El día de la independencia

12 Feb

Richard Ford va començar a fer-se un nom dins les lletres dels Estats Units a meitat dels anys 80,  gràcies a la novel·la El periodista deportivo i a Rock Springs, un extraordinari recull de contes de caire hiperrealista que de seguida va fer associar el seu nom al de Raymond Carver. Els personatges de Rock Springs eren homes tristos, foscos i desencisats, condemnats a viure en parcs de caravanes i a treballar en els límits de la legalitat, que compartien amb nosaltres, sempre en primera persona, la sordidesa de les seves vides quotidianes.

Frank Bascombe, el protagonista i narrador d’El periodista deportivo, no vivia en una caravana ni tenia encara problemes amb la llei, però tampoc no era un home gaire feliç. La mort passada d’un dels seus fills i el procés de separació de la seva dona eren les ombres principals que planaven sobre ell. Richard Ford va publicar El periodista deportivo l’any 1986; nou anys després va publicar El día de la independencia, on el novel·lista ens convida a retrobar-nos amb un Frank Bascombe immers en un nou estadi de la seva existència.

L’argument que fa avançar les 564 pàgines d’aquesta novel·la, guanyadora dels premis Pulitzer i PEN/Faulkner l’any 1995, és tan senzill com aquest: un pare divorciat recull el seu fill adol·lescent i es disposa a passar amb ell el cap de setmana del 4 de Juliol. Frank Bascombe ja no és un periodista esportiu; ara es dedica als negocis immobiliaris. Té una nova parella, no està gens satisfet amb la seva vida, i sospita que ja ha perdut per sempre tota possibilitat de comunicació real amb el seu fill, un nano amb els problemes propis de l’edat. El pla que aquest pare ansiós ha ordit per apropar-se al seu fill no pot ser més americà: tots dos dedicaran el cap de setmana de la Independència a visitar camps de beisbol. Les coses, però, no sortiran com ell esperava.

Si us interessen els conflictes generacionals, les crisis de la maduresa i les relacions pare/fill, us agradarà aquesta novel·la. És fàcil de llegir, està plena d’observacions i reflexions interessants, té moments d’una gran intensitat emocional, i, en general, transmet una creixent sensació d’angoixa relacionada amb el que és, potser, el seu tema central: la incomunicació essencial dels èssers humans.

Fitxa al nostre catàleg

Fitxa editorial

11 Respostes to “El día de la independencia”

  1. Veí de les Corts 12/02/2010 a 15:39 #

    Aquest home l’haig de provar, no trobo mai el moment, però l’haig d’encabir encara que sigui amb empentes i rodolons.

  2. Espai de llibres 12/02/2010 a 15:56 #

    Jo he llegit quatre llibres de Richard Ford, i en tinc opinions molt variades. “El día de la independencia” em va agradar molt, “Rock Springs” em va agradar moltíssim, “Incendios” estava bé però no matava, i “El periodista deportivo” m’avorria i no la vaig acabar. Si et decideixes a donar-li una oportunitat, Veí, jo et diria que provis primer amb els contes de “Rock Springs”.

  3. Robert 12/02/2010 a 17:42 #

    Hola companys,….veí jo de tu començaria per incendios :)….
    Quan vaig llegir Incendios la vaig trobar una historia fabulosa, fa temps que no l’he tornat a llegir però encara en tinc un bon record….NO fa gaire va ser a una biblioteca de Barcelona presentant el seu darrer llibre que tenca el fres iniciat amb el dia de la independencia (no recordo el títol però és una festa yanki). El seu recull de Hombres y mujeres (escric de memoria) està força bé,….però en Ford té una joia:
    -Circulo de lectores va publicar una Antologia del cuento norteamericano preparada ly prologada per Ford, tots els contes són genials i s’hi troben autèntiques perles,….crec que als USA ja ha sortit el segón volum però aqui encara no….Ford també ha prologat un recull dels millors contes de Chejov…una meravella en Chejov. A mi, és un autor que m’agrada molt però més que res per coses personals, si vols t’ho explico, però no vull semblar un “notes”…

  4. Espai de llibres 12/02/2010 a 19:17 #

    Doncs m’hauré de repasar “Incendios”, Robert. La vaig llegir de molt jovenet, just després de llegir “El día de la independencia”, i potser, entre una cosa i una altra, no la vaig saber apreciar com es mereixia. (Ara recordo que tots dos llibres els vaig agafar en préstec en una d’aquelles biblioteques de barri que llavors tenia La Caixa a Barcelona. Era la biblioteca d’Horta/Carmel, i jo tenia el carnet número 49…)

    L’antologia aquesta que dius fa temps que me la vull comprar. Amb la teva recomanació, ara cau segur.

  5. matilde 12/02/2010 a 22:00 #

    on era aquesta biblioteca horta/carmel? En quin carrer, Espai? Ara estic ben acollonida.

  6. matilde 12/02/2010 a 22:21 #

    És que si és la que estava al carrer Horta, una miqueta més amunt de la plaça Eivissa, jo no sé quin número de carnet tenia, però me da un pallà.

  7. Espai de llibres 13/02/2010 a 10:04 #

    Ai, Matilde, que erem veïns… D’aquesta del carrer Horta també era soci, i vaig anar-hi força durant un temps, però ja de més grandet. Allà vaig estudiar-me unes oposicions… La que tenia més a prop de casa era la del carrer Argimon, al costat de Dante. Era més nova i més petita, i la van tancar ara fa deu o dotze anys. Estava just al davant de casa dels meus avis; ara és part d’un casal de gent gran de La Caixa.

    Qué pequeño es el mundo, Matilde.

  8. matilde 13/02/2010 a 10:11 #

    Espai, això nostre comença a no tenir nom.

  9. Espai de llibres 13/02/2010 a 10:19 #

    Ara, Matilde, em fa por preguntar-te a quina escola vas estudiar… Et diu alguna cosa l’acrònim SAFA?

  10. matilde 13/02/2010 a 10:31 #

    Je. Sagrada Família!!!! Vaig estar a punt d’anar a fer el BUP (jo sóc de Bup).
    A Horta hi vaig anar a dues: 4 anys a la pública (Col·legi Canigó) i mil anys a les monges de Zamora, atenció, redoble de tambores: Amor de Dios, se’n deia. Sí, jo també vaig ser una Lolita d’uniforme de quadres, mitjons caiguts i carpeta sobre els pits. Després vaig sortir del barri i me’n vaig anar a l’Institut Maragall del carrer Provença. A veure món.

  11. Espai de llibres 13/02/2010 a 10:37 #

    Jo només vaig sortir del barri per anar a la plaça Universitat. Dotze anys amb els germans de la Sagrada Família, de primer d’EGB fins a COU. Això sí: l’únic uniforme que jo portava era el de l’equip de bàsquet…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: