Arxius | Mai, 2010

Joventut

18 maig

La novel·la Joventut comença a Sudàfrica, a la Ciutat del Cap segregada i plena de conflictes dels anys 60 del segle XX, i acaba a Anglaterra, a un Londres que no és encara el molt familiar Swinging London de totes les pel·lícules. El protagonista del llibre, entenem, és el propi Coetzee: un Coetzee que té llavors poc més de vint anys, que estudia matemàtiques a la universitat i que està convençut de què el seu destí és fugir del seu país i convertir-se en poeta. No és un jove gaire sociable. Ha trencat amb la seva família, no té gaires amics ni tampoc sort amb les dones, i tots els seus pensaments semblen voltar entorn a aquest futur d’escriptor que ell (i només ell) creu albirar.

Com tots els aspirants a poeta del segle XX, el jove Coetzee somnia amb viatjar a París i guanyar-se allà la vida amb el seu talent; però com que el seu francés no dóna per a gaires alegries, finalment  decideix canviar el Sena pel Tàmesis i establir-se en un ambient menys romàntic, però molt més anglòfon i familiar. La injustícia institucionalitzada i salvatge de l’apartheid ha convertit Sudàfrica en un món asfixiant, condemnat a la violència i també a l’extinció. En aquesta situació, fugir de Ciutat del Cap i arribar a Londres és deixar enrere un passat, una història familiar i un munt d’expectatives frustrades, però també és fugir d’un continent amb el qual Coetzee, com a home de raça blanca (és a dir: com a part integrant d’una minoria opresora i històricament injustificable), manté una estranya relació feta alhora d’amor i d’odi, de por i de remordiments.

La part anglesa del llibre és una novel·la de formació d’artista despullada de tota temptació de romànticisme: els treballs foscos, la feina silenciosa, els anys que passen solitaris i sense recompensa: el somni assetjat per una realitat indiferent. Londres és una ciutat freda i seriosa, però és també una capsa plena de misteris; la seva vida, intueix el jove Coetzee, transcorre invisible als seus ulls d’estranger sense nom ni relacions. La fam del poeta és la fam del jove que veu córrer els anys, que veu passar les dones, que no arriba mai a escriure el poema que l’haurà de salvar.

Ara que Coetzee acaba de publicar a casa nostra Estiu, la tercera part de la seva autobiografia novel·lada, és un moment immillorable per recuperar-ne les dues peces anteriors, la inicial Infantesa i aquesta Joventut que avui us recomano. Si encara no heu llegit res d’aquest premi Nobel, descobrireu una literatura que potser podrà agradar-vos més o menys, però que no us deixarà indiferents.

Fitxa al nostre catàleg

Fitxa editorial

Anuncis

Los muertos

6 maig

Tot i que aquesta és tot just la seva primera novel·la, el tarragoní Jorge Carrión no és un nouvingut dins el panorama literari espanyol. Fins fa només uns mesos, Carrión estava al capdavant de la nostra estimada revista Quimera, i la seva tasca com a crític, assagista, cronista de viatges i també, ocassionalment, com a agitador cultural, li ha anat guanyant els darrers anys una ferma reputació que ara Los muertos ha acabat de consolidar.

Resulta difícil parlar de Los muertos sense espatllar-ne algunes sorpreses de l’argument. (Així que ja ho sabeu: si no voleu spoilers, deixeu de llegir ara mateix).  La sorpresa principal té a veure amb la pròpia natura de la novel·la, i arriba cap allà la pàgina setanta, quan, acabada la primera part del llibre, arribem a un assaig fictici que ens desvetlla que tot allò què hem llegit fins aquell moment, i també alló que llegirem en la segona part, és «només» la descripció (la novel·lització, millor) de la primera temporada de Los muertos: una de les sèries de televisió més exitoses i revolucionàries de tots els temps.

Aquest assaig, penso, és la part més interessant de tot el llibre. Jorge Carrión és un crític cultural de primer nivell, i aquí ho demostra de forma ben sobrada, tocant temes tan diversos com ara el llenguatge televisiu, la mort i el dol, les xarxes socials d’internet o la narrativa post-traumàtica. Això, però, no vol dir que el cos principal de la novel·la, la descripció de les dues temporades de Los muertos, no tingui interés: en té, i molt. Es tracta, resumint-lo ràpid i malament, d’una història ambientada en un món de caire post-apocalíptic, molt violent, on hi ha gent que es materialitza de sobte al mig del carrer i ha de recórrer a l’endevinació per recordar d’on vénen i qui són. L’espai és la ciutat de Nova York; el temps, l’any 2015. L’originalitat de tot plegat, però, rau en què aquests éssers sense memòria no són gent normal: són, tal com descobrirem en un moment donat,  personatges de ficció que han mort a les seves «obres d’origen»; les vides que amb prou feines comencen a recordar serien, així, les vides de ficció que van viure als llibres, a les pel·lícules, a les obres de teatre o a les sèries de televisió a les quals van pertànyer originàriament.

Val la pena que llegiu aquest llibre: en menys de 200 pàgines, escampa tot un reguitzell d’idees inquietants que, amb una mica de sort, us mantindran el cap ocupat durant força temps.

Fitxa al nostre catàleg

Pàgina web de l’autor