J. D. Salinger, amb amor i sordidesa

1 Feb

La pregunta que tots ens hem fet algun cop a la vida, i per a la qual ni tan sols la filosofia zen té resposta, ens la formula el nostre amic Holden Caulfield en la pàgina més famosa d’El vigilant en el camp de sègol

«Jo visc a Nova York, i pensava en l’estany de Central Park, avall, prop de Central Park Sud. Em preguntava si és que estaria gelat quan arribés a casa, i si ho estava, on coi anaven els ànecs. Em preguntava si venia algú amb un camió i se’ls emportava cap a un zoo o alguna cosa així. O si només aixecaven el vol i prou.»

On coi van els ànecs quan els llacs on viuen es gelen? Aquesta, ho intuïm, és una d’aquelles preguntes que ningú, ni el zoòleg més llest del món, mai no ens podrà respondre de forma concluent.  

*  *  *

La mort, el passat dia 27 de gener, de J. D. Salinger ha posat el punt i final a una de les trajectòries artístiques, vitals i intel·lectuals més estranyes de la literatura contemporània. Del judaisme heretat al budisme escollit, dels camps de combat de la França ocupada a les profunditats del New Hampshire rural, de les pàgines del New Yorker al silenci perfecte de la seva escriptura final, J. D. Salinger va viure una vida que sembla estructurada d’acord a la mateixa «lògica binària» que organitza els seus dos darreres llibres publicats, Franny i Zooey i Pugeu la biga mestra, fusters, i que és present també a molts dels relats de Nou contes. Amb Salinger, de fet, tot és literatura, començant pel seu gest de sostreure’s a la mirada del món i acabant per la forma en què aquest món (nosaltres mateixos, al cap i a la fi) ha volgut interpretar aquest gest: el més famós, paradoxalment, de les lletres presents. 

Hem llegit moltes coses aquests dies als diaris sobre la vocació precoç de J. D. Salinger, sobre el seu talent i la seva brillantor, sobre els perills d’un èxit tan aclaparador com el que li va caure a sobre amb la publicació de la seva novel·la. I hem llegit també sobre la seva obra pendent: tots aquells llibres que el geni invisible hauria escrit durant aquestes sis dècades d’aïllament i que ara, potser, veuran finalment la llum. La pregunta, quant a aquests suposats llibres, és força evident: què en podem esperar, d’ells? Què pot escriure un home que durant més de mig segle ha perdut el contacte amb la humanitat?

Salinger, en una de les seves comptadíssimes declaracions públiques:

«Visc per escriure. Però escric només per a mi mateix i per a la meva pròpia satisfacció. El fet de no publicar em produeix una sensació de pau meravellosa. Publicar suposa una invasió terrible de la meva privacitat.»

I també:

«Em nego a publicar res. Hi ha una pau meravellosa en el fet de no publicar. Hi ha tranquil·litat. Quan publiques, el món es creu que li deus alguna cosa. Si no publiques, no saben què estàs fent, t’ho pots guardar per tu mateix.»

Una de les circumstàncies més estranyes que han envoltat sempre la figura de Salinger, i potser la més interessant de totes, és el fet d’haver arrosegat alhora les etiquetes d’escriptor maleït i de clàssic en vida. El seu paper dins les lletres nord-americanes, tot i així, és ben curiós: autor de la novel·la més llegida de tota la segona meitat del segle XX als Estats Units, el seu prestigi i la seva influència entre les generacions posteriors d’escriptors d’aquell país rau més aviat en el seu recull Nou contes. Si no heu llegit encara aquest llibre, sou molt afortunats: teniu encara per descobrir alguns dels contes més perfectes que mai s’hagin escrit.      

En alguna entrada antiga d’aquest bloc hem comentat ja la divertida llegenda negra que envolta El guardià en el camp de sègol, i que vol relacionar la novel·la amb tot un complot (CIA inclosa) implicat en els assassinats de Kennedy i de John Lennon i en l’atemptat contra Ronald Reagan. També hem tocat aquí el tema de la seva invisibilitat, inserit dins una tradició ja molt venerable dins les lletres dels Estats Units. Queda promés, per a una propera entrada, el comentari de Nou contes.

* * *

(Avui, ja ho heu vist, la postal ens arriba sense comentari de la foto. A Salinger, convindreu amb mi, no li hauria agradat gens que ara ens poséssim a parlar de la seva cara.) 

11 Respostes to “J. D. Salinger, amb amor i sordidesa”

  1. matilde urbach 01/02/2010 a 10:49 #

    No entenia el títol de l’entrada, Espai.
    M’ha costat una estoneta. Clic. Aaaara, Para Esmé, con amor y sordidez, que jo l’he llegit en castellà.
    On coi van els ànecs, Espai?

  2. allau 01/02/2010 a 11:47 #

    Prego perquè s’hagi dut tots els inèdits a la tomba, seria la millor forma d’acabar la seva història.

    Matilde, tu ho saps, oi? ;p

  3. Espai de llibres 01/02/2010 a 15:10 #

    Jo, Matilde, he estat investigant aquest tema dels ànecs durant les meves vacances nadalenques a Berlín. De fet, aquest va ser el motiu principal del meu viatge. Però no he arribat a cap conclusió definitiva.

    Allau, caldrà veure quines ordres ha deixat escrites Salinger sobre aquests possibles llibres inèdits. Jo no sé si m’agradaria que es publiquessin o no. Em passa com amb el llibre pòstum (i inacabat) de David Foster Wallace, que publicaran a finals d’aquest any o a començaments del vinent. Per una banda tinc molta curiositat, però per l’altra sospito que aquest tipus de publicacions no afegeixen gaire cosa al conjunt de l’obra d’un autor.

    (Per cert, Allau: segons el contador del wordpress, acabes de fer el comentari número 1000 de l’Espai de llibres.)

  4. Clidice 01/02/2010 a 15:30 #

    em fa feliç llegir l’opinió d’en Salinger respecte a publicar🙂 imagino que la pressió a la que se’l devia sotmetre en el seu país deu ser quadruplicada de la d’aquí.

  5. Espai de llibres 01/02/2010 a 15:46 #

    Un èxit com el del “Guardià”, Clídice, deu resultar molt difícil de pair, i més encara tractant-se d’un primer llibre. Salinger, cal recordar-ho, fins aquell moment només havia publicat alguns contes en revistes. La seva reacció va ser estranya, però segurament, vista en perspectiva, no va ser pitjor que la d’altres escriptors contemporanis seus, als què un èxit matiner els va arruïnar la vida i la carrera.

  6. Robert 01/02/2010 a 16:37 #

    ….la primera vegada que vaig llegir el llibre ja tenia la resposta, …tot i que és molt prosaica jo crec que van a la cassola d’algun clochard…

  7. Espai de llibres 01/02/2010 a 16:51 #

    Pobrets, els ànecs… Vols dir, Robert?

  8. Sylvia 01/02/2010 a 21:41 #

    Els “Nou contes”, per mi, són d´una genialitat sorprenent. Els llegiriem una i mil vegades i potser mai no hi trobariem el secret de la seua perfecció. Jo els preferesc a la novel.la. Ara, l´aillament escollit de Salinger durant tants anys , amb tot i ser comprensible, és una cosa tremenda, molt dura.

  9. Espai de llibres 02/02/2010 a 14:29 #

    Benvinguda, Sylvia! A mi també m’agraden més els “Nou contes” que el “Guardià”. Aquest el vaig llegir amb setze o disset anys, i, tot i que en guardo molt bon record, mai no l’he tornat a llegir. Els contes, en canvi, els rellegeixo molt sovint, i mai no em deixen de meravellar.

  10. Veí de les Corts 02/02/2010 a 15:57 #

    A mi em passa una cosa semblant amb el Cigne de l’estany de Banyoles. N’hi ha només un? El substitueix un altre?

    Misteris inconclosos

  11. Espai de llibres 02/02/2010 a 16:00 #

    Aquest misteri no el coneixia, Veí. Mai no s’han vist dos cignes junts a l’estany de Banyoles?

    L’ornitologia és un món ple d’enigmes…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: