Joris-Karl Huysmans, a la contra

6 set

De tots els escriptors estranys, curiosos, rars o maleïts (paraula llavors molt de moda) que van viure i escriure a França durant les dues darreres décades del segle XIX, Joris-Karl Huysmans n’és un dels més interessants. El pas del temps potser no ha sigut gaire amable amb els seus llibres, que han envellit una mica o, si més no, han perdut part de la força que deurien tenir en el moment de la seva publicació: una força derivada en bona mesura del caire de la seva prosa, ornamental i preciosista, però també de l’explotació programàtica de tot un seguit de gestos i actituds que ja no ens impressionen gaire. Tot i així, la seva obra (o una part d’ella, si més no) té encara moltes coses per oferir-nos als lectors d’avui dia, i alguns dels seus llibres continuen comptant-se entre els més reeditats, estudiats i apreciats de tots els que va produir l’anomenat fin-de-siècle francès: un convuls periode històric, filosòfic i literari gairebé tan ple d’ismes i de confussió com el temps de les avantguardes.

L’any 1884, Huysmans, que fins aquell moment havia sigut poc més que un fosc seguidor de les teories d’Emile Zola, va assolir una fama d’abast mundial amb la publicació de la seva novel·la A rebours. La magnitud del fenòmen que es va crear al voltant d’aquest llibre, avui potser no la podem ni tan sols imaginar. Més que una qüestió de xifres de vendes, va ser una qüestió de caire espiritual: de cop i volta, tota una generació de joves lectors va trobar-se amb un llibre que reflexava, de forma simbòlica però molt efectiva, el seu estat d’ànim, la seva forma de veure el món i, també, la seva manca absoluta d’expectatives dintre de la societat del moment.

L’argument d’A Rebours (traduïda aquí com A repèl, en català, i com Al revés o A Contrapelo en castellà) és ben senzill: el darrer membre d’una nissaga de nobles francesos vinguda a menys, l’exquisit i hiperestèsic Jean Des Esseints, abandona la seva mala vida a París i marxa a la casa d’estiueig de la família. Cansat de la vida, avorrit de tot, misantrop perdut, Des Eissents decideix girar-li l’esquena a la societat i a la natura i tancar-se per sempre més dins de casa seva, dedicat en exclusiva al gaudi de l’art, a les reflexions estètiques i a tot allò que mai no faria un burgès decent i productiu. A aquestes alçades del segle XIX, pensa Des Eissents, ni la vida real ni la natura tenen ja res a oferir a un home culte, sensible i de tornada de tot: una bona col·lecció d’art, una escollida biblioteca, bon menjar i millor veure, és tot allò que aquest home necessita. A Rebours es converteix, així, en una mena de manual de la perfecta vida decadent; sota la forma d’una novel·la despullada de qualsevol mena d’acció, Huysmans ens ofereix una barreja d’elements on hi cap gairebé de tot: des del tractat d’art simbolista fins a l’ajustament de comptes literaris, des del manual de filosofia aplicada fins a l’exposició de tot un catàleg d’excentricitats que, en el seu dia, deurien de causar molta impressió als seus lectors, i que avui resulten força divertides  (com ara la presència, a mode de mascota, d’una tortuga tota recoberta de pedres precioses; l’animalet, ja us ho dic ara, no arriba viu al final del llibre). 

Set anys després d’aquest A Rebours, Huysmans va fer un pas endevant i va publicar Là-bas, una novel·la contemporània sobre satanisme i societats ocultes que, a més, ofereix pàgines molt interessants sobre la vida i els crims de Gilles de Rais, el primer gran psicòpata de la història de França, un personatge gairebé inverosímil (però real) que primer va ser company fidel i cristianíssim de Joana d’Arc i que després, per aquelles coses de la vida, va dedicar la resta de la seva vida a assassinar nens i nenes en quantitats industrials. I llavors, quan havia assolit el cim de la seva carrera com a escriptor especialitzat en als aspectes més foscos de la natura humana, Huysmans va fer una altra tombarella i es va convertir al catolicisme.

Quan li van fer la foto que encapçala aquesta entrada, al final del declivi de la seva vida, Joris-Karl Huysmans ja no s’assemblava gens ni mica al seu personatge Des Eissents. Tot i que, ben mirat, potser sí que s’assemblava força: en el fons, l’esteticisme desbocat de Des Eissents i el catolicisme reaccionari i ultraconservador del darrer Huysmans, que es va veure reflexat en un seguit de novel·les plenes de misticisme que avui ningú no llegeix, tenen segurament l’origen en una mateixa inquietud, en un mateix descontentament radical amb la vida de cada dia. Ningú com Huysmans va saber diagnosticar, a la França de finals del segle XIX, una malaltia íntima (però compartida: generacional) que potser va acabar degenerant, amb el pas del temps,  en les horribles foscors europees de la segona dècada del segle següent. L’imaginari Des Eissents, amb el seu gest de dir no a la vida, va donar cos i veritat a una inquietud que no hauriem de sentir avui mateix gaire llunyana.

Huysmans va morir l’any 1907. La seva tomba, gens espectacular, es troba al cementir de Montparnasse.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: