Las nuevas mil y una noches

12 ago

En algun dels seus poemes, Robert Louis Stevenson proposa una de les definicions de l’ofici d’escriptor més maques que es coneixen: l’escriptor, diu, és un home adult que juga com un nen, seriosament, amb paper. Aquesta és exactament la sensació que transmeten les millors obres de Stevenson: una sensació de joc, de lleugeresa, de felicitat senzilla i immediata. La facilitat enganyosa de la seva escriptura, combinada amb la naturalitat de la seva imaginació, dóna com a resultat una obra que encara avui es manté tan viva com el primer dia.

Al seu entretingudíssim llibre Vidas escritas, Javier Marías li dedica a Stevenson un capítol molt útil per conèixer un escriptor que, segurament, ha quedat força enfosquit per la seva pròpia obra. Stevenson mai no va ser pirata als mars del Sud, ni tenia doble personalitat, ni robava cadàvers per tal de vendre’ls als estudiants de medicina; però també va fer coses interessants en els seus quaranta-quatre anys de vida. Per exemple, va tenir una adolescència i una joventut bastant intenses, que el van posar en contacte amb el pitjor del submón d’Edimburg. Es va casar amb una dona que era deu anys més gran que ell, divorciada i amb fills, que va aconseguir guanyar-se l’antipatia de tots els amics de l’escriptor. Va patir de tuberculosi durant tota la seva vida adulta. Va viure a França, a Califòrnia, a Suïssa i, finalment, a Samoa, on es va guanyar l’apelatiu de Tusitala: el narrador d’històries. I, quan va morir, els nadius de l’illa el van enterrar al cim d’una muntanya.

Las nuevas mil y una noches no és una de les obres més conegudes de Stevenson, però sí és un llibre tan excèntric, tan feliçment estrany, que hom pensa que Stevenson el devia d’escriure en un moment què és trobava particularment juganer.  Millor no us explicarem gaire cosa de l’argument de les diferents històries que composen el volum, per no espatllar-vos cap sorpresa. Penseu, si de cas, en les històries que explicaria la princesa Sherezade si de sobte es trobés traslladada a Londres; a un Londres meravellós, emboirat i fictici on darrera cada conte hi ha un delicte i darrera cada mentida hi ha un delinquent.

La primera secció de Las nuevas mil y una noches es diu, memorablement, “El Club de los Suicidas”; la segona, “El Diamante del Rajá”. La seva estructura és, fonamentalment, la mateixa d’un altre dels nostres llibres preferits: Los tres impostores, d’Arthur Machen. Però si la novel·la de Machen és un llibre fosc, terrorífic, fins i tot opressiu, el de Stevenson, com la millor part de la seva obra, és un llibre essencialment feliç.

Fitxa al nostre catàleg

Fitxa editorial

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: