Últimas tardes con Teresa

9 abr

Alguna vegada hem fet aquí esment d’aquella mena de superstició que funciona dins les lletres dels Estats Units, i que consisteix en l’aspiració d’escriure (o de detectar, en el cas dels crítics) una novel·la digna del qualificatiu de Gran Novel·la Americana: una novel·la que reflexi, il·luminant-la, tota la complexitat d’aquell país seu. Aquí, ja ho sabem, som més modestos que els nostres amics de l’altra banda de l’Atlàntic, i per això tenim una versió molt més urbana i localista d’aquesta superstició: nosaltres ja ens conformariem amb trobar la Gran Novel·la sobre Barcelona.

Últimas tardes con Teresa no és, segurament, la Gran Novel·la sobre Barcelona. Però sí que és una de les novel·les més extraordinàries que s’han escrit mai sobre Barcelona, i també una de les més agudes, commovedores  i difícils d’oblidar. És, de fet, una novel·la sobre una Barcelona concreta i molt particular: la Barcelona de la immigració dels anys 50 i 60. És a dir, la Barcelona dels barris instantanis, orfe de disseny i de planificacions, fracturada en llengües  i barris i no gens prodigiosa. Una Barcelona xarnega, picaresca i (en el sentit més literal de la paraula) marginal.

La tensió entre les dues cares de la ciutat és al cor mateix de la novel·la, que tracta, ja ho sabeu, de la història d’amor entre un petit delinqüent del Carmel i una noia bé de Sant Gervasi. El petit delinqüent es diu Manolo, però tothom li diu el Pijoaparte; és un jove immigrant d’origen murcià que aspira a integrar-se dins el món de la Barcelona catalana de l’única manera que sap imaginar. Al principi de la novel·la el trobem colant-se a la festa d’un grup d’estudiants de bona família i lligant-se a qui, al cap i a la fi, resulta no ser res més que una sirventa: una outsider com ell dins aquell món dels diners. La noia, per fortuna, serveix a casa dels Serrat. I a casa dels Serrat hi ha la Teresa.

Si el Pijoaparte és un nano de classe baixa que somia amb tocar diners apropant-se a aquells que els tenen en abundància, la Teresa és una filla de l’alta burgesia que somia amb tocar la vida real apropant-se a un noi de classe obrera. Dins el seu cap bull una barreja molt gauche divine d’idees d’esquerra, romanticisme aventurer, antifranquisme d’aula de la UB i rebelió filial, tot comodament financiat amb els diners dels papas. En el Pijoaparte (en la seva moto, en el seu físic, en les seves maneres de cowboy de ciutat) la Teresa creu veure tot allò que no són els seus pares, els seus amics ni ella mateixa; en la Teresa, desig i amor a banda, el Pijoaparte veu, per persona interposada, tot allò que ell vol arribar a ser. On l’una voldria veure heroïsme obrer i conciència de classe, l’altre només pot oferir instint de supervivència. On l’un voldria respecte i integració, l’altra només veu exotisme de berbena proletària. La cosa, ja us ho podeu imaginar, no acaba bé.

Un apunt final sobre l’estil de la novel·la. L’escriptura de Marsé, en aquest llibre, recorda curiosament a la del nostre admirat Vladimir Nabokov: tan visual, tan sensual i detallista, tan plena de regals en cada línia. Hi ha un bon grapat d’imatges d’Últimas tardes con Teresa que no et marxen del cap quan tanques el llibre. A nosaltres ens agrada especialment la del Pijoaparte volant sobre la seva moto per la carretera del Carmel, camí de la plaça Sanllehy i de l’altra Barcelona; però hi ha també moments inoblidables a Blanes, a la casa d’estiueig dels Serrat, com ara l’instant en què el Manolo comprén que la noia que s’ha lligat a la festa no és la senyoreta de la casa, sinó la sirventa, per culpa de les peces de roba que entreveu dins l’habitació en penombra on acaben de fer l’amor; o alguns records de la infantesa del propi Pijoaparte, com aquell d’una nena francesa amb un pijama de seda de la qual (d’ella, o més aviat del seu món) el petit Manolo es va enamorar per primer cop.

Un llibre extraordinari, de veritat.

Fitxa al nostre catàleg

10 Respostes to “Últimas tardes con Teresa”

  1. matilde 09/04/2010 a 17:15 #

    plasplasplas!!
    Bravíssssimo.

  2. Espai de llibres 09/04/2010 a 17:43 #

    Oi que comparteixes la meva opinió sobre el llibre, Matilde? I no és només que ens tiri el barri…

  3. Robert 09/04/2010 a 18:43 #

    …et crec…estic segur d’haber-lo llegit però no em recordo de res, això vol dir que el vaig llegir malament…hi tornaré!!!!!boncapdesetmana

  4. Espai de llibres 09/04/2010 a 18:44 #

    Bon cap de setmana, Robert!

  5. allau 09/04/2010 a 18:48 #

    Després d’aquest senyor post, caldrà que la rellegeixi, que la tinc molt oblidada.

    De Marsé, la que més em va marcar va ser “Un día volveré”.

  6. Espai de llibres 09/04/2010 a 19:03 #

    Doncs jo aquesta no l’he llegit, Allau. Apuntada a la superllista de lectures pendents.

  7. OLYMPIA 11/04/2010 a 20:09 #

    Espai,
    Una crònica inspiradíssima que copsa a la perfecció l’essència d’aquesta novel·la que, amb tanta mestria verbal, transmet perfectament el què ens vol dir i que tu has interpretat tan bé.
    En llegir-te n’he reviscut l’antiga lectura, la flaire d’una festa “pija”, la melangia d’una verbena proletària.
    Bravo!

  8. Espai de llibres 12/04/2010 a 14:44 #

    Gràcies, Olympia!

  9. Anónima 30/04/2011 a 22:42 #

    Hola, he terminado hoy la novela, que he leído en cuatro días, porque me ha resultado fascinante. Además de los aspectos que abordas en tu anotación, con los que coincido y que al mismo tiempo me iluminan, me gustaría decir mi opinión.
    Hola, he terminado hoy la novela, que he leído en cuatro días, porque me ha resultado fascinante. Además de los aspectos que abordas en tu anotación, con los que coincido y que al mismo tiempo me iluminan, me gustaría decir mi opinión.
    Creo que a pesar del realismo-naturalismo con que aborda la Barcelona de los 50, la charnega y la falsamente progresista, es ante todo una novela de amor y de los ensueños que se forjan en la infancia y adolescencia. Teresa y Pijoaparte tienen en común no estar de acuerdo con su destino –ser una niña bien y el otro un pobre miserable– y cada tropiezo los lleva, no a la realidad, sino a forjar un nuevo sueño, a huir hacia delante. A pesar de describir un escenario muy concreto, perfectamente identificable, en lo geográfico y lo sociohistórico, y de que la evolución del relato es totalmente verosímil: cada uno vuelve a su mundo y ese verano queda como un intervalo paradisíaco, creo que es una historia muy literaria, no sé cómo decirlo mejor. El autor “quiere” muchísimo a su personaje Pijoaparte, no permite que se denigre ni al final y aquí, en la integridad y romanticismo del joven, se sale de lo previsible. Por otra parte, el final de la novela, además del anticlímax que supone su “despertar” en la habitación de la criada, me parece muy bien resuelto. Todo ello no invita sino a leer más Marsé, y más literatura. Salud.

  10. Espai de llibres 03/05/2011 a 18:54 #

    Muchas gracias por tu comentario, Anónima; me ha parecido interesantísimo. “Últimas tardes con Teresa” es un libro extraordinario, que sigue ganando lectores día a día. Me gusta especialmente lo que dices sobre el amor de Marsé hacia su protagonista: se nota, es cierto, la ternura que siente por el Pijoaparte, y nos la transmite también a sus lectores.

    ¡Un abrazo!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: