la història que cent cinquanta anys enrere va escriure Herman Melville i, com aquesta, cent per cent recomanable.

Fitxa al nostre catàleg

Fitxa editorial

Pàgina web de l’autor

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: